Joaquim Martí Mestre - Diccionari històric del valencià col·loquial

afanartr. ‘furtar, robar’. «Eu! Ya no me queden figues (...) / Pos avans que ningú em vecha, / afanaré les que puga, / que la fam ya m’atormenta» (Ovara, 1879 a : 22). 1a doc. En Pomares (1997: 18); en castellà (Besses, 1905: 18; Seco, 1970: 273-274; Alonso Hernández, 1977: 11-12; León, 1996: 36; Sanmartín, 1998 a : 17; Carbonell Basset, 2000: 10; Ruíz, 2001: 19). Del sentit de ‘treballar, guanyar treballant’ el verb afanar / afanyar ha passat a designar col·loquialment l’acció de ‘furtar, aconseguir il·lícitament’. Per als lladres, que inverteixen el sistema de valors socials establert d’acord amb els seus interessos, la seua activitat delictiva és un treball com un altre.

afaram 1m. ‘persona molt lletja, d’aspecte repel·lent’. «Luego, yo no só afaram ; / luego yo só polidet, / y no só leig com Maciana» (Brown, Escartí, 1990: 95). 2m. ‘persona d’aspecte ferotge, bestial’. «Què tinch de traure yo que siga un poch baixet, si per gich pilar no cau la casa? Els hòmens no s’han de medir a vares, sinó a pams. Yo no bullch badulaques ni afarams al meu costat, que més m’estime poch y bo que molt y ruín» (Rondalla, 25), «Un home vach vore entrar / embosat hasta les selles. / Y cuant se desembosà, / li vach veure un furgadens / de Albasete, / així tan llarc (...) / Y, acostan-se, li digué: / “So Currita, ¿cómo estás?”, / perquè Socorro li dien / a l’ama de este afaram » (Martí, 1997: 306). 3m. ‘gent bestial, sense escrúpols’. «Ay, afarams ! / Váyanse muy noramala, / que se n’an de recordar!, / pués se atrevixen, canalla, / a un sacerdot maltratar» (Martí, 1997: 330), «Quant serà el dia que lliures / es vorem dels afarams !» (Llisensiado Tarròs, 6), «Ay afarams ! / Ay manada de bandidos! / Ay lladres més consumats! / Estos eren els amics / que nos venien de pau!» (Civera, 1813 a : 3). En els dos primers exemples, aplicat als enemics francesos durant la Guerra del Francés. 4m. ‘persona ignorant, nècia’. «–Y qui els tocava [els instruments]? / – Afaram , / si vingueren tants de músics / de Sant Felip, de Alacant, / de Alcira y de Ontinient» (Gori, llaurador de Burjasot, 7). Mot NR al DIEC, accs. NR (1-4). 5 fer l’afaramloc. ‘fer bestieses, comportar-se irracionalment, sense judici’. «Lasereta del cabró!, / que tu en qui et pretens casar? / Tu em vols a mi o al rosí? / No vaches fent l’afaram » (Ros, s. a. 2, 6). Loc. NR. Variant formal de feram . Originàriament sembla tenir gènere femení, si bé en els exemples de més amunt, quan es pot discernir el gènere d’ afaram , és masculí. Del sentit inicial de ‘conjunt de feres’ i d’‘animal salvatge o danyós’, el mot passa a designar metafòricament les persones amb un comportament o un aspecte equiparable al dels animals salvatges.

afaramàsm. ‘persona sense judici, sense escrúpols’. «Què sap la mala ventura / per a que este afaramàs / s’enamorara del frare?» (Martí, 1996: 108). NR. Derivat d’ afaram amb el sufix aspectiu - às , de caràcter despectiu i emfasitzador. Notem el manteniment del gènere masculí, com en afaram , a pesar que és aplicat a una dona, la qual cosa no deixa de contribuir a la connotació degradant de la metàfora.

afinarprnl. ‘anar-se’n, marxar’. «Vach a enrollar-me un sigarro / y m’afine en seguideta, / que hui és gran dia» (Arnal, 1877: 9), «–El prínsip la solisita, / y francament, tio Nàsio, / si ell torna, vosté s’afina . / –Com se entiende! Si me feren / vostés tan llecha partida!...» (Escalante, III, 72), «Estàs ya solt. Ara afina’t / sense chistar, o baix terra / te colgue a la acsió més mínima» ( ibid ., 218). Acc. NR. En EscLl. és qualificat de vulgar. Pel sentit i la forma sembla un derivat del substantiu fi ‘acabament, final’ (‘posar fi a l’estada, anar-se’n’). Cf. afinar ‘consumar, acabar, dur a la fi’, i ‘morir, acabar-se’ (DCVB, I, 252-253). Aplicat als diners: «dinés (...), tots me s’han afinat !» (Gregori, 1900: 19). La relació metafòrica entre acabar , morir i anar-se’n , marxar és lògica i coneguda (cf. Seco, 1970: 134).

afluixa!interj. «–Yo li pegue un tir. / – Afluixa !» (Palanca, 1925: 29). Acc. NR. Expressa sorpresa, admiració.

afluixadaf. ‘imposició econòmica, pagament obligatori’. «Tots ixqueren a vore qui era, y qui es pensen vostés que seria a aquell hora? Un menistre del tribunal en un ofisi a la redacsió intimant la afluixada dels trenta mil, u la parada del Mole » (El Mole, 1837: I, 314). Acc. NR.

afluixar 1tr. i intr. ‘pagar, donar o deixar diners’. «Si han de pagar algo, [diuen] afluixa » (Leon, 1787 b : III, 3), «En cinc duros drets u torts / que els afluixares allí, / ya seguies ton camí» (Clérigues: 1820: 3), «–Quina és la condisió sine qua non [per a ser periodista]? –Depositar trenta mil reals en el banc de San Fernando (...). –De modo y manera que (...) seran periodistes en regla si afluixen » (El Mole, 1837: I, 217), «Els fumaors / de lo puro afluixar solen / tal qual gratificasió» (Un pillo, 25). Acc. NR al DECat i ND. Cf. les expressions afluixar la mosca ( la bossa , els cordons , l’armilla o lo bolsillo ) (Pomares, 1997: 19; DCVB, I, 259; Raspall, Martí, 1994: 213; MGad.). En el seu origen aquest ús d’ afluixar deu tenir relació amb l’acció de descordar, d’afluixar, la bossa on es guardaven els diners, com mostra la cita següent: «Tòfol la bolsa afluixà / y els pinos de ella tragué / per a pagar l’almorsar» (Martí, 1997: 305), «per a fer-li afluixar els lligams de l’apretada bossa» (Pasqual Tirado, 1974: 57). El DCVB i Sanmartín (1998: 18) veuen en l’acció d’ afluixar diners una acció sempre forçada o feta a desgana, però sembla no ser així en tots els casos, i que el pagament també pot fer-se de bona gana, com a agraïment per una acció rebuda, com en el darrer dels exemples transcrits més amunt. 2tr. i prnl. ‘deixar anar una ventositat’. «Y en asò, tornà a afluixar / un·atra llima més grosa» (Martí, 1997: 345), «soltant rots i afluixant flatos» (Martí, 1996: 100), «Així que chafà els polvos, / el vicari s’afluixà / una bomba tan terrible / que la casa tremolà» (Martí, 1997: 347). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. En el DCVB es recull només a Catalunya i com a reflexiu. 3tr. ‘pegar un colp (a algú)’. «–A vore, guapo. / –T’ afluixe un lapo. / –Ya pots pegar» (Milacres, 203). 4tr. ‘disparar’. «Ahí té vosté la orde per a que els periodistes afluixen chano chano trenta mil reals, que a molts és lo mateix que si els afluixaren cuatre tirs» (El Mole, 1837: I, 331), «Si et fan una mala feta, / no digues res a ningú. / Afluixa los l’escopeta» (Ensisam, 203). 5tr. ‘dir’. «Hi a allí deputat que afluixa / tan pronte un no com un sí» (Castillo, 1870: 6). Accs. NR (3, 4, 5). Aquestes accepcions segurament tenen a veure amb l’acció de relaxar (afluixar) la tensió, la tibantor, que suposa contenir l’acció de colpejar algú que resulta enutjós, de disparar un arma de foc, de retenir una ventositat o de contenir la paraula. També s’aplica a l’acció de deixar anar renecs (Pomares, 1997: 19).