DICCIONARI HISTÒRIC DEL VALENCIÀ COL·LOQUIAL
(SEGLES XVII, XVIII I XIX)
DICCIONARI HISTÒRIC DEL VALENCIÀ COL·LOQUIAL
(SEGLES XVII, XVIII I XIX)
Joaquim Martí Mestre
UNIVERSITAT DE VALÈNCIA
2006
BIBLIOTECA
LINGÜÍSTICA CATALANA
29
Direcció
Antoni Ferrando Francés
Ángel López García
Comitè científic
Germà Colón (Universitat de Basilea, Suïssa)
Joseph Gulsoy (Universitat de Toronto, Canadà)
Philip Rasico (Universitat de Vanderbilt, Estats Units d’Amèrica)
Beatrice Schmid (Universitat de Basilea, Suïssa)
Max W. Wheeler (Universitat de Sussex, Gran Bretanya)
Curt Wittlin (Universitat de Saskatchewan, Canadà)
El present treball ha rebut una beca de la Conselleria de Cultura, Educació i Esport de la Generalitat Valenciana (Pla d’Estudis del Valencià Actual, 2003)
Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d'informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l'editorial.
© Joaquim Martí Mestre, 2006
© D’aquesta edició: Universitat de València, 2006
Producció editorial : Maite Simon Maquetació i disseny interior : Inmaculada Mesa Correcció : Elvira Iñigo Coberta Disseny: Maite Simon Tractament gràfic: Celso Hernández de la Figuera
ISBN: 84-370-8598-2
A Ferran, Carles i Mireia. I a Rosa, per tantes coses...
ÍNDEX
INTRODUCCIÓ
DICCIONARI HISTÒRIC DEL VALENCIÀ COL·LOQUIAL
BIBLIOGRAFIA
INTRODUCCIÓ
El present diccionari té com a finalitat reunir un corpus representatiu del lèxic col·loquial valencià dels segles XVII, XVIII i XIX. Per tant, té una projecció diafàsica, diacrònica i diatòpica. 1
En efecte, la nostra intenció ha estat recollir els mots, locucions i accepcions col·loquials, és a dir, allò que s’anomena també argot comú . Aquest lèxic no constitueix una estratificació vertical, una varietat diastràtica, ja que no depén de les característiques de l’usuari, de la seua edat, professió o grup sociocultural, sinó que forma part de la variació lingüística horitzontal, del registre col·loquial, establert en funció de la situació comunicativa. És el registre propi de les situacions quotidianes, de l’espontaneïtat, de l’expressivitat i del to informal. És un registre universal, que tenen totes les llengües i que tots els parlants nadius d’un idioma coneixen i són capaços d’activar, independentment dels seus trets socioculturals.
Amb tot, som conscients que alguns d’aquests mots es poden trobar també en altres àmbits d’ús no pròpiament col·loquials, en funció del coneixement que el parlant tinga d’altres registres i, per tant, de sinònims més formals, del fet que hagen ampliat el seu ús de preferències dialectals, d’un ús popular més ampli, o de qualsevol altra raó. Cal tenir en compte també que moltes de les veus que continuen tenint vitalitat podrien ser vehiculades en un diccionari normatiu, el qual, de fet, ha d’estar obert als elements col·loquials i populars.
En tot cas, convé diferenciar el registre col·loquial de la varietat lingüística popular, és a dir, la varietat utilitzada pels estrats socioculturals populars. Amb tot, cal parar esment en les coincidències que sovint es produeixen entre el registre col·loquial i la llengua dels estrats socials baixos i populars, ja que aquests, i més en l’època que ara ens ocupa, s’expressen bàsicament en aquest registre, sense interferències d’altres registres més elevats, que generalment desconeixen. En les fonts documentals consultades hom representa en la gran majoria de casos una varietat lingüística corresponent a les classes populars i, per tant, sense interferència d’altres registres més elevats.
Formen part també del recull alguns mots argòtics inicialment d’àmbit social restringit, sobretot propis de grups marginals (delinqüència, baixos fons). Aquests mots, minoritaris en el conjunt de les nostres fonts, tenen també un caràcter col·loquial, ja que s’utilitzen en contextos informals, i a més alguns han passat a la llengua col·loquial d’àmbit general.
Si bé el registre col·loquial es manifesta prototípicament a través del canal oral, no s’hi limita. També pot estar reflectit o ser imitat en els textos escrits. I és precisament a través dels testimonis documentals que podem aproximar-nos al lèxic col·loquial del passat. En el nostre cas són ben interessants les dades que a aquest respecte proporciona la literatura de vocació popular dels segles XVIII i XIX, 2 entre la qual destaquem el teatre, els col·loquis, la premsa satírica i els llibrets de falla, sense oblidar, però, la poesia i la prosa popular i festiva.
Entre aquestes fonts abunden els textos conversacionals, dialogats, que representen un dels tipus de discurs més característic de la modalitat col·loquial. No incloem en el corpus els diccionaris dels segles XVIII i XIX, els quals contenen també abundants dades col·loquials, i fins i tot alguns, com el d’Escrig-Llombart (1887) i el de Martí Gadea (1891), assenyalen explícitament els mots «familiars». Pensem que l’inventari i l’anàlisi d’aquest material mereix un estudi monogràfic, que deixem per a una altra ocasió, ja que augmentaria excessivament el present recull. A més, en el cas dels diccionaris el lector interessat disposa ja del material lexicogràfic inventariat i ordenat alfabèticament, la qual cosa en fa molt més accessible la consulta. En tot cas, fem abundants referències a aquestes obres sempre que ho considerem pertinent per a l’estudi dels mots recollits.
Al segle XVII, a diferència d’altres literatures com la castellana, on es conserva una rica producció picaresca i germanesca, en català, i més concretament en terres valencianes, no abunden tant aquestes fonts, si bé cal comptar amb les aportacions ben destacables del pare Mulet, de Pere Jacint Morlà, d’alguns sermons i col·loquis, així com de poemes de certàmens i acadèmies.
Com el lector podrà comprovar, darrere del lèxic recollit hi ha diversos mecanismes de creació, tant de caràcter semàntic com formal, tendents a conferir al llenguatge un to expressiu i afectiu, i a manifestar les connotacions del parlant. Destaquem la metàfora, la metonímia, la sinècdoque, els processos d’homonimització i d’homosemització i la derivació. Cal afegir-hi els manlleus d’altres llengües, entre les quals destaca el caló, i, per altres motius, el castellà. En el cas dels castellanismes inventariats, hem procurat actuar de forma selectiva, evitant en el recull molts castellanismes crus, i incloent-hi preferentment els préstecs o possibles manlleus castellans que considerem de més interés, bé perquè tenen una certa tradició, o bé per raons formals, estructurals o semàntiques.
Ens hem interessat pel lèxic col·loquial dels segles XVII, XVIII i XIX per diverses raons:
– Perquè tenim pocs estudis sobre el lèxic tradicional, i la llengua en general, d’aquest període, el qual reclama la confecció futura d’un diccionari etimològic.
– Perquè és una etapa de la nostra història lingüística clau per a entendre el nostre lèxic col·loquial actual, el qual en la seua major part es forma en aquests segles. Aquest lèxic de tipus col·loquial i popular té una continuïtat al segle XX i en el moment present, si bé amb una distribució irregular diastràticament, diatòpicament i generacionalment.
– Perquè disposem de bastants testimonis literaris, sobretot dels segles
Читать дальше