Leila Slimani: El país dels altres

Per molt estrany que pugui semblar, a la Mathilde no li va passar mai pel cap que potser la Irène o en Georges no se la creguessin, i encara menys que un dia poguessin venir a visitar-la. Quan es va instal·lar a la granja, la primavera del 1949, es va sentir lliure de mentir sobre la vida de propietària terratinent que hi feia. No va confessar que trobava a faltar el bullici de la medina, que la promiscuïtat, que durant algun temps havia maleït, ara li semblava envejable. Sovint escrivia «M’hauria agradat que em veiessis», i no calibrava que aquí es trobava la confessió de la seva immensa solitud. S’entristia per totes les primeres vegades que no interessaven ningú tret d’ella, d’aquesta existència sense espectadors. ¿Per a què val la pena viure —pensava—, si no és per ser vist?

Concloïa les seves missives amb un «Us estimo», o «Us trobo a faltar», però mai no els va dir que s’enyorava. No va cedir a la temptació de dir-los que el vol de les cigonyes, que arribaven a Meknès a principis d’hivern, la submergia en una profunda melancolia. Ni l’Amine ni la gent de la granja compartien el seu amor pels animals i quan, un dia, va evocar davant del seu marit el record de Minet, el gat de la seva infància, ell va alçar els ulls al cel davant de tanta cursileria. Va recollir gats, que va alimentar a base de pa sucat amb llet, i quan les dones berbers la miraven, convençudes que el pa ofert als gats era malbaratat, ella pensava: «Cal rescabalar tot l’amor perdut, els n’hi ha faltat tant, pobrets».

Quin interès tindria dir la veritat a la Irène? Explicar-li que es passava els dies treballant com una boja, com una il·luminada, amb la seva criatura de dos anys a l’esquena? ¿Quina poesia podria extreure de les nits interminables en les quals es dedicava a destrossar-se el polze amb una agulla cosint els vestits de l’Aïcha perquè semblessin nous? A la llum d’una espelma, fastiguejada per l’olor de cera de mala qualitat, retallava els patrons de velles revistes i cosia, amb una devoció remarcable, pantalonets de llana. Durant l’abrasador mes d’agost, seia directament al terra de ciment, vestida amb una combinació i, amb una bonica tela de cotó, va confeccionar un vestit per a la seva filla. Ningú va adonar-se de la seva elegància, ningú va fixar-se en el detall en el frunzit, en el nus sobre les butxaques, en la vora vermella que realçava el conjunt. No suportava la indiferència de la gent davant la bellesa de les coses.

L’Amine apareixia molt poc en els seus relats. El seu marit era un personatge secundari al voltant del qual planava una atmosfera opaca. Volia donar a la Irène la impressió que la seva història d’amor era tan apassionada que li resultava impossible compartir-la o posar-la en paraules. El seu silenci estava carregat d’insinuacions lúbriques, feia passar les omissions per pudor i, fins i tot, per delicadesa. Perquè la Irène s’havia enamorat i s’havia casat, just abans de la guerra, amb un alemany encorbat per l’escoliosi i s’havia quedat vídua al cap de tan sols tres mesos. Quan l’Amine havia aterrat al poble, la Irène havia observat, amb els ulls espurnejants d’enveja, la seva germana petita, que s’estremia sota les mans de l’africà. I el coll de la Mathildeta s’anava cobrint de xuclets negres.

¿Com hauria pogut confessar que l’home que havia conegut durant la guerra ja no era el mateix? Sota el pes de les cabòries i les humiliacions, l’Amine havia canviat i s’havia endurit. ¿Quantes vegades havia sentit, caminant de bracet amb ell, la mirada feixuga dels vianants? Aleshores el contacte amb la seva pell li semblava abrasador, desagradable, i no podia evitar sentir, juntament amb un cert fàstic, que el seu marit era un estrany. Pensava que calia molt d’amor, més del que ella se sentia capaç d’experimentar, per entomar el menyspreu de la gent. Calia un amor sòlid, immens, indestructible per suportar la vergonya que sentia quan els francesos el tutejaven, quan els policies li demanaven els papers, quan s’excusaven després de fixar-se en les seves medalles de guerra o en el seu francès perfecte. «Però vostè, amic meu, no és com ells.» I l’Amine somreia. En públic, fingia que no existia cap problema amb França, perquè ell havia estat a punt de morir per aquest país. Però tan bon punt estaven sols, l’Amine es tancava en el silenci i rumiava la vergonya d’haver estat un covard i haver traït el seu poble. Entrava a casa, obria els armaris i tirava per terra tot el que li queia a les mans. La Mathilde estava igual de rabiosa i un dia, enmig d’una baralla en què ell cridava «Calla! Em fas vergonya!», ella va obrir la nevera i va agafar un bol amb préssecs madurs amb els quals havia previst preparar una confitura. Va llençar les fruites passades al cap de l’Amine sense adonar-se que l’Aïcha els observava i que no es podia creure que estigués veient el seu pare així, amb els cabells i el coll regalimant suc.

L’Amine no li parlava mai de la feina. Dels jornalers, de les preocupacions, del preu del blat, de les previsions meteorològiques. Quan venien a visitar-los membres de la seva família a la granja, seien al salonet i després d’haver preguntat tres o quatre vegades com anaven de salut, es quedaven en silenci i bevien el te. La Mathilde els trobava a tots d’una baixesa repugnant, d’una trivialitat que li feia més mal que l’enyorança o la soledat. Li hauria agradat parlar de sentiments, de les seves esperances, de les angoixes que l’oprimien i que no tenien cap sentit, com totes les angoixes. «No tenen vida interior, aquesta gent?», es preguntava observant l’Amine, que menjava sense dir res, amb la mirada clavada al tagín de cigrons que la minyona havia preparat amb una salsa que a la Mathilde li feia fàstic perquè era massa greixosa. L’Amine només s’interessava per la granja i la feina. Mai per riure, per ballar, per gandulejar de tant en tant, per parlar. Aquí no parlaven. El seu marit era tan auster com un quàquer. S’adreçava a ella com a una nena a la qual calia educar. Ella aprenia al mateix temps que l’Aïcha les bones maneres, i havia d’assentir quan l’Amine explicava «Això no es fa» o «No tenim els mitjans». Quan havia arribat al Marroc encara semblava una nena. I havia hagut d’aprendre, en pocs mesos, a suportar la soledat i la vida domèstica, a suportar la brutalitat d’un home i l’estranyesa d’un país. Havia passat de la casa del seu pare a la casa del seu marit, però tenia el sentiment de no haver guanyat en independència ni en autoritat. Amb prou feines podia exercir el seu domini sobre la Tamo, la jove minyona. Però la Ito, la seva mare, vigilava, i davant seu la Mathilde no gosava mai alçar la veu. Tampoc sabia tenir paciència i ser pedagògica amb la seva filla. Passava de les moixaines més voraces a la còlera més histèrica. De vegades, mirava la seva filleta i aquesta maternitat li semblava monstruosa, cruel, inhumana. Com podia una nena criar-ne una altra? Havien esquinçat aquell cos tan jove i n’havien extret una víctima innocent que ella no sabia defensar.

Quan l’Amine l’havia desposada, la Mathilde amb prou feines tenia vint anys i, en aquella època, ell no se n’havia preocupat. De fet, li semblava que la joventut de la seva esposa era encantadora, els seus ullassos alegres i embadalits davant de qualsevol cosa, la seva veu encara fràgil, la seva llengua tèbia i dolça com la d’una nena. Ell tenia vint-i-vuit anys, no era molt més gran, doncs, però més endavant va reconèixer que la seva edat no tenia res a veure amb el malestar que la seva dona, de vegades, li generava. Ell era un home i havia fet la guerra. Venia d’un país on Déu i honor es confonien i, a més, ja no tenia pare, la qual cosa el cobria d’una certa gravetat. Allò que el seduïa de la Mathilde quan encara eren a Europa va començar a fer-se-li pesat i després va passar directament a molestar-lo. Era capritxosa i frívola. L’Amine estava emprenyat amb ella perquè no sabia mostrar-se més dura, per no tenir la pell més colrada. No tenia ni temps ni talent per consolar-la. Les llàgrimes! Quantes llàgrimes havia vessat ella d’ençà que havia arribat al Marroc! Plorava davant la més mínima adversitat, esclafia sense parar en sanglots i això l’exasperava. «Para de plorar. La meva mare, que ha perdut criatures, que s’ha quedat vídua als quaranta anys, ha plorat menys en la seva vida que tu en una setmana. Prou, prou!» Era la inclinació de les dones europees, pensava, el fet de negar-se a veure la realitat.