Paul Thiry d'Holbach - El cristianisme sense vels, o examen dels principis i dels efectes de la religió cristiana

Presumesc, senyor, que aquestes reflexions em disculparan als vostres ulls. Únicament pretenc l’atenció d’aquells que es creuen interessats en els mals dels seus conciutadans; no són ells els que busque convèncer: no és possible provar res a uns homes viciosos i desenraonats. Tinc la gosadia d’esperar que deixareu de considerar perillós el meu llibre i totalment quimèriques les meues esperances. Molts homes sense costums han atacat la religió perquè contrariava les seues inclinacions, molts savis l’han menyspreada perquè els semblava ridícula, moltes persones l’han contemplada amb indiferència, perquè no han advertit els seus veritables inconvenients: com a ciutadà, jo l’ataque perquè em sembla perjudicial per a la felicitat de l’Estat, enemiga dels progressos de l’esperit humà, oposada a la sana moral, de la qual els interessos de la política no poden mai separar-se. Només em queda dir-vos, amb un poeta enemic, com jo, de la superstició:

si tibi vera videntur,

dede manus, et si falsa est, accingere contra.

Lucreci, De rerum natura II,

Sóc, senyor ..... etc.

París, 4 de maig del 1758.

1He exposat aquesta veritat amb tota claredat en les meues Recerques sobre l’origen del despotisme oriental.

2Quan ens queixem dels desordres dels capellans, ens tanquen la boca dient-nos «cal fer el que diuen, no el que fan». Quina confiança podríem tenir en uns metges que, quan pateixen els mateixos mals que nosaltres, no es volen servir mai dels remeis que ells mateixos prescriuen?

3Quintilià diu: «Quidquid principes faciunt, praecipere videtur». Els prínceps sembla que ordenen de fer tot allò que ells mateixos fan.

4Algunes persones han cregut que el clergat podia de vegades servir de fre al despotisme, però l’experiència ens prova que aquest cos ha vetllat sempre per ell mateix. L’interès de les nacions i el dels bons sobirans troba que aquest cos no és bo absolutament per a res.

CAPÍTOL 1

De la necessitat d’examinar la religió i dels obstacles que hom troba en aquest examen

Un ésser raonable hauria de proposar-se en totes les seues accions la pròpia felicitat i la dels seus semblants. La religió, que tot concorre a mostrar-nos com a l’objecte més important per a la nostra felicitat temporal i eterna, només presenta avantatges per a nosaltres en la mesura que fa la nostra existència feliç en aquest món i que ens assegura que complirà les promeses falagueres que ens fa per l’altre. Els nostres deures envers el Déu que considerem senyor dels nostres destins només poden fonamentar-se sobre els béns que esperem o sobre els mals que temem de la seua part: cal, doncs, que l’home examine els motius de les seues esperances i de les seues temences; ha de consultar a dit efecte l’experiència i la raó, les úniques que poden guiar-lo ací baix; pels avantatges que la religió li procura en el món visible que habita, podrà jutjar sobre la realitat d’aquells que li fa esperar en el món invisible, cap al qual li ordena de dirigir la seua mirada.

Els homes, la gran majoria, només mantenen la seua religió per costum; mai ho han examinat seriosament les raons que els hi lliguen, els motius de la seua conducta, els fonaments de les seues opinions: així, el que tots consideren com a més important, ha estat sempre allò en què més han temut aprofundir; segueixen el camí que els seus pares els han traçat, creuen perquè els han dit des de la infantesa que calia creure; esperen, perquè els seus antecessors han esperat; tremolen perquè els seus avantpassats han tremolat; gairebé mai no s’han molestat a adonar-se dels motius de la seua creença. Poquíssims homes tenen l’oportunitat d’examinar o la capacitat de considerar els objectes de la seua veneració habitual, de la seua afecció poc raonada, de les seues pors tradicionals; les nacions sempre es veuen arrossegades pel torrent del costum, de l’exemple, del prejudici: l’educació habitua l’esperit a les opinions més monstruoses, com el cos a les actituds més incòmodes; tot el que ha durat llarg temps sembla sagrat als homes, se creurien culpables si portessen les seues mirades temeràries a coses revestides del segell de l’antiguitat; previnguts en favor de la saviesa dels seus pares, no tenen la presumpció d’examinar després d’ells; no veuen que l’home ha estat sempre enganyat pels seus prejudicis, per les seues esperances i per les seues temences, i que les mateixes raons li han fet gairebé sempre impossible aquest examen.

L’home corrent, ocupat en els treballs necessaris per a la seua subsistència, atorga una confiança cega a aquells que pretenen guiar-lo, deixa descansar sobre aquests la preocupació de pensar per ell, subscriu sense dificultats tot allò que li manen; creuria ofendre el seu Déu si dubtés un sol instant de la bona fe dels que parlen en el seu nom. Els grans, els rics, la gent de món, encara que són més il·lustrats que la gent del poble, estan interessats a conformar-se als prejudicis rebuts, i fins i tot a mantenir-los; o bé, lliurats a la mol·lície, a la dissipació i als plaers, són totalment incapaços d’ocupar-se d’una religió que fan cedir sempre davant de les seues passions, de les seues inclinacions, i al desig de divertir-se. Durant la infantesa rebem totes les impressions que volen donar-nos, no tenim ni la capacitat ni l’experiència, ni el valor necessaris per dubtar del que ens ensenyen aquells sota la dependència dels quals ens posa la nostra feblesa. Durant l’adolescència, les passions fogoses i l’embriagament continuat dels nostres sentits ens impedeixen pensar en una religió massa espinosa i massa trista perquè ens ocupe agradablement: si per casualitat un home jove l’examina, és sense continuïtat o amb parcialitat; un colp d’ull superficial li treu el gust per un objecte tan poc plaent. En l’edat madura, preocupacions diferents, noves passions, idees d’ambició, de grandesa, de poder, de desig de riqueses, de les ocupacions continuades, acaparen tota l’atenció de l’home fet, o no deixen sinó pocs moments per pensar en aquesta religió, en la qual no té mai el lleure per aprofundir. En la vellesa, les facultats entumides, els costums identificats amb la màquina, els òrgans afeblits per l’edat i les malalties ja no ens permeten remuntar a la font de les nostres opinions arrelades; la por de la mort, que tenim davant dels ulls, tornaria per altra banda molt sospitós un examen normalment presidit pel terror.

És així que les opinions religioses, una vegada admeses, es mantenen durant una llarga sèrie de segles; és així que d’una època a una altra les nacions es transmeten idees que mai no han examinat; creuen que llur felicitat està lligada a institucions en les quals un examen més madur mostraria la font de la major part dels seus mals. L’autoritat encara ve a donar suport als prejudicis dels homes, els prohibeix l’anàlisi, els força a la ignorància, està sempre disposada a castigar tot aquell que intenta treure’ls de l’error.

Que no ens sorprenga, doncs, si veiem sempre l’error identificat amb la raça humana; tot sembla concórrer per eternitzar la seua ceguesa, totes les forces es reuneixen per amagar-li la veritat: els tirans la detesten i l’oprimeixen, perquè gosa discutir els seus drets injustos i quimèrics, el sacerdot la prohibeix perquè redueix al no-res les seues pretensions fastuoses; la ignorància, la inèrcia i les passions dels pobles els tornen còmplices d’aquells que estan interessats a en-cegar-los per tenir-los sota el jou i per treure partit de les seues dissorts: per això les nacions gemeguen sota mals hereditaris als quals mai no pensen a posar-hi remei, siga perquè no en coneixen l’origen, siga per- què el costum les habitua a la desgràcia i els treu fins i tot el desig d’alleujar-la.