Paul Thiry d'Holbach - El cristianisme sense vels, o examen dels principis i dels efectes de la religió cristiana

La reacció de les autoritats franceses –tot i que desconeixien l’autor o promotor d’aquestes edicions– va ser consonant a l’atac que rebien les institucions, i un decret del Parlament de París del 18 d’agost de 1770 va condemnar els següents títols patrocinats per Holbach: La Contagion sacrée, ou Histoire Naturelle de

la Superstition, el Discours sur les Miracles, l’Examen des Apologistes,l’Examen impartial des principales religions du Monde, Le Christianisme dévoilé i el Système de la Nature, que van ser esquinçats i cremats pel botxí en una cerimònia pública.

L’obra filosòfica d’Holbach suscita generalment dues crítiques, la primera pel que fa a l’estil, la segona sobre el seu contingut. El baró –deien alguns dels seus contemporanis, entre els quals Voltaire– escrivia malament; la seua llengua era àrida, dures les construccions, pesat i reiteratiu el seu estil. Al seu Dictionnaire philosophique, Voltaire ironitzava sobre la redacció del Système de la nature, l’autor del qual desconeixia:

La profusió de mots és el gran vici de l’estil de gairebé tots els nostres filòsofs i antifilòsofs moderns. El Système de la nature n’és un bon exemple. Hi ha en aquest llibre confús quatre vegades més paraules de les que calien.

El delicat bon goût volterià patia davant de l’estil del baró, que encara hauria estat pitjor sense les contínues correccions de Naigeon, Lagrange i Diderot, que denominava aquesta activitat «laver le linge sale du baron». No convé, però, exagerar; si bé la ploma del baró no és gaire elegant, la seua redacció és neta, el seu estil incisiu, i exposa amb precisió i amb riquesa de vocabulari tècnic les idees que pretén transmetre, encara que no té gaire cura amb les repeticions de mots i de construccions sintàctiques.

La segona crítica, la del contingut, és més important. Al contrari que Rousseau, Montesquieu o Diderot, el baró d’Holbach no és un filòsof major de la Il·lustració; el seu pensament no destaca per la seua originalitat, més aviat es limita a combinar idees manllevades a diverses fonts, però amb unes característiques que donen valor a la seua obra: el radicalisme i la sistematicitat. Així, després d’enunciar una física determinista, basada en la causa i l’efecte necessari, en deriva una ètica d’aquesta concepció del món natural, en la qual destaca una explicació de la natura humana basada en lleis psicològiques que impulsen l’home a buscar la seua felicitat pel seu propi interès. La ignorància dels veritables interessos de l’ésser humà no només és la causa de la infelicitat, sinó també de l’aparició de conceptes absurds i nocius, com és la idea religiosa. En l’anàlisi d’Holbach, la ignorància més perillosa és la que toca a les lleis naturals: «El desconeixement de les causes naturals», afirma al Système de la Nature, «ha creat déu, i la impostura l’ha fet terrible. L’home viu infeliç perquè està convençut que déu l’ha condemnat a la desgràcia».

Le Christianisme dévoilé i l’heretatge de Boulanger

La publicació de Le Christianisme dévoilé està lligada a la figura de Nicolas-Antoine Boulanger i a la seua obra L’Antiquité dévoilée par les usages, ou examen critique des principales opinions, cérémonies et institutions religieuses et politiques des différents peuples de la terre, que va ser publicada per Holbach a Amsterdam el 1766. Aquesta obra, basada en un manuscrit original de Boulanger, va aparèixer amb una excel·lent «carta a l’editor» sobre la vida i les obres d’aquest autor, escrita per Diderot. Nicolas-Antoine Boulanger va nàixer en 1722 i va cursar els estudis d’humanitats en el col·legi dels jesuïtes de Beauvais. Mostrava en aquell temps poques aptituds per a les lletres, i els seus mestres de la infantesa se sorprenien més tard de la penetració i intel·ligència a què havia arribat. «Aquests exemples», afirma Diderot, criticant la pedagogia jesuítica, «d’infants que es tornen ineptes entre les mans dels pedants que els embruteixen a despit de la més fèrtil de les naturaleses, no són pas infreqüents, però sempre sorprenen». Boulanger va estudiar matemàtiques i arquitectura, i va guanyar una plaça d’enginyer responsable de la construcció i manteniment de camins i ponts de les regions de Xampanya, Lorena i Borgonya; més tard, a la regió d’Orleans. Durant aquest període va compaginar els treballs a l’aire lliure amb profunds estudis d’història, filosofia i llengües antigues i modernes. L’observació dels estrats del sòl i de les restes fòssils li va despertar la curiositat per conèixer la influència d’aquests enormes cataclismes en la formació de les diferents mitologies i religions del món, i mercè a un estudi constant, va arribar a ser un expert en aquest camp. Va redactar significativament els articles «diluvi», «impost» i «societat» per a l’Encyclopédie. El mètode de Boulanger va resultar revolucionari. Diderot mateix, analitzant-lo, s’exclamava:

Si la filosofia ha trobat tants entrebancs entre nosaltres, és perquè hem començat per on hauria calgut acabar, per les màximes abstractes, per raonaments generals, per reflexions subtils que han revoltat per la seua estranyesa i el seu atreviment, i que hauríem admès sense dificultat si haguessen estat precedides de la història dels fets.

Aquest lligam que Boulanger estableix entre les revolucions físiques del planeta, els seus canvis orogràfics i climàtics, els establiments de les primeres civilitzacions i l’aparició dels primers conceptes culturals va fornir Holbach del mètode necessari per a la crítica de les idees religioses. És per això –i també per una elemental prudència– que aquest, després d’haver imprès uns pocs exemplars a Nancy de Le Christianis- me dévoilé el 1761, va encarregar el 1767 una segona edició molt més nombrosa de l’obra a Amsterdam, que va aparèixer atribuïda al «difunt senyor Boulanger» i portant Londres com a lloc de publicació. L’adjudicació a un autor reconegut i ja mort va contribuir a desviar les sospites sobre el veritable redactor i a augmentar-ne la difusió. Ja circulaven còpies manuscrites de la primera edició de Nancy, però l’èxit de l’obra va ser tan rotund que poc després de l’aparició d’aquesta segona edició els exemplars clandestins es venien a deu escuts i eren introduïts a França sous le manteau a costa de veritables riscos. Diderot, en una carta a Mlle. Volland del 8 d’octubre de 1768 ens relata un cas esgarrifós:

Un aprenent havia rebut, com a pagament o d’altra manera, d’un venedor ambulant anomenat Lécuyer, dos exemplars de Le Christianisme dévoilé, i n’havia venut un al seu mestre. Aquest el porta al tinent de policia. El venedor, la seua dona i l’aprenent són arrestats i posats a la picota, fuetejats i marcats; i l’aprenent condemnat a nou anys de galeres, el venedor a cinc anys i la dona a l’hospici per tota la vida.

La crítica contemporània no va ser, però, unànimement favorable amb la primera obra personal del baró. Voltaire escrivint a Mme. de Saint-Julien el desembre de 1766 comenta:

Em feu saber que en el vostre cercle m’atribueix Le Christianisme dévoilé del difunt senyor Boulanger, però us assegure que la gent que està ben assabentada no me l’atribueix pas. Confesse amb vós que a l’obra hi ha claredat, calor i algunes vegades eloqüència, però està plena de repeticions, de negligències, de faltes contra la llengua, i estaria ben disgustat d’haver-la fet, no solament com a acadèmic, sinó com a filòsof i encara més com a ciutadà. [...] És completament oposat als meus principis. Aquest llibre condueix a un ateisme que deteste. Sempre he vist l’ateisme com la major desviació de la raó, perquè es tan ridícul dir que l’ordre del món no prova pas [l’existència d’]un suprem artista, com ho seria dir que un rellotge no prova la d’un rellotger.