Paul Thiry d'Holbach - El cristianisme sense vels, o examen dels principis i dels efectes de la religió cristiana

Un fet que sorprèn en l’obra d’Holbach, que comparteix aquest tret amb gairebé la totalitat dels escriptors il·lustrats, és el seu ferotge antisemitisme. Holbach, que era partidari de l’emancipació de les minories, que havia saludat la independència dels Estats Units d’Amèrica, i que parlava de l’esclavitud com d’una taca per a l’espècie humana, ompli, tanmateix, nombroses pàgines de la seua obra amb desqualificacions generals al poble jueu, que caracteritza com el «més ignorant, el més estúpid, el més abjecte», «cegament lligat a les seues supersticions». El sentit d’aquest menyspreu és difícil de copsar, perquè té diverses fonts: hi ha per un costat la lluita contra el poder de l’Església i la seua influència en les consciències. Els homes de la Il·lustració, coneixent tot allò que el cristianisme deu al judaisme, veuen en aquest l’origen de la situació present. Desqualificar el poble jueu significa, doncs, desqualificar les bases del cristianisme. Per un altre costat trobem la influència de l’antisemitisme antic. L’animositat dels autors romans contra els jueus –únic poble que no va plegar-se al seu poder– se centrava sobretot en el rebuig dels jueus a acceptar el sistema religiós i de valors del món grecoromà; els qualificatius de «supersticiosos», «bàrbars», «perillosos» apareixen en gairebé tots els escriptors que en parlen. Els pensadors il·lustrats, que estaven penetrats de cultura antiga, a la qual adjudicaven més valor que a la tradició cristiana, van heretar, naturalment, aquesta visió del poble jueu, que es va convertir en les seues obres en paradigma de la ignorància, la superstició i l’obcecament, és a dir, en allò més contrari possible a l’esperit de les Llums. L’antisemitisme d’Holbach té més aviat un component actitudinal que no pas racial. La crítica del comportament dels jueus s’estén també amb els mateixos qualificatius al fanatisme dels cristians, als seus màrtirs, a les guerres de religió modernes. Amb tot, aquest tret del pensament d’Holbach, compartit amb la majoria dels grans personatges de la Il·lustració, és l’origen d’un cert antisemitisme «d’esquerres» que encara avui apareix en l’anàlisi del conflicte araboisraelià per part d’alguns representants del pensament progressista.

En definitiva, Holbach, al seu El cristianisme sense vels, porta a debat qüestions tan actuals com el valor cívic de l’educació laica, la responsabilitat de l’Estat en l’educació per a la ciutadania, la necessitat de tolerància religiosa o la separació del sentiment religiós de la pràctica política, oposta a la tradicional unió del tron i l’altar. Les seues opinions, expressades amb valentia, simplicitat i amb sincer abrandament, no han perdut gens de vigència en el món actual.

Josep Lluís Teodoro

Bibliografia bàsica

KORS, Alan (1976): D’Holbach’s Coterie, Princeton, Princeton University Press.

LADD, Everett C., Jr. (1962): «Helvetius and d’Holbach», Journal of the History of Ideas 23 (2), pp.

221-238.

PEARSON CUSHING, M. (2002): Baron d’Holbach: A Study of Eigtheenth Century Radicalism in France (e-text, www.blackmask.com).

VERCRUYSSE, J. (1971): Bibliographie descriptive des écrits du baron d’Holbach, París.

Paul Thiry d’Holbach

EL CRISTIANISME SENSE VELS,

O EXAMEN DELS PRINCIPIS I DELS EFECTES DE LA RELIGIÓ CRISTIANA

Pel difunt Sr. Boulanger

La superstició és un error de bojos: té por d’aquells que hauria d’estimar, ofèn aquells que honora; quina diferència hi ha, doncs, entre negar els déus o deshonorar-los?

Sèn. Ep. 123, 16

PREFACI

Carta de l’autor

Accepte, senyor, amb reconeixement, les observacions que m’envieu sobre la meua obra. Si bé sóc sensible als elogis que us digneu a fer-me, estime massa la veritat per a sorprendre’m de la franquesa amb què em proposeu les vostres objeccions; les trobe prou greus per merèixer tota la meua atenció. Seria mostrar-se ben poc filòsof no tenir el valor de veure que contradiuen les meues opinions. No som pas teòlegs, les nostres baralles són de mena d’acabar amigablement; no cal que s’assemblen gens a les dels apòstols de la superstició, que només busquen sorprendre’s mútuament amb arguments capciosos i que, a expenses de la bona fe, mai no lluiten sinó per defensar la causa de la seua vanitat i de la seua pròpia tossuderia. Desitgem tots dos el bé del gènere humà, busquem la veritat; no podem, una volta admès això, estar mancats d’acord.

Comenceu per admetre la necessitat d’examinar la religió i de sotmetre les seues opinions al tribunal de la raó; estareu d’acord en el fet que el cristianisme pot suportar aquest examen, i que als ulls del seny no semblarà sinó un conglomerat d’absurditats, de faules desembastades, de dogmes insensats, de cerimònies puerils, de nocions manllevades als caldeus, als egipcis, als fenicis, als grecs i als romans. En una paraula, confesseu que aquest sistema religiós no és més que el producte informe de gairebé totes les antigues supersticions engendrades pel fanatisme oriental i diversament modificades per les circumstàncies, els temps, els interessos, els capricis o els prejudicis d’aquells que més tard han presumit d’inspirats, d’enviats de Déu o d’intèrprets de les seues noves voluntats.

Tremoleu pels horrors que l’esperit intolerant dels cristians els ha fet cometre cada vegada que han tingut el poder, veieu que una religió fundada sobre un Déu sanguinari no pot ser sinó una religió de sang, gemegueu per aquest deliri que s’apodera des de la infantesa de l’esperit dels prínceps i dels pobles i els torna igualment esclaus de la superstició i dels seus capellans, els impedeix conèixer els seus veritables interessos, els torna sords a la raó i els separa dels grans objectius que els haurien d’ocupar.

Reconeixeu que una religió basada en la rauxa o en la impostura no pot tenir principis segurs, ha de ser una font contínua de disputes, ha d’acabar sempre per causar disturbis, persecucions, devastacions, sobretot quan el poder polític es crega indispensablement obligat a entrar en les seues querelles. En definitiva, estareu d’acord que un bon cristià que segueix literalment la conducta que l’Evangeli li prescriu com la més perfecta, no coneix en aquest món cap de les relacions sobre les quals es fonamenta la veritable moral, i només pot ser un misantrop inútil, si està mancat d’energia, o no és sinó un fanàtic turbulent, si té l’ànim escalfat.

Després d’aquesta confessió, com podria ser que jutgésseu la meua obra perillosa? M’heu dit que el savi ha de pensar per ell mateix, que cal una religió, bona o dolenta, per al poble, que aquesta és un fre necessari per als esperits simples i matussers, que sense ella ja no tindrien motiu per abstenir-se del crim i del vici. Considereu la reforma dels prejudicis religiosos com a cosa impossible, jutgeu que els prínceps, que són els únics que la podrien realitzar, estan massa interessats a mantenir els seus súbdits en una ceguesa de la qual se n’aprofiten. Aquestes són –si no m’equivoque– les objeccions més fortes que m’heu fet; vaig a provar de contestar-les.

En primer lloc, jo no crec que un llibre puga ser perillós per al poble. El poble no llegeix més que no raona, no en té ni el lleure ni la capacitat; per altra banda, no és la religió, sinó la llei la que conté la gent del poble, i si un insensat els digués de robar o d’assassinar, el cadafal els advertiria de no fer-ho. A més a més, si per casualitat hi hagués entre el poble un home en situació de llegir una obra filosòfica, és segur que aquest home no seria per regla general un criminal temible.

Els llibres només estan fets per aquella part d’una nació les circumstàncies, l’educació i els sentiments de la qual la posen per damunt del crim. Aquesta porció il·lustrada de la societat, que governa l’altra, llegeix i jutja les obres: si contenen màximes falses o perjudicials, són ben aviat condemnades a l’oblit o lliurades a l’execració pública; si contenen veritats, no han de córrer cap perill. Són els fanàtics, els capellans i els ignorants els que fan les revolucions; les persones illustrades son sempre amigues del repòs.