Joaquim Martí Mestre - Diccionari històric del valencià col·loquial

agarrar 1intr. ‘agafar algú alló que no és seu, furtar; obtenir fraudulentament un benefici’. «Tans compadres y comadres / per agarrar veig armats, / que pareix que estem ficats / en una cova de lladres» (El Mole, 1840-41: I, 380), «D’ells, com si foren pardals, / trac plomes de cada u... / Ay! Nelo, qui et guanya a tu / en falòries inmortals? / (...), que al cap y al fi és segur / que no seràs home oscur / mentres pugues agarrar » (Milacre del taberner, 4). Acc. NR. Amb les urpes o garres s’agafen els objectes i béns robats, igual com les feres capturen i subjecten les seues preses. 2prnl. ‘renyir, barallar-se dues persones’. «perquè, així que s’agarraven , / ella solia armar / en la senyora filosa, / i començava a pegar / hasta que la hi fea trossos» (Martí, 1996: 122), «Sentiria que me vera / la de dalt, pués com me guipe, / s’agarrarà en Barbereta, / y yo em quedaré fent riure» (Escalante, II, 45). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. Amb un sentit similar agafar-se (DCVB, I, 273). 3prnl. ‘parlar, conversar animadament i sense preocupar-se pel temps; festejar’. «Tornaré un rato de espay. / Nosatros quant s’agarrem / pareyxem dos festechans, / que may l’arròs se’ls socarra» (Civera, 1813 a : 12), «–Pués ya voràs, Ramonet, / cuant felisos som així. / –Ya esteu agarrats ? / (...) No te tinc dit que no vullc / festechos dins de ma casa, / y menos en un gandul?» (Essenes del bombardeo, 1869: 18). Acc. NR. En aquest cas el contacte ja no és físic, com en l’anterior, sinó verbal, el qual fa que els participants en una conversa animada es troben com «enganxats» per les paraules, units per la interacció verbal. 4prnl. ‘festejar, tenir relacions amoroses’. «Com la saó se n’empasa, / a una no li dien chut, / veent que pasaben dies, / s’agarrà en un cheperut» (Maldonado 1887, 5). Acc. NR. En aquest cas no està present la idea de ‘conversa’, entre enamorats o entre altres persones que parlen animadament com si ho fossen, com en 3, però sí la d’‘unió’, ‘ajuntament’, pròpia d’aquest verb. 5 agarrar-laloc. ‘embriagar-se’. «qu·a d’eixe, cuant l’agarra de veres, sempre li pega per fer el valent» (Caps, 67). Loc. NR. Expressió elusiva de caràcter encobridor. Cf. agafar-la [ben agafada] id . (Pomares, 1997: 19). 6 agarrar-se a braç partitloc. ‘renyir dues persones’. «Però ves-li dient pobre al que té pretencions de rich, si vols qu·en seguida et tire als gosos (...); això si no s’agarra en tu a braç partit o se trau el jafarot per a pegar-te dos furgaes» (Tipos, 161). Acc. NR.

agarrat -adaadj. i m. i f. ‘avariciós, gasiu’. «És molt agarrat ; / en demanar-li el més mínim / favor, s’allarga a l’instant» (Escalante, II, 465). ND al DCVB. Cf. el malnom lo Agarrat , documentat en 1734 (Muntanya, 2000: 3); al Puig ser garrotero ‘avar’ (Luís, 2000: 274); en castellà agarrado (Besses, 1905: 18; Sanmartín, 1998 a : 19; Carbonell Basset, 1000: 11; Luque et al ., 2000: 24-25). Restricció del significat de l’acció d’agafar fort alguna cosa a una aplicació concretada en els diners i els béns materials en general, als quals s’aferra, i agarra amb força, la persona avariciosa. D’una manera semblant, s’explica enganxat ‘avar’, recollit a Canals (Sancho Cremades, 1995: 136), i el mot de l’argot francés arpinche ‘homme très avare’, derivat d’ arpionner ‘saisir’ (Colin, Mével, 1990: 15).

agarrofantm. i f. ‘lladre’. «La pandilla de agarrofant que ha perdut a on ficar la ungla al soltar el trono» (El Mole, 1840-41: I, 95). Mot NR. Deu estar format sobre el verb agarrar ‘furtar, robar’, amb la terminació agentiva - ant , pròpia del participi present de la primera conjugació. Cf. agarrant ‘avar, massa afectat d’estalviar’ (DCVB, I, 279), agarrante ‘ladrón’, ‘alguacil’ (Alonso Hernández, 1977: 15). Com en agarrafunyar ‘furtar, robar’, probablement cal veure-hi una confluència dels grups de garra ‘urpa’ ( agarrar ), garfi ‘ganxo de punta aguda’ (< GRAPHIUM), garfa , i potser també agafar . La o pretònica podria explicar-se per analogia d’algun altre mot, com ara el substantiu agarró o el parònim agarrofar(-se) , derivat de garrofa , popular en el valencià de l’època, com semblen provar-ho les accepcions que en dóna MGad.

agavatxat -adaadj. ‘afrancesat’. «desfogar el seu cheni contra els francesos y agabachats » (Chusep el Bo, 1). Mot NR al DIEC i ND al DCVB ni al DECat. Derivat de gavatx .

agilimógili/ agilimógilis/ agilismógilis 1m. ‘embolic, confusió, desordre’. «cuant el cuadro de Europa estaba ya arregladet y cada nasió y reine en son lloc (...) li se’n va la mà a l’ofisial, y vate’m así el cuadro de Europa fet un pastís (...). Arreglà com pogué el cuadro empastisat (...) y a la prensa en ell. No sabent el prensiste el agilimógili (...), no se cuidà de comprobar la plana (...). Tot estaba confundit y arrebolicat» (Tabalet, 52). 2m. ‘frau, afer brut, fraudulent’. «El article sobre la requisisió no és més que una crítica (...) de lo que sol susuir después de repartits els rosins a diferents escuadrons en los desechos (...). ¿És dir que s’ha comés algun delit?, què hagut algun agilimógilis ? No siñor. És que pot haber-lo» (El Mole, 1837: II, 89), «Y torró d’a setse mil, / a on ha puchat des de cuatre, / carrera de agilismógilis , / per la adulació molt fàcil» ( id ., 1863-64: 123). Mot NR. Del castellà ajilimójili , compost d’ ajo . Pròpiament és el nom d’una salsa feta amb all, a la qual s’afigen diversos ingredients (oli, vinagre, sal, tomàquet, etc.) (cf. DCECH, I, 90; Alcalá Venceslada, 1998: 27). Col·loquialment ‘aditamentos’ (Moliner, I, 106). Metàfores fonamentades en el sema ‘barreja’, ‘barbull’, d’una salsa amb tants ingredients. D’ací és senzill el pas a les idees d’‘ambigüitat’, d’‘imprecisió’, de ‘garbuix’, associades amb els assumptes fraudulents, foscos, poc clars.

agitanat -adaadj. ‘indigne, vil’. «esta política achitanà no t’omplirà de honra les volchaques» (El Mole, 1840-41: I, 87). Acc. NR. La cultura popular sol mantenir bastants prejudicis sobre els gitanos, als quals hom associa sovint valors negatius, sobretot relacionats amb l’astúcia i les males arts.

agrunsamentaf. ‘acte i efecte de gronxar, gronxament’. «Pepeta: –Pos si no·s vol dormir. / Maria: –Fes-li non...y non... / Visent: –Ya és tema / que sempre prop del meu cuarto / tinga yo l’ agrunsamenta !» (Escalante, I, 132). NR. Derivat d’ agrunsar , variant valenciana de gronxar , amb el sufix col·loquial i afectiu - menta (cf. Duarte, Alsina, 1986: 108-109).

agrunsarprnl. ‘dilatar o retardar la resolució o execució d’un afer’. «–Home, això no·s veritat. / Ell fa lo que tu li manes. / –Yo hu crech; y a voltes no hu fa, / sempre que pot agrunsar-se ...» (Palanca i Hueso, 1898: 12). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. Metàfora fonamentada en el moviment de vaivé, amb extensió al plànol psicològic. En Esc. agrunsar-se en algun negoci . → engrunsar-se .