Joaquim Martí Mestre - Diccionari històric del valencià col·loquial

bunyoladaf. ‘cosa mal feta; obra matussera’. «Vinc a que·m vechen la pesa, / que m’han dit qu·està arrugà (...), / que pagant en duros bons, / no vullc una buñolà » (Máñez, 1886: 16). Acc. NR. → bunyol .

burradaf. ‘bestiesa, acció irracional’. «–Ay!–digué, queixant-se, el pobre– / Si són lo més animals! / –Home, qu·ha fet, tros de burro? / –Qu·ha de fer? / Una burrà ! (Llombart, 1877: 124). 1a doc. Derivat de burro .

burraladj. ‘propi de persones estúpides’. «deixant estes històries, / que són qüestions molt burrals » (Martí, 1996: 180). Mot NR al DIEC i ND.

burrassaf. ‘persona molt treballadora, que fa feina excessiva’. «la burrasa que treballe, / que yo quieta m’estaré» (Ros, ap . Torres Navarrete, 1995: 66). Mot NR. Derivat de burra , amb el sufix despectiu -às .

burricadaf. ‘acció o dita estúpida’. « burricades / que habré dit sinse pensar» (Civera, 1820: 80). NR al DIEC. Derivat de borrico ( bu- ).

burrimacm. ‘persona nècia, ignorant’. «–A que t’han donat suspenso! (...) / –Hu ha endevinat (...). / –Escolta así, burrimac (...). / Però tu eres tan burro» (Roig, 1887: 23). Mot NR. Derivat de burro .

burrimàquio/ borrimàquiom. ‘persona nècia, ignorant’. «– Burrimàquio ! / –Veu? Borrimàquio , reguitsa! (...) Desagraïda» (Escalante, I, 628), «Está casada / y usté ser un burrimàquio » (Palanca, 1884 a : 30r). Mot NR. Terme humorístic i denigratiu, format per combinació de burro amb la terminació culta - màquia , però ací masculinitzada. Cf. tauromàquia , naumàquia , teomàquia , etc. En el cas que ens ocupa és usada satíricament, amb caràcter intensificatiu de burro ‘ignorant, estúpid’. Per aquest temps Puig i Torralva va editar el llibre de Bertomeu Tormo La gatomàquia valenciana (València, 1880), i poc després Martí Gadea escriuria una Burrimàquia alicantina (València, 1904), faula satírica protagonitzada per ases.

burro -a 1m. i f. ‘persona nècia, toixa, ignorant’. «–Pués a vosté, com més gran, / li toca dir son parer. / – Burro , com matjor diràs, / que això de grans no es nomena, / sinó tractant de animals» (Tio Cosme Nespla, 2), «És que eres un burro . Mira quin sastre faràs: no saps engañar caragols y engañaràs parroquians» (Garcia Parreño, 1845: 444). Acc. NR al DECat, 1a doc. El recullen Pomares (1997: 66) i Verdaguer (1999: 44). Mot pres del castellà, però documentat en català des del segle XVI, amb el sentit d’‘ase’. Metàfora degradant, vehiculada a través del nom d’un animal al qual hom atribueix culturalment aquestes característiques. 2m. i f. ‘persona menyspreable’. «Yo festechaba una curra / guapa y de gran cabellera, / y és una valenta burra , / falsa, ingrata y carasera...» (Martínez Vercher, 1865: 24). Acc. NR. En aquest cas no sembla referirse a deficiències intel·lectuals del subjecte, sinó que funciona com un insult, amb un valor poc precís.

burru-barra, aloc. ‘a la lleugera, sense reflexió’. «no parlava sinó a bulto (...), de mal y mala manera, a burru-barra y no pegant res en terrer» (Rondalla, 17). Loc. NR al DIEC, 1a doc. En el DCVB (II, 746) a burro-barra i a burri-barra . Segurament relacionades amb expressions com barrimbarram , barrip-barrap , barrís-barràs , de formació onomatopeica (cf. DECat, I, 679; II, 345; DCVB, II, 329, 331). En occità bourro-bourro ‘précipitamment, à dépêche compagnon, à la hâte et maladroitement, pêle-mêle’, com bourroun-bourroun , bourrou-bourrou , bourrin-bourrant (Mistral, I, 342-343).

burrutx/ borrutx 1m. ‘nici, ignorant’. «–Adoba’l [l’encisam] (...) / –Y l’oli, borruch ?» (Balader, 1872: 21), «Aquella siñora / qu·estaba enfront tan a gust, / menchan-se un panillo! / –Alsa! / Pa-nesi-ño . Haurà burruch ?» (Colom, 1874 b : 10), «–Qu·eixe cap no te s’apañe! / –Pos a hon vol que l’acompanye? / –A resibir-los, burruch » (Roig, 1879: 8). 2m. ‘persona brutal, rude, incivil’. «–Tio meu! / Un abràs, y tres y cuatre. / –Que m’allastimes, burruch !» (Escalante, III, 269). Mot NR. 3 fer el burrutxloc. ‘fer el bèstia, comportar-se de forma irracional’. «Después qu· han fet el burruch / d’un modo que no s’esplica, / m’han asustat a la chica / y se’n vol anar» (Escalante, I, 453), «Has vist, Pepico, tu has vist / de quin modo fa el burruch? » (Vives, 1877 a : 22). Loc. NR. En Esc. borruig ( borrujo ), burruig ( burrujo ), -ja ‘borriquet’. A Santa Pola es coneix el malnom Borrutx , -a (Mas i Miralles, 1994: 74). En castellà existeix el diminutiu burrucho ‘burro pequeño’ (Autoridades, I, 720; Terreros, I, 287), i en terres aragoneses també burruche ‘asnillo’ (Andolz, 1977: 51). A la Canal de Navarrés borrucha ‘burra pequeña’ i borruchet ‘burriquillo’ (Martí, Aparicio, 1989: 29). De vegades, pren un sentit despectiu. Així, a Terol burrucho , - cha és despectiu de burro , -a (Moneva, 2004: 114), a Aiora burrucho ‘abrutado’ (Martínez Sevilla, 1976: 31), a Villena burrucho , aplicat a persones s’usa com a adjectiu, «tanto en sentido apreciativo como despectivo» (Soler García, 1993: 56). Derivat de burro . Com a insult, el sufix -utx (o -uig ) aporta una major intensitat o expressivitat. Deu ser una adaptació del castellà -ucho , usat en aquest mot, actuant-hi possiblement la influència del sufix nostrat -utx . Sobre aquest sufix vegeu Duarte i Alsina (1986: 71), Colomina (1991: 53) i Martines (2000: 293). La variació de o / u en el radical segurament té a veure amb l’alternança vocàlica present ja entre el castellà borrico i el derivat regressiu burro .

burumballa→ borumballa .

buscapessetesm. i f. ‘pesseter, persona que no mira altra cosa que el guany’. «Hi a en España una grandíssima bolichada de lliberals de campanilles (...), que enseguida que apleguen a un empleo, ya no són res més que empleats. Ni són moderats, ni ecsaltats (...) ni lliberals... Què seran? Peseteros només. Buscapesetes » (El Mole, 1837: II, 254). Mot NR. Metonímia.

busil·lis / bosil·lism. ‘punt principal, més interessant o més dificultós d’un assumpte, d’una qüestió, substància; interés; dificultat’. «Aí està el busilis » (Mayans, 61), «Lo cert és..., però deixem-o / per a atra segona part, / que el asunte té bussilis , / y per forsa ha de ser llarc» (Martí, 1991: 144), «el asunto té bosilis , / y per força ha de ser llarc» (Tio Bernat, 3), «a la volta, que el busilis / de la festa en ella està» (Tio Cosme Nespla, 3), «Els fransesos no volen a Lluís Felip, perquè chua en tres baralles (...), y en asò està el bosilis » (El Mole, 1840-41: I, 36), «Els asegure a vostés francament que m’he calfat ya prou la testerola en voler asertar el busilis de les tals charadetes» (Tabalet, 138), «Vecham si podem descubrir el busilis de este nocturno misterio» (Donsaina, 26), «Pués ahí està la cosa. En això consistix el bosilis » (El Mole, 1864-65: 406). NR al DIEC i ND al DECat; 1a doc. En castellà es documenta ja a principis del segle XVII. És un dels diversos casos de llatinismes passats a la llengua col·loquial, amb canvis formals i semàntics. En aquest cas sembla tractar-se de la frase llatina in diebus illis , amb una falsa separació (cf. Autoridades, I, 722; DCVB, II, 752; DCECH, II, 704-705; Quevedo, 1924: 178; Calles, Bermejo, 2001: 224).