Joaquim Martí Mestre - Diccionari històric del valencià col·loquial

aforragaitesm. i f. ‘persona avariciosa, gasiva’. «Temporal. –Yo me obliguí a mantindre a cost y costes a una ninfa de quince a veinte, la veritat. (...). Parranda: –Ellas te darán el pago. Charpeta: –La perdició nostra són tots eixos embelecos. Bufalampolla: –Majaeros, en un joc de mans ben fet cada semana sobra per a mantindre eixes ninyeries. Temporal: –Sagrat, asò és home, y no vosatros, aforragaytes , que sempre os giteu a fosques» (Leon, 1787 c : 5). Mot NR al DECat ni al DIEC; acc. NR. Pomares (1997: 175) arreplega gaita ‘diners’, ‘cartera, moneder’; també en l’argot castellà gaita ‘cartera’ (León, 1996: 90). Vinyoles (1978: 94) documenta gaita l’any 1914, amb un sentit poc definit, sobre el qual pensa que «podria significar carta de jugar, a través de la idea de so, relacionada sempre en argot amb els diners». També en la germania castellana gaita ‘baraja de cartas’, «a cuyo son todos bailan», i ‘dinero que el jugador paga al dueño del garito y a los mirones’ (Chamorro, 2002: 421; Hernández, Sanz, 2002: 230-231). A Cardona i Solsona gaita ‘persona avara’ (DCVB, VI, 123). Si bé Coromines (DECat, IV, 267) dubtava d’aquesta interpretació perquè no veia la relació entre la cornamusa i la persona gasiva, la connexió és possible a través de les accepcions pecuniàries.

afufar/ aufar/ fofar/ fufar 1intr. i prnl. ‘anar-se’n, fugir’. «Per això s’ausenta Cento... / Mira si fa bé d’ aufar-se » (Leon, 1811: 6), «–Pos entonces, lo millor / és que fofe de ma casa. / –Se n’anirem, tio gañat» (Mentres pasa, 15), «–A hon estan els que cridaben / per els atres pretenents? / (...) – Se fufaren . Y a mi què?» (Boix, 1861 a : 24), «Però, Siñor, què serà / que tots d’así s’afufaren / y en silenci se n’anaren?...» (Milacres, 299). aufar-se : mot NR; afufar : mot NR al DCVB ni al DIEC i ND; fofar , fufar-se : mots NR al DIEC, acc. NR al DECat i ND. Reig (1999: 348) recull a Alcoi amb aquest sentit fofar , d’ús habitual fa trenta o quaranta anys, però actualment poc utilitzada. Cf. Que no fofes? Che, fofa! (Alberola, 1928: 341). 2tr. ‘prendre enganyosament o per sorpresa, furtar’. «Pos bueno, no et queixes, / i si els qüens te fufen , / calla» (a. 1855) (Blasco, 1979: 131). Acc. ND. Deu ser un manlleu del castellà col·loquial afufar , afufarse id . (Besses, 1905: 18; Salinas, 1896: 266; DCECH, III, 422-423; Sanmartín, 1998 a : 19; Ruíz, 2001: 20), que ja formava part del lèxic germanesc (Alonso Hernández, 1977: 14-15; Chamorro, 2002: 62, 63; Hernández, Sanz, 2002: 35-36).

agallesf. pl. ‘valor, manifestació de valentia’. «Pa confiar en vosatros / és menester tindre agalles » (Balader, 1871 a : 16). Mot NR al DECat, acc. NR al DIEC; 1a doc. Segurament pres del castellà (DCVB, I, 276).

aganxar 1tr. ‘detenir, atrapar algú que fuig o s’oculta’. «Puix si t’ aganjen , digues la veritat, y voràs que festa et faran» (Leon, 1787 c : 8), «Ya el tio Pepe marchà, / ya marchà la sehua tropa, / y Suchet també marchà, / fuchint com uns desertors, / o com lladres que han robat, / y per por que no els aganchen , / el refúgio van buscant» (Rafelo de Picasent, 6). 2tr. ‘agafar o recaptar diners’. « aganxen tots els dinés» (Martí, 1996: 314), «I tirant a la bolsa mà, / li doní dotze doblons. / I ell la moneda aganxà » ( ibid ., 270), «Que les pesetes que agancha / de Catarrocha el portasgo» (Tabalet, 124). Mot NR al DIEC, accs. NR (1, 2). 3tr. ‘atraure, convéncer (algú), amb enganys i interessadament, a fer una determinada acció’. «Ment; és un enemic vostre, que sols trata de aganchar -vos, per a aprofitar-se» (El Mole, 1837: I, 20). Mot NR al DIEC, acc. NR al DECat i ND. 4tr. ‘seduir, conquistar’. «(Si la mehua chica agancha / a este agüelo, fa la sort)» (Ovara, 1877: 8). Mot NR al DIEC, acc. NR. Metàfora. 5intr. ‘parlar animadament (amb algú)’. «Com l’ha d’encontrar son tio, / si està aganxat en Malena!» (Sainets il·licitans, 264). Mot NR al DIEC, acc. NR. Cf. enganxar ‘detenir; aconseguir, atrapar’ (Vinyoles, 1978: 82; Pomares, 1997: 140). Metàfores construïdes sobre accions que recorden una mena de subjecció o unió ferma.

agarradaf. ‘relació sexual’. «Y don Paco s’entusiasma / y es creu bou de veritat. / Me l’anfila per el sentro [a Catalina la Torera], / la tira per dalt del cap, / y allà van a revolcons..., / lo que es diu una agarrà » (Catalina la Torera, 7). Acc. NR. Metàfora que evoca les idees d’‘enganxada’, d’‘unió’, a més de la referència a la rebolcada suggerida pel toreig. Cf. enganxar(-se) ‘copular’ (Pomares, 1997: 140; Verdaguer, 1999: 211), revolcón ‘relación sexual’ (Sanmartín, 1998 a : 733).

agarradorm. ‘lladre’. «Tots volen ser senaors, / tots volen ser diputats, / tots ministres y empleats, / però tots agarraors » (El Mole, 1840-41: I, 380), «Hui entre tant d’ agarraor , / sigau nostre defensor, / sacre apòstol valensià» ( id ., 1863-64: 367). Mot NR al DECat ni al DIEC, acc. NR. També en la germania castellana (Hernández, Sanz, 2002: 36). Metonímia.

agarrafaütm. ‘rapinya, acció d’agafar el que no és seu’. « El Mole (...) no perteneix a ninguna pandilla d’empleistes, ni cascaanous, ni sampa bollos, perquè no ha vist enchamay, ni vorà, en elles més que egoisme y fam d’ agarrafaüt y arrepuña a qui puga més» (El Mole, 1840-41: I, 213). NR. Sembla un creuament d’ agarrar amb el popular gafaüt (→), vocable molt usat per Bernat i Baldoví, un dels creadors de la revista satírica El Mole . Tots dos mots fan referència a l’acció de robar o d’apoderar-se dels béns aliens sense escrúpols, valent-se de qualsevol mitjà.

agarrafunyartr. ‘furtar, robar’. «de lo que dien els papers públics que habia agarrafuñat de palàsio...?» (El Mole, 1840-41: I, 71), «y s’arrapaba el forro de les bolchaques enrecordan-se dels millos que habia agarrafuñat la Berònica real» ( ibid ., 93). NR. Mot format sobre el verb agarrar , figuradament ‘furtar, robar’. Probablement, cal veure-hi una confluència dels grups de garra ‘urpa’ ( agarrar ), garfi ‘ganxo de punta aguda’ (< GRAPHIUM) i garfa , més tenint en compte la influència i barreja que hi ha hagut històricament entre aquests grups (cf. DCECH, III, 103-107). Cf. esgarrafinyar ‘esgarrafar’, esgarrafinyada ‘esgarrapada’ (DCVB, V, 338; DECat, IV, 388), i els castellans garrafiñar ‘hurtar, robar’ i engarrafar ‘robar’ (Alonso Hernández, 1977: 317, 393; Chamorro, 2002: 361, 439). La terminació deu relacionar-se amb el sufix aspectiu verbal - uny- (cf. Duarte, Alsina, 1986: 71; Colomina, 1991: 52; 1995: 114).

agarrapunyer -eraadj. ‘polític corrupte, lladre’. «invadí l’España una rasa de chent desengañà, descreguda, sinse idees ni prinsipis polítics (...), que (...) procurà nugar-mos a tots ben curts y amarrats per a despullar-mos, traure-mos els cuartos (...). Una vegà tirada tota eixa rasa agarrapuñera en lo camí de la Calderona» (El Mole, 1864-65: 404). Mot NR. Cf. a l’agarrapunya ‘a aferrapilla’ ( Diccionari Aguiló , I, 42; DCVB, I, 279). Relacionat amb agarrar i arrepunyar , repunyar . → arrepunya .