Joaquim Martí Mestre - Diccionari històric del valencià col·loquial

XVIII i XIX, que imiten la llengua parlada col·loquial, els quals, a pesar del seu interés lingüístic, a penes han estat explotats pels lingüistes i lexicògrafs.

El registre col·loquial és el que presenta un major nombre de diferències interdialectals. Això atorga al nostre recull un valor dialectològic afegit, que el converteix en una contribució al coneixement de la varietat valenciana, el lèxic de la qual presenta més llacunes que el d’altres dialectes en els nostres grans diccionaris històrics (DCVB i DECat). 3 A això cal afegir el fet que els pocs diccionaris de lèxic col·loquial i argòtic català, elaborats a més a més des d’una perspectiva sincrònica, dediquen una atenció escassa o nul·la al valencià.

Encara que el valencià és el nostre principal objecte d’estudi, no oblidem de cap manera la perspectiva global de la llengua. De fet, bona part d’aquest cabal lèxic col·loquial es troba igualment en altres dialectes catalans, sobretot en els occidentals, a més dels mots i accepcions que tenen un abast lingüístic general en l’àmbit col·loquial.

L’estudi ens servirà també per ampliar la informació dialectal dels diccionaris, afegint referències valencianes a mots que no hi són catalogats com a tals. Per exemple, carxofa en la seua accepció de ‘persona fluixa d’enteniment’, en el DCVB es registra només al Principat i a les Illes, però no en terres valencianes, on, de fet, també el podem documentar.

Si bé la major part de documentació procedeix del centre del País Valencià, que és, per raons òbvies, on hi hagué una major producció literària, pretenem que estiguen representats els grans subdialectes valencians, i així, s’inclouen en el corpus documental textos procedents de les comarques septentrionals i meridionals del País.

Amb el nostre recull volem contribuir modestament a omplir una llacuna de la lexicografia catalana, on els mots, locucions i accepcions de caràcter col·loquial tenen una representació insuficient, com han reconegut diversos lexicògrafs.

Joan Coromines es planyia sovint de la poca riquesa de fonts històriques de lèxic col·loquial i argòtic català, sobretot per relació amb altres lexicografies, com la castellana o la italiana (cf. Casanova, 2003 b : 191), i del fet que aquesta mena de mots hagen estat tan poc estudiats entre nosaltres (DECat, IV, 435). Emili Casanova (1998 b : 66, 78-79; 2003 b : 189-190) es mostra favorable a la dignificació del lèxic popular, lamenta el desaprofitament de part del lèxic valencià present en la parla quotidiana, des d’Antoni Canals fins a l’actualitat, incloent-hi no únicament els mots patrimonials, sinó també els castellanismes històrics, i cita com un dels problemes als quals s’enfronten els etimòlegs de la llengua catalana la manca de documentació antiga de molts vocables pertanyents «al món col·loquial, populista i expressiu –per exemple a l’argot–, de més difícil documentació». Pep Vila (1990: 59-60), en un treball sobre el lèxic eròtic català, es queixava igualment de les mancances en l’estudi dels termes afectius i col·loquials, sobretot en determinats dialectes:

Voldríem denunciar les mancances que observem en els nostres diccionaris i estudis que no solen recollir la propietat d’un signe lingüístic quan té més d’un significat –en aquest cas una aplicació obscena. D’altres vegades tampoc hi són representats els refranys i els termes escatològics. Tampoc no disposem de suficients diccionaris argòtics, ni en la dialectologia hi ha treballs puntuals sobre els usos d’alguns mots en zones ben determinades. Per exemple, no hi ha cap estudi sobre les expressions eròtiques en els nostres dialectes.

Els dèficits en el coneixement del nostre lèxic col·loquial tradicional poden provocar errades o males interpretacions en els diccionaris històrics i etimològics. La documentació col·loquial aportada pot contribuir a esvair alguns dubtes.

Per exemple, la documentació literària confirma l’existència de tiramànegues ‘alcavot’, qüestionada per Coromines (DECat, VIII, 509), el qual afirmava que amb aquest sentit només és conegut tiramanguer . La locució fer el mondiu ‘fer el beneit, el desentés, per interés o conveniència’ era ben coneguda en valencià als segles XVIII i XIX. Tanmateix, el DCVB (VII, 533) la documenta únicament en el diccionari de Martí Gadea (1891), i Coromines (DECat, V, 771), basant-se només en les dades del DCVB, i sense més documentació al seu abast, creu que és un «mot d’existència dubtosa». Sobre la veu magancés ‘traïdor, hipòcrita’, el DCVB recorda que figura en els diccionaris d’Escrig-Llombart i de Martí Gadea, i la considera copiada dels diccionaris castellans, sense tenir en compte la seua presència en la literatura popular valenciana.

I és que sovint el DCVB i el DECat, que a penes buiden documentació literària valenciana dels segles XVIII i XIX, es fonamenten tan sols en les dades dels diccionaris valencians del XIX (bàsicament, Escrig, Escrig-Llombart i Martí Gadea), la qual cosa els fa dubtar, no sempre amb encert, de l’existència real de diversos mots. La documentació literària de l’època, doncs, confirma la realitat de diverses veus i accepcions col·loquials, i permet comprovar com els diccionaris valencians del segle XIX no sempre estan tan desencertats com sovint hom suposa.

A tot això cal afegir els nombrosos mots, accepcions i locucions no enregistrats, no documentats o escassament documentats, o que endarrereixen la data de la documentació més antiga respecte als diccionaris històrics i etimològics de referència, així com els que no figuren en el DIEC, i que potser en alguns casos caldria plantejar-se una possible vehiculació en el diccionari general de la llengua.

El nostre recull lèxic vol ser també, per concloure, una aportació en l’interés, despertat sobretot en les darreres dècades, a través de la dialectologia filològica i de la sociolingüística històrica, per copsar la llengua parlada col·loquialment en el passat. En aquest sentit, unes de les fonts més riques són, efectivament, els col·loquis i els periòdics satírics (cf. Montoya, 1990).

Ordenem els mots del recull per ordre alfabètic, i estructurem cada article de la manera següent:

1) Mot lema.

2) Descripció gramatical i accepció. Les diverses accepcions, així com les locucions, es troben numerades. Com en altres diccionaris d’argot, normalment s’ofereix un o diversos sinònims a manera de definició, i en els casos en els quals en la llengua estàndard no hi haja un sinònim o tinga associades altres connotacions, es fa una definició enciclopèdica.

3) Exemples documentals de cada accepció, ordenats cronològicament. D’acord amb les característiques històriques del nostre diccionari, les definicions han estat confeccionades a partir de la documentació. Per això, de vegades, si el context documental no és prou aclaridor, bàsicament en el cas dels mots o accepcions no registrats al diccionaris, poden sorgir dubtes sobre la interpretació dels mots o locucions, la qual cosa fem constar amb el signe (?) al costat de la definició.

4) Situació en el DCVB, DECat i DIEC, que expressem mitjançant sigles: NR = mot, accepció o locució no registrada; ND = mot, accepció o locució no documentada al DECat o al DCVB; 1a doc. = avança la data de documentació respecte al DCVB o al DECat. Per abreviar, podem ometre el nom dels tres diccionaris, si se sobreentén. Així, si en una accepció posem, per exemple, «acc. NR al DECat, 1a doc.», s’entén que és la primera documentació respecte al DCVB. Quan són diverses les accepcions o locucions no registrades o no documentades, i aquestes són consecutives en l’article, indiquem aquestes circumstàncies només al final de l’última accepció o locució. Així ho hem fet, per exemple, en afaitar .