Leila Slimani - El país dels altres

L’Amine va tornar al Marroc el 1945 amb vint-i-vuit anys, victoriós i casat amb una estrangera. Va lluitar per recuperar la seva propietat, per formar els seus jornalers, per sembrar i recol·lectar, per tenir una visió àmplia i sostinguda en el temps, tal com havia dit un cop el mariscal Lyautey. A finals de l’any 1948, després de mesos de negociació, l’Amine va recuperar les seves terres. Primer va caldre fer obres a la casa, obrir noves finestres, arreglar un petit jardí ornamental, pavimentar un pati darrere de la cuina per rentar i estendre la roba. Al nord, el terreny feia pendent i va fer-hi construir una bonica escalinata de pedra i va instal·lar una elegant porta vidriada que s’obria al menjador. Des d’allà, podien observar el perfil sumptuós del Zerhoun i les immenses planes salvatges que servien des de feia segles de terreny de pas per als ramats.

Durant els quatre primers anys a la granja van anar patint totes les decepcions, i la seva vida va adoptar el to d’un relat bíblic. El colon que havia llogat la propietat durant la guerra havia viscut en una petita parcel·la cultivable, darrere de la casa, i tota la feina estava per fer. Primer va caldre desbrossar i desembarassar la terra del dom, aquesta planta viciosa i tenaç que exigia als homes un treball esgotador. Contràriament als colons de les terres veïnes, l’Amine no podia comptar amb l’ajut d’un tractor i durant un mes els seus treballadors van haver d’arrencar el dom a palades. Després van haver de destinar setmanes a desempedregar, i finalment, un cop alliberat de les roques, van poder esventrar i llaurar el terreny amb una arada. Hi van plantar llenties, pèsols, mongetes i arpents sencers d’ordi i blat tendre. Aleshores l’explotació va ser atacada per una plaga de llagostes. Un núvol vermellós, sortit directe d’un malson, va venir amb una crepitació a devorar les collites i les fruites dels arbres. L’Amine es va enfrontar amb els jornalers que, per fer fugir els paràsits, es limitaven a picar contra llaunes de conserves. «Colla d’ineptes! Només se us acut això?», cridava contra els homes, que tractava de retardats, i els va ensenyar a construir trinxeres en les quals van posar segó enverinat.

L’any següent va arribar el torn de la sequera i les collites magres, perquè les espigues de blat estaven buides tal com ho estarien els mesos següents les panxes dels pagesos. En els duars, els treballadors van pregar perquè plogués, pregàries apreses des de feia segles i que no havien mostrat mai la seva eficàcia. Però, tanmateix, pregaven sota l’abrasador sol d’octubre, i la sordesa de Déu no revoltava ningú. L’Amine va fer excavar un pou que li va exigir molta feina i es va polir una part de la seva herència. Però les galeries estaven constantment envaïdes per la sorra i els pagesos no aconseguien bombar l’aigua per regar.

La Mathilde estava orgullosa d’ell. I fins i tot si s’enrabiava per les seves absències, si estava enfadada perquè la deixava sola a casa, sabia que era un pencaire i un home honest. De vegades, pensava que al seu marit li faltava sort i una certa dosi d’instint. Això és el que tenia el seu pare. En Georges era menys seriós, menys obsessiu que l’Amine. Bevia fins a oblidar el seu nom i les regles elementals del pudor i l’educació. Jugava a cartes fins a la matinada i s’adormia en braços de dones de pitram imponent i de colls blancs i greixosos que feien olor de mantega. Amb un cop de cap acomiadava el seu comptable, s’oblidava de contractar-ne un altre i deixava que el correu s’apilés al seu vell escriptori de fusta. Convidava els agents judicials a fer un glop i acabaven fregant-se la panxa i cantant antigues melodies. En Georges tenia un olfacte excepcional, un instint que no l’enganyava. Comprenia la gent i sentia per l’home, i per tant per ell mateix, una pietat benèvola, una tendresa que li valia la simpatia dels desconeguts. En Georges no negociava mai per avarícia sinó simplement per joc, i si de vegades enredava algú, no ho feia expressament.

Malgrat els fracassos, malgrat les baralles i la pobresa, la Mathilde no va pensar mai que el seu marit era un incompetent o un gandul. Cada dia veia l’Amine despertar-se a punta de dia, abandonar la casa amb determinació i tornar al vespre, amb les botes cobertes de terra. L’Amine recorria quilòmetres, no es cansava mai. Els homes del duar admiraven la seva resistència, fins i tot si de vegades s’ofenien pel menyspreu del seu germà envers els mètodes de cultiu tradicional. El veien agotzonar-se, palpar la terra amb els dits, posar la mà sobre l’escorça d’un arbre com si esperés que la natura li revelés els seus secrets. Volia anar ràpid. Volia triomfar.

A principis dels anys cinquanta es va alçar la febre nacionalista i els colons eren víctimes d’un odi feroç. S’havien produït segrestos, atemptats, havien incendiat granges. Els colons també s’havien organitzat en grups de defensa i l’Amine sabia que el seu veí, Roger Mariani, en formava part. «La natura no es preocupa per la política», havia dit un dia a la Mathilde per justificar la visita que pensava fer al seu sulfurós veí. Volia comprendre com s’ho havia fet en Mariani per aconseguir aquella prosperitat enlluernadora, saber quins tipus de tractor utilitzava, quin sistema d’irrigació havia fet instal·lar. També pensava que podria abastir-lo de cereals per a la cria dels seus porcs. De la resta se’n fotia.

Una tarda, l’Amine va travessar la carretera que separava les dues propietats. Va passar davant de grans hangars que protegien tractors moderns, davant dels estables plens de porcs grassos i sans, davant de la bodega on el raïm era tractat amb els mateixos procediments que a Europa. Tot aquí respirava esperança, riquesa. En Mariani estava dret a l’escala d’entrada de casa seva i sostenia les corretges de dos gossos joves i ferotges. Per moments, el seu cos semblava projectat cap endavant, perdia l’equilibri i no es podia dir si patia la força d’aquells gossos guardians o ho fingia, com per representar millor l’amenaça que pesava sobre el visitant inoportú. L’Amine, incòmode, es va presentar balbucejant. Va assenyalar en direcció a la seva propietat. «Necessito consells», va declarar, i en Mariani, a qui de cop se li va il·luminar el rostre, va mirar amb menyspreu aquell àrab tímid.

«Beguem pel nostre veïnatge! Tenim tot el temps del món per parlar de negocis.»

Van travessar el jardí exuberant i van seure a l’ombra, en una terrassa on es podia contemplar el Zerhoun. Un home magre i de pell negra va posar sobre la taula gots i ampolles. Mariani va servir un anís al seu veí i quan va veure que l’Amine dubtava, a causa de la calor i del treball que l’esperava, va esclafir a riure. «Tu no beus, oi?» Però l’Amine va somriure i va remullar-se els llavis amb el líquid blanquinós. A l’interior de la casa va sonar el telèfon, però en Mariani no es va ni immutar.

El colon no el va deixar parlar. A l’Amine li va semblar que el seu veí era un home molt sol que havia trobat l’oportunitat d’obrir el cor a algú. Amb una familiaritat que va incomodar l’Amine, en Mariani es va queixar dels seus treballadors. N’havia format dues generacions, però continuaven mostrant-se mandrosos i llardosos. «Quina brutícia, Déu meu!» De tant en tant alçava els ulls lleganyosos cap al seu hoste i, amb una riallada, afegia: «No ho dic per tu, com et pots imaginar». I sense deixar-lo respondre, prosseguia: «Tant se val el que diguin, però jo em pregunto: ¿serà bonic aquest país quan ja no hi siguem per fer florir els arbres, per regirar la terra, per deixar-nos-hi la pell? Què hi havia abans que nosaltres hi arribéssim? T’ho pregunto! Res. No hi havia res de res. Mira al teu voltant. Segles de vides humanes i ni un que s’hagi posat a cultivar aquestes hectàrees. Ocupats guerrejant. Hem patit gana. Aquí hem enterrat, hem sembrat, hem cavat tombes, construït bressols. El meu pare va morir de tifus en aquest poble miserable. Jo m’he partit l’esquena assegut dies sencers sobre el meu cavall, recorrent la plana, negociant amb les tribus. No em podia ficar al llit sense deixar anar crits de dolor de tant de mal que em feien els ossos. Però deixa’m que et digui, dec molt a aquest país. M’ha conduït a l’essència de les coses, m’ha reconnectat amb l’impuls vital, amb la brutalitat». El rostre d’en Mariani va enrogir i la seva parla es va alentir sota l’efecte de l’alcohol. «A França m’esperava un destí de tita fluixa, una vida limitada, sense volada, sense conquesta i sense esperança. Aquest país m’ha ofert l’oportunitat de viure com un home.»