Rainer Rilke - Històries del bon Déu

»El bon Déu, però, estava seriosament enfadat. Va foragitar les dues mans, perquè li tapaven la vista de la Terra: “Ja no us conec, feu el que vulgueu.” Això és el que van intentar les mans des de llavors, però només podien començar , fessin el que fessin. Sense Déu no hi ha consumació. I al final se’n van cansar. Ara estan tot el dia agenollades i fan penitència, si més no això és el que es diu. A nosaltres, però, ens sembla com si Déu descansés, perquè està enfadat amb les seves mans. Continua sent el setè dia.

Vaig callar durant un instant. La senyora veïna ho va aprofitar molt assenyadament:

—I vostè creu que no es produirà mai més la reconciliació?

—Jo crec que sí que es produirà —vaig dir—, almenys ho espero.

—I quan hauria de ser?

—Doncs en el moment que Déu sàpiga com és l’home que les seves mans van deixar anar en contra de la seva voluntat.

La senyora veïna va reflexionar, després rigué:

—Però n’hauria tingut prou de mirar avall...

—Perdoni —vaig dir cortesament—, el seu comentari és una prova de perspicàcia, però la meva història encara no s’ha acabat. Bé, doncs, quan les mans es van haver apartat i Déu va tornar a dominar la terra amb la vista, ja havia passat un minut, o posem-hi un mil·lenni, que com se sap és el mateix. En lloc d’ un home, ja n’hi havia un milió. Però ja anaven tots vestits. I com que la moda d’aquell moment era molt lletja i deformava de mala manera fins i tot les cares, Déu va fer-se una idea totalment falsa i (no vull amagar-ho) molt dolenta dels homes.

—Hm —va fer la veïna, i anava a comentar alguna cosa. Jo no li vaig fer cas, sinó que vaig concloure amb un èmfasi accentuat:

—I per això és urgentment necessari que Déu sàpiga com és de debò l’home. Ens hem d’alegrar que hi hagi qui l’hi digui...

Però la senyora veïna encara no se n’alegrava:

—I qui podria ser, si em permet?

—Senzillament els infants, i de tant en tant també aquella gent que pinta, escriu poemes, construeix...

—Construeix què, esglésies?

—Sí, i també tota altra mena de coses...

La senyora veïna va moure a poc a poc el cap d’una banda a l’altra. Algunes coses encara li semblaven ben estranyes. Ja havíem passat de llarg de casa seva i ara tornàvem xino-xano. De cop li va agafar un atac de riure:

—Però quina bestiesa! Si Déu ho sap tot! Hauria hagut de saber perfectament d’on venia l’ocellet, per exemple.

Em va mirar victoriosa. Jo estava una mica confós, ho he de reconèixer. Però un cop em vaig haver asserenat, vaig aconseguir posar una cara força seriosa:

—Estimada senyora —vaig alliçonar-la—, aquesta és tota una altra història. Però perquè no es pensi que això és tan sols una excusa per part meva (naturalment ella va rebatre-ho amb vehemència), vull dir-li breument: Déu té totes les qualitats, és clar. Però abans que tingués la possibilitat d’aplicar-les —per dir-ho d’alguna manera— al món, li semblaven una única gran força. No sé si m’expresso amb claredat. Però davant de les coses les seves capacitats es van especialitzar i es convertiren fins a un cert punt en obligacions. Déu tenia dificultats per recordar-les totes. Els conflictes hi són. (Per cert: això només l’hi dic a vostè, no ho ha d’explicar per cap motiu a les nenes.)

—No, i ara! —asseverà la meva interlocutora.

—Miri, si l’àngel que passava volant hagués cantat: «Tu que tot ho saps », tot hauria anat bé...

—I aquesta història seria supèrflua?

—Sens dubte —vaig confirmar. I ja anava per acomiadar-me.

—Però tot això ho sap ben del cert?

—Ho sé ben del cert —vaig respondre gairebé amb solemnitat.

—Avui tindré coses per explicar a les nenes!

—M’agradaria poder-ho sentir. Passi-ho bé.

—Passi-ho bé —contestà ella. Llavors encara va tornar a girar cua:— Però per què aquell àngel precisament...

—Senyora veïna —vaig dir interrompent-la—, ara m’adono que les seves adorables filles no pregunten pas tant pel fet de ser criatures...

—Per què doncs? —preguntà encuriosida la meva veïna.

—Bé, els metges diuen que hi ha certes coses que s’hereten...

La meva senyora veïna va aixecar l’índex en senyal d’amenaça. Però així i tot ens vam acomiadar com a bons amics.

Quan més endavant (després d’una pausa bastant llarga per cert) em vaig tornar a trobar la meva estimada veïna, no anava sola i no vaig poder assabentar-me de si havia explicat la meva història a les seves filles i de quin efecte havia tingut. Aquest dubte me’l va aclarir una carta que vaig rebre poc temps després. Com que el seu remitent no em va donar permís per publicar-la, m’he de limitar a explicar com acabava, i amb això es podrà reconèixer sense problema de qui provenia. Finalitzava amb aquestes paraules: «Jo i cinc nens més, perquè jo també soc un d’ells.»

Vaig contestar, just després de rebre-la, el que segueix: «Estimats nens, no em costa gens de creure que us ha agradat la rondalla de les mans del bon Déu; a mi també m’agrada. Però tot i així no puc venir a veure-us. No us m’enfadeu per això. Qui sap si jo us agradaria. No tinc un nas bonic, i si a més a més tenia un granet vermell a la punta, cosa que succeeix de tant en tant, miraríeu sorpresos tota l’estona aquest puntet i no sentiríeu el que digués un tros més avall. Segurament el somiaríeu i tot, aquest granet. Tot plegat no em faria gaire goig. Per aquest motiu proposo una altra solució. Tenim (fins i tot sense comptar la mare) un gran nombre d’amics i coneguts comuns que no són nens. Ja anireu sabent quins. A ells els explicaré de tant en tant una història, i vosaltres la rebreu d’aquests intermediaris més bonica encara del que jo soc capaç de plasmar-la. Perquè entre aquests amics nostres hi ha grans poetes i tot. No us revelaré de què tractaran les meves històries. Però com que no hi ha res que us interessi i us agradi tant com el bon Déu, hi introduiré en cada ocasió que es presenti el que sé d’ell. Si hi hagués alguna cosa que no fos correcta, torneu-me a escriure una carta ben bonica, o feu-li-ho dir a la mare. És ben possible que m’equivoqui en algun punt, perquè ja fa molt temps que vaig sentir les històries més boniques, i perquè des de llavors me n’he hagut d’aprendre moltes que no són tan boniques. A la vida és així de vegades. Tanmateix la vida és una cosa magnífica: també d’això se’n parlarà sovint a les meves històries. Us saluda... jo, és a dir un entre tants, perquè jo també soc un de vosaltres.»

Un desconegut m’ha escrit una carta. No m’ha escrit sobre Europa el desconegut, ni sobre Moisès, ni sobre els grans o els petits profetes, ni sobre l’emperador de Rússia o sobre Ivan el Terrible, el seu paorós avantpassat. Ni sobre el batlle o sobre el veí que arregla sabates, ni sobre la ciutat propera ni sobre les ciutats llunyanes; i tampoc el bosc ple de cabirols on em perdo cada matí no apareix a la seva carta. No m’explica res tampoc de la seva marona o de les seves germanes, casades ben segur fa temps. Potser la marona és morta i tot; com podria ser sinó que en una carta de quatre pàgines no la trobi esmentada enlloc! L’home em concedeix una confiança molt, molt més gran, em converteix en el seu germà, em parla de la seva penúria.

Al vespre el desconegut em ve a veure. Jo no encenc cap llum, l’ajudo a treure’s l’abric i el convido a prendre un te amb mi, perquè és just l’hora en què bec el meu te cada dia. I amb visites tan pròximes no cal fer compliments. Quan ja anem per asseure’ns a la taula, m’adono que el meu hoste està neguitós; la por se li reflecteix a la cara i les mans li tremolen.