Paul Thiry d'Holbach - El cristianisme sense vels, o examen dels principis i dels efectes de la religió cristiana

Hi afegia que havia escrit als marges del seu exemplar de Le Christianisme dévoilé un munt d’observacions que demostraven que «l’autor s’havia equivocat sobre els fets més essencials». Les crítiques de Voltaire arriben també a les conseqüències polítiques de la teoria d’Holbach; opina que aquestes idees són essencialment anarquistes i perilloses per a la societat, però tampoc fa una anàlisi acurada del text, més aviat el despatxa amb poques línies.

Trobem una crítica més estudiada sobre l’opuscle d’Holbach a la Correspondència literària de Grimm, que per l’agost del 1763 comentava amb justesa:

Hi ha un llibre intitulat Le Christianisme dévoilé [...], per M. Boulanger. Es veu de seguida que li han donat aquest títol per fer parella amb L’Antiquité dévoilée, però no cal ser molt expert per copsar que aquestes dues obres no han sortit de la mateixa ploma. [...] D’on ve, doncs? Per Déu que m’emprenyaria saber-ho, i crec que l’autor ha fet bé de no incloure ningú en el seu secret. És el llibre més agosarat i el més terrible que haja mai aparegut enlloc. El prefaci consisteix en una carta on l’autor examina si la religió és realment necessària o solament útil per al manteniment o per a l’ordre dels imperis, i si convé respectar-la sota aquest punt de vista. Com en conclou que no, emprèn en conseqüència la tasca de provar, amb la seua obra, l’absurditat i la incoherència del dogma cristià i de la mitologia que en resulta, i la influència d’aquesta absurditat sobre els caps i les ànimes.

Grimm divideix l’obra d’Holbach en tres parts, la primera tractaria de demostrar la inutilitat de la religió i l’absurditat del dogma cristià; la segona consistiria a provar que la moral cristiana no té cap superioritat sobre la resta de religions del món, i que en el cas concret del cristianisme, només és adequada per a exaltats que no compleixen els seus deures cívics amb la societat, i la tercera part pretén demostrar que la religió cristiana ha tingut els efectes polítics més funestos i que el gènere humà li deu totes les desgràcies que ha suportat en els darrers divuit segles.

Si aquesta divisió que fa Grimm és força ajustada, també la crítica que fa de l’estil de l’autor té un aire d’equanimitat:

Aquest llibre està escrit amb més vehemència que no pas veritable eloqüència; arrossega. L’estil és castigat i correcte, encara que una mica dur i eixut; el to és greu i sostingut. No s’hi aprèn res de nou, i tanmateix absorbeix i interessa. Malgrat la seua increïble temeritat, no es pot negar a l’autor la qualitat d’home de bé profundament interessat per la felicitat de la seua espècie i per la prosperitat de les societats; però crec que les bones intencions serien una salvaguarda ben feble contra els manaments i les requisitòries.

Però no tots els lectors de Le Christianisme dévoilé tenien una opinió tan moderada. L’Església va reaccionar amb rapidesa i vehemència, davant d’un atac que considerava perillós. A més de promoure una recerca al Parlament de París per esbrinar l’autor de l’obra, l’abbé Bergier (1718-1790), conegut polemista que s’oposava a la filosofia il·lustrada, va ser l’encarregat de redactar una contestació formal: Apologie de la religion chrétienne contre l’auteur du Christianisme dévoilé, que aparegué a París el 1769 i va conèixer una segona edició el 1771. Aquest llarg treball –més de vuit-centes pàgines, en dos volums– repassa de manera exhaustiva els capítols de l’obra d’Holbach i s’esforça per desactivar les opinions de l’autor, sense deixar d’atacar tot el conjunt de pensadors que promovien aquelles llums que a judici de l’abbé Bergier havien fet d’aquell segle el més tenebrós de la història. El capítol XVI de l’Apologie, el darrer de l’obra, es tanca amb una profecia que no trigaria a veure’s desmentida pels fets:

Tenim segurs garants de les nostres esperances: en tant que l’augusta sang de sant Lluís s’assega al tron, no hi haurà cap revolució a témer, ni en la religió ni en la política. La religió cristiana fundada sobre la paraula de Déu... triomfarà sobre els nous filòsofs. Déu, que vetlla per la seua obra, no té necessitat de les nostre febles mans per sostenir-la.

La revolució de 1789 –que Holbach no va arribar a veure consolidada, perquè va morir aquell mateix any– escampà per tot Europa els ideals de llibertat individual, de tolerància i de respecte que els filòsofs del segle XVIII s’havien esforçat, amb tots els seus defectes, per enunciar. Però la tasca no era gens fàcil; encara avui les «llums» de la raó no han arribat a tots els racons i en molts casos lluiten aferrissadament amb prejudicis i creences que de vegades semblen reviscolar amb intensitat.

El revifament de les actituds religioses en les societats actuals és un fet discutit, perquè no significa que els continguts doctrinals de les velles confessions hagen recuperat força i validesa, ans al contrari, les propostes de la fe i les plantejaments seculars cada vegada semblen més separats. A què és degut, doncs, aquest relatiu renaixement del fanatisme religiós, que veiem avui en persones de confessions i pobles diversos? Aquesta revitalització només troba explicació en termes de psicologia individual i social, en funció de la pregona deslegitimació de les estructures de poder tradicionals, que ha alterat l’estabilitat dels marcadors econòmics, socials i culturals que delimiten els canals de l’activitat quotidiana de la persona.

Tal com la secularització progressiva de les societats industrials va comportar la deslegitimació de les estructures tradicionals de poder –que descansaven sobre sancions religioses i sobre monarquies divines–, i les va substituir per la representació democràtica, actualment la insatisfacció continuada de les esperances d’una distribució més equitativa de la riquesa i d’una extensió dels drets humans han conduït a la invalidació del consens que existia sobre la capacitat del sistema democràtic per organitzar la societat i dotar de sentit les institucions; ho veiem sobretot en les societats postcolonials, però també entre els més desfavorits de la vella Europa i dels Estats Units. «Tornar a Déu», en aquesta situació d’indefinició, és una via ràpida per intentar restaurar d’alguna manera l’estabilitat social i generar sentiments de seguretat i de solidaritat. No és sorprenent, en aquest context, que aquesta nova religiositat estiga en molts casos profundament separada de la pròpia doctrina religiosa de cada corrent. El pensament científic ha desautoritzat una bona part de les premisses de la religiositat, de manera que avui són majoria els que –bo i considerant-se persones creients– només participen de manera emocional en la idea d’una divinitat, allunyant-se instintivament d’uns dogmes que l’avanç de les ciències i del pensament racional ha fet inversemblants, i d’uns continguts morals que la societat ha superat ja fa temps.

En aquest context actual el pensament d’Holbach troba el seu lloc i la seua vigència, des del moment que ataca la causa psicològica del manteniment de la idea religiosa, el temor i la inseguretat. Per a Holbach, és l’existència del mal en la natura allò que ha creat les supersticions i les idees religioses. El mal –el dolor, la mort, la malaltia, és a dir, el mal com a impediment tangible de la felicitat– existeix, però té una funció necessària, perquè impulsa la humanitat a transformar-se i a progressar. La religió és un entrebanc al progrés, perquè oculta les veritables causes naturals del mal, i manté l’home en una temença contínua de la mort. Només l’estudi i l’educació permeten l’home d’atènyer l’objectiu final que la natura ens proposa, la felicitat en aquest món. La virtut, la moral naixen forçosament de la vida en societat, que només és l’acceptació d’un pacte de convivència i de mútua ajuda, no sobre la base d’uns premis que veurem en l’altra vida, sinó mercè a les necessitats d’autoconservació de les persones assenyades.