Joaquim Martí Mestre - Diccionari històric del valencià col·loquial

aire 1m. ‘vacuïtat, insubstancialitat; manca de contingut’. «Noms sinse sentit, o paraules plenes d’ aire (...): pacto social , libertad civil , seguridad individual , progreso , igualdad (...)» (El Mole, 1837: III, 27). 2m. ‘vanitat, frivolitat’. «Això de la policia / són només ceremonials / que van per la part de fora, / y és tot ayre en bon romans» (Ros, 1748: 2). Accs. NR (1, 2). Metàfores fonamentades en les característiques físiques de l’aire, lligades a la idea d’immaterialitat, de buidor, d’evanescència. 3 enviar a pendre airesloc. ‘enviar a mal viatge’. «Hast·ara es movilisaben hòmens y dones, ara ya es movilisen convents. El de Malaenes se va a movilisar molt pronte y l’enviaran a pendre aires » (El Mole, 1837: I, 43). 4 parlar a l’aireloc. ‘parlar sense substància’. «Poquet ha dit, poro bo, / qu·ell no parla a l’aire may» (Balader, 1863 [1919]: 10). 5 pendre l’aire(a algú) loc. ‘prendre-li confiança’. «Si és carraca, / als tres dies li pren l’aire , / y tindrà un atra castaña» (Ovara, 1877: 8). 6 pendre un aireloc. ‘prendre una certa estima’. «Com así fea els mandaos y m’ habia pres un aire ...» (Escalante, I, 432). Locs. NR. Metàfores.

aixalma, posar l’(a algú) loc. ‘criticar-lo, malparlar-ne’. «Ella: –Saps que mos volen cremar / per les nostres relasions? / (...) Lo sert és que tots ho saben, / y tot lo món s’ha escamat. / Ell: –Encà no mos han pillat, / així és que debaes mallen. / Yo tinc les mehues rahons / per a pendre-u tot en calma, / y si en posen molt l’aixalma , / m’aguantaré... Marmolons!» (Borrull 1890, 3). Loc. NR. Variant de xalma o salma . Metàfora, per referència a la càrrega de la bèstia (cf. DECat, VIII, 61; DCVB, I, 359; IX, 691; X, 900).

aixarop, beure’s l’loc. ‘copular’. «Aquesta fadrina / pareix del bec groch, / y ans que se la pape / aqueste arriot, / (...) vull / beure’m l’aixarop » (Mulet, 176). Loc. NR. Metàfora. El verb beure , com menjar , s’usa de vegades col·loquialment formant locucions amb referència a l’activitat sexual (cf. Pomares, 1997: 51; Verdaguer, 1999: 207-208). El gaudi del sexe està també evocat per la dolçor de l’aixarop.

aixeta/ eixeta 1f. ‘borratxo, ebri’. «Eixe home és una aixeta » (Escalante, I, 492). Acc. NR. Cf. estar com una aixeta (Escalante, II, 100). Metàfora jocosa per relació amb l’aixeta de les bótes i tonells de vi. 2 eixeta del tonellloc. ‘anus’. «De resultes de esta porga, conten que li agarrà al siudadano real una diarria que se n’anaba de bareta, perquè la por li rompé el pestell y li afluxà la eixeta del tonell » (El Mole, 1840-41: I, 143). Metàfora jocosa i encobridora. Cf. anar com una aixeta ‘tenir diarrea’ (DCVB, I, 370), anar-se’n u com una aixeta (MGad.). 3 soltar-se l’aixeta(a algú) loc. ‘fer de cos, defecar’. «Quant monsiur de la Corneta / el llit es veu circuir, / va pegar un gran suspir / y s’asentà en la silleta. / Se li va soltar la aixeta . / Com un noy plora y suspira, / es desmaya y casi espira» (Chorro el Parrut, 4). Locs. NR. Cf. anar-se’n com un·aixeta (Alberola, 1928: 23), «A penes foc li peguí / a la primera mineta, / lo mateixet que una aixeta , / lo que vach minchar tirí» (Cervantes 1890, 7). Metàfora amb un cert caràcter eufemístic i amb connotacions humorístiques.

ajonetesf. pl. ‘festes, afalacs, que es diuen a les criatures’. «Y a la nit parí. / M’han dit que una chica. (...) / Naixqué en dos dentetes, / y Miquelo li dia ajonetes » (Miquelo y Tomasa, 4), « Ajonetes , toca manetes» (Tonadilla alegre, 1). Mot NR. Derivat de la veu [áxo], amb la qual s’acarona i estimula els nadons perquè comencen a parlar. Deu tenir origen onomatopeic, imitació dels sons inarticulats que produeixen els nadons.

ajuntaculsm. i f. ‘mitjancer de matrimonis’. «També tinc aparellats mols de estos achuntaculs , / de estos que casamens fan» (Coloqui nou a hon se referix lo que li pasà a un fadrí de València, 7). Mot NR. A Sinarcas juntaculos ‘casamentero’ (Palomares, 1981: 259). Mot compost de caràcter humorístic i degradant, que juga amb l’aspecte sexual i escatològic, mitjançant una sinècdoque: la part (el cul) representa el conjunt (la persona).

ala/ aleta 1 agarrar de l’ala(algú) loc. ‘seduir-lo, conquistar-lo’. «–Ting un nóvio y no m’agrada. / –Pos anvia-lo al bordell. / (apart) –Ya·l tinc agarrat de l’ala » (Salelles, 1864 a : 16). 2 fer de l’ala(algú), fer d’ala(algú), fer de l’aleta(a algú), fer l’aleta(a algú) loc. ‘seduir; enamorar, festejar, fer la cort; afalagar amb paraules amoroses, amb llagoteries’. «–Pot vosté estar molt ufana, / qu·és una rosa de abril. / –(Vamos, ya l’ha fet de l’ala )» (Ovara, 1881 a : 19), «Gràsies perdiueta meua / (pronte la vach a fer d’ala ), / que felisos ham de ser / cuant mos posen la casaca» (Coloqui entre Nicàsio y Chuana, 3), «Yo la aní cucurrechant, / fent-li a voltes de la aleta , / y a voltes tirant-li gra» (Martí, 1997: 262), «Pos li parlaré de l’amo, / de eixe que li fa l’aleta » (Portolés, 1893: 21), «Estaba fent l’aleta / molt sério a Felumeneta» (Roig, 1871: 21). El recull Reig (1999: 328); en l’ALPI fer l’aleta figura a la Pobla de Benifassà, el Pinós i Crevillent (Garcia Perales, 2001: IV, 2186); al Villar de l’Arquebisbe hacer a uno la aleta ‘hacerle la rueda, rondar tras él para conseguir algo’ (Llatas, 1959: I, 98). Usat també absolutament, sense complements: «Eixe és el que fent l’aleta , / m’oferí casar-se en mi. / Y después féu media vuelta, / y si te vi, no me acuerdo» (Ovara, 1879 a : 17). 3 fer d’ala(algú) loc. ‘enganyar, trair’. «ma nevoda el vol un poc [el caporal], / però (...) / van a quedar de rompuda, / perquè la so Llengua Blaba / y el cabo de potros negres / pareix que l’an feta d’ala » (Palanca, 1868: 18). 4 fer d’ala(algú), fer-se d’ala(algú) loc. ‘pegar, apallissar, malmetre (algú) a colps’. «M’ha desafiat... / (...) Si no ix vosté, el fas de l’ala » (Escalante, I, 527), «(A eixe andalús [que pretén la seua xicona] me’l fas d’ala / hui mateix). / (...) / So punyales, / del forro del seu llomello / vaig a ferme un ridoblante» (Palanca, 1872 a : 14), «Tenint (...) enemics / que, a poder, mos faran d’ala » (Escalante i Feo, 1889 a : 51). 5 ferir l’ala(a algú) loc. ‘afalagar amb paraules amoroses, amb llagoteries, fer l’aleta’. «Ella me mira, me popa / y em ve sempre ferint l’ala , / buscant en mi pa l’ivern / un abrigo en la casaca» (Palanca, 1884 a : 5v). Locs. NR. Metàfores. Cf. ferir d’ala ‘ferir un ocell a una ala, amb un tret’ (DCVB, I, 393).

alacràm. ‘membre viril’. «Un llauraor de la Sarga / li dia a la sehua filla: / “Cuant vetjes un alacrà , / futj-li el bulto, per si et pica”, / Mes com ella cas no en fea, / li picà este bitjo un dia, / de tal modo qu·als nou mesos, / se li endeñà la ferida» (Niu, 79). Acc. NR. → picar .