Rainer Rilke: Històries del bon Déu

Traducció de Ramon Farrés

Títol original:

Geschichten vom lieben Gott (1904), Rainer M. Rilke

Coberta: Suspensió (2016). Fotografia original d’Aina Climent

Primera edició: febrer de 2021

Edició digital: febrer de 2021

© De la traducció i la presentació: Ramon Farrés, 2021

© D’aquesta edició:

carrer de Joan Bauçà, 33 - 1r | 07007 Palma (Mallorca)

editorial@lleonardmuntanereditor.cat www.lleonardmuntanereditor.cat

Direcció de la col·lecció: Maria Muntaner i Jaume C. Pons Alorda

Maquetació e-book: Susana Cardona

e-ISBN: 978-84-17833-83-1

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només es pot dur a terme amb l’autorització dels seus titulars, a part de les excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a CEDRO ( www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar-ne o escanejar-ne fragments.

Presentació Ramon Farrés

HISTÒRIES DEL BON DÉU

La rondalla de les mans de Déu

El desconegut

Per què el bon déu vol que hi hagi gent pobra

De com va arribar la traïció a Rússia

De com el vell Timofei va morir cantant

La cançó de la justícia

Una escena del gueto de Venècia

D’un que escolta les pedres

De com el Didal va passar a ser el bon Déu

Una rondalla sobre la mort seguida d’una postdata d’altri

Una associació sorgida d’una necessitat imperiosa

El pidolaire i la senyoreta orgullosa

Una història explicada a la foscor

Tot i tractar-se d’una autèntica joia literària, Històries del bon Déu és una de les obres menys conegudes de Rainer Maria Rilke. De fet, aquesta col·lecció de contes no es va editar íntegrament en català fins al 2009, més de cent anys després de la publicació del text original (tot i que el maig de 1929 la revista D’ací d’allà ja havia publicat la traducció d’un dels contes, «De com el vell Timofei va morir cantant», en versió de Rosa Alavedra). Ho va fer l’Editorial Límits d’Andorra, amb la mateixa traducció que reeditem ara, convenientment revisada. Qui sap si la manca d’interès per aquesta obra ha estat deguda a la seva lleugeresa aparent, al to volgudament ingenu d’algunes de les rondalles que inclou, o bé al tema que tracta: Déu, que ja havia estat liquidat per Nietzsche en el moment de la redacció del llibre. En qualsevol cas, el que és cert és que el Rilke que ens parla des d’aquestes pàgines de bell antuvi no sembla encaixar gaire amb el poeta abrandat de Cançó d’amor i de mort del corneta Christoph Rilke , amb el literat solitari i hiperconscient de les Cartes a un poeta jove , amb l’escriptor torturat d’ ElsQuaderns de Malte Laurids Brigge o amb l’excels versificador dels Sonets a Orfeu i les Elegies de Duino , que són els llibres que més acollida han tingut entre nosaltres. Però es tracta d’una impressió enganyosa: qui es deixi portar sense prejudicis per la proposta un punt enjogassada de l’autor, arribarà al final d’aquest llibre amb la sensació d’haver assistit a una de les representacions més agudes, profundes i poètiques de la condició humana, que, lluny de ser una obra menor, mereix ser considerada una de les fites creatives d’aquest autor sublim que va ser Rainer Maria Rilke.

Amb els Sonets a Orfeu i les Elegies de Duino , el llibre que ara presentem té en comú el procés d’escriptura extremament ràpid, com si l’autor hagués estat guiat per una inspiració inajornable. Efectivament, les tretze Històries del bon Déu van ser escrites, pel que sembla, durant set nits —precisament set, com els dies de la Creació, que també està tematitzada en el recull!— entre el 10 i el 20 de novembre de 1899. Però en aquest espai tan curt de temps, i en aquest conjunt relativament breu, es van actualitzar les experiències que Rilke havia viscut al llarg dels dos anys i mig anteriors, que van ser clau en la seva formació com a escriptor: entre març i abril de 1897 havia visitat Venècia; el maig de 1897 havia conegut Lou Andreas-­Salomé, una dona que exerciria una gran atracció i una influència decisiva sobre ell (com abans l’havia exercit precisament sobre Nietzsche), i amb la qual va mantenir un epistolari ininterromput fins a la seva mort; durant l’abril i el maig de 1898 torna a Itàlia, i aquest cop té l’oportunitat de veure l’obra de Fra Angelico, Rafael i Miquel Àngel a Florència, Pisa i Lucca; just un any més tard emprèn amb Lou Andreas-Salomé i el seu marit Karl Andreas un viatge a Rússia, que li produirà una impressió profunda i duradora. Totes aquestes experiències, i de manera molt evident, com es veurà, els viatges a Itàlia i Rússia, es plasmaran en les Històries del bon Déu , que es van publicar per primera vegada l’any 1900 amb el títol Del bon Déu i altres coses i un subtítol que deia Explicades per Rainer Maria Rilke als grans per als infants . Una segona edició, de 1904, adoptarà el títol definitiu, a més d’incloure una preciosa dedicatòria a l’educadora i feminista sueca Ellen Key, amb qui entretant Rilke havia fet coneixença. Aquesta és la versió de l’obra que des de llavors s’ha continuat reeditant, i la que té per tant com a base aquesta traducció.

Als contes —o rondalles, com les anomena repetidament el personatge narrador, alter ego de Rilke— que formen aquesta col·lecció, hi trobem en efecte referències, d’una banda, a l’obra de Rafael, de Fra Angelico, de Giorgione, a la poesia de Lorenzo de Mèdici, a la figura incommensurable de Miquel Àngel, tan gran que ocupa ell sol tota una història, a la vida plena de llums i d’ombres del Renaixement florentí i venecià, i, de l’altra, als joglars ambulants russos, a la rústega vida de les estepes ucraïneses i a la tirania dels tsars. Però totes les històries, tant si transcorren a Itàlia, a Rússia o a Alemanya, tenen en comú, tal com revela el títol, la presència més o menys evident de Déu. Cal tenir en compte que encara ara, als països de parla alemanya, l’expressió «històries del bon déu» remet de manera directa a aquelles contalles de base bíblica que s’explicaven —i en alguns casos encara s’expliquen— als nens, per educar-los en la fe. Rilke pren aquest model de narració, caracteritzat per una exposició senzilla dels fets i una certa ingenuïtat en el to, i la subverteix completament. No pas en la forma, que manté els trets suara esmentats, però sí en el fons, en el missatge que ens vol transmetre, que no podria estar més allunyat de l’ortodòxia cristiana. Déu, ens ve a dir Rilke, no és enlloc i és a tot arreu, perquè és una creació dels homes. Això sí, una creació preciosa i necessària, potser la més bella creació que hagi donat la humanitat. En aquest sentit, tot i dinamitar les bases de la teologia, la idea que té Rilke de Déu no podria estar més allunyada de la de Nietzsche. I cal dir que cent anys després hem de donar la raó al primer: Déu no ha mort, sinó que continua viu, amb la mateixa força de sempre, en la consciència de la humanitat. La llàstima és que no s’hagi imposat la visió que en tenia Rilke, perquè és l’antídot més eficaç contra qualsevol fonamentalisme religiós. L’esperança continuen sent els nens —sempre presents en aquestes històries—, que són capaços de veure Déu en un didal.