Joaquim Martí Mestre - Diccionari històric del valencià col·loquial

aguaitacossosm. ‘tafaner, curiós, indiscret’. «l’atre era més guilopo que polit (...), gran escarbacalius y aguaytacosos (...), fisgó y gayta» (Rondalla, 12), «i atres tants que jo me calle, / com són los aguaitacossos » (Martí, 1996: 258). NR al DECat ni al DIEC. Sinècdoque. La persona indiscreta no únicament «aguaita els cossos», les persones, sinó també el seu comportament.

agüelo -a 1 agüelo, -a cucloc. ‘vell verd’. «L’ agüelo cuc » (Escalante, II, 528), «–Hoy no puedo darle el si. / (...) –L’ agüela cuc ! / Pués ella va poc pintà! / (...) –Eixa agüela verda, llecha» (Escalante i Feo, 1889 b : 11). 2 agüelo, -a verd, -a‘persona vella que conserva inclinacions galants impròpies de la seua edat’. «Baix d’u dels farols, una agüela verda en gran moño y mocador de Manila» (Llombart, 1877: 138), «Qui (...) / no coneixerà entre mil / a nostre tipo don Chil, / o siga, l’ agüelo vert ?» (Tipos d’auca, 155), «( Agüelo vert , mamarracho!)» (Portolés, 1893: 26). Locs. NR. En el DCVB (X, 727) i el DIEC (1995: 1857) vell verd id . Metàfora burlesca basada en la contradicció entre la vellesa, i la conducta que se’n considera pròpia, i la joventut, simbolitzada pel color verd. En castellà l’expressió viejo verde ‘viejo que conserva inclinaciones galantes’ es documenta ja en Quevedo (Seco, 1970: 533).

àguila/ aguileta 1f. ‘moneda de cinc cèntims’. «Mire, hui fan correguda; / sinc aguiletes que tinc / li les done y paca·ls bous» (Máñez, 1888: 11), «Esta chent no vol deixar-mos ni un àguila , y se emportarà hasta la suor» (El frare, núm. 12, p. 1). Acc. NR al DIEC, 1a doc. MGad. el qualifica de terme vulgar. Sinècdoque, segurament pel gravat de la moneda. També s’aplica a la pesseta (Sánchez et al ., 1991: 12). 2f. pl. ‘diners’. «Les dos causes prinsipals són: el temps y les aguiletes . Tot lo cual a mosatros mos ha faltat» (Sen Fransés 1893, 2), «la cartera de les àguiles » (Ballà 1899, 3), «(Yo em case en esta agüela. Encara està fresca, y té aguiletes ...)» (Colom, 1909 b : 11). Sinècdoque, a partir de la primera significació. 3f. ‘ració de beguda per valor d’una aguileta’. «Pa que no te’n vens en nosatros a que·t vechen els amics y es farem un· àguila ?» (Máñez, 1888: 9), «–Tu estàs hui algo marechat. Alguna aguileta de més. –Més valguera haber-me estat fent-me aguiletes , y no haber anat a Cadis...» (Asencio, de Hoyos, 1896: 28), «–Volen fer-se una aguileta ? / (...) –S’agraïx» (Escalante i Feo, 1900: 31). Accs. NR (2, 3). Metonímia. 4 fer l’àguila/ l’aguiletaloc. ‘fer el betzol, fer beneitures’. «S’enamora asta les gajes de Gimo del Portal, l’atre germà, que també estava fet grulla per ella y anava com un llam, fent l’aguileta , per a veure d’emportarse-la» (Rondalla, 14), «Se n’anem. No·m fasa l’àguila , / y sobretot mucho ojo! / M’antén?» (Ovara, 1879 b : 15). Loc. NR al DECat ni al DIEC i ND. MGad. relaciona aquesta locució amb l’expressió sinònima fer l’àngel bobo , personatge amb ales i rostre candorós que figura en la processó del Corpus de València, com també hi figuren les àguiles, símbol dels evangelistes. Fer l’àguila és sinònim de fer l’àngel , fer lo bambau , fer lo Quelo i fer lo Tòfol (EscLl.). Cf. « Como aquí hay tanto que ver , / amigo, per lo carrer / hu pareix l’àguila bova !» (Escalante, I, 293); aguilot ‘beneit, ximple’ (Marian, Sanchis, 1994: 107), fer-se el aguiló o el tòfol (Alberola, 1928: 119).

aguilutxm. ‘poca-solta’. «–Nem-se’n a casa, / ya tornarem el dilluns. / –Com tornar! Si este dumenche / és el sorteo, aguiluch » (Escalante i Feo, 1889 a : 24), «–No coneixes la vergoña / (...). Aguiluch . / –Que ya no me vols?» ( id ., 1905: 377). Mot NR. Del castellà aguilucho . Metàfora animalitzadora amb connotacions degradants. En murcià abilucho ‘persona desvaída’ (García Soriano, 1932: 1).

agulla 1f. ‘penis’. «“Per a tretze portals hi ha trenta agulles”. / I respon don Orinal: / “Ma muller ne té cent en un portal”. / Responen dos estudiants: / “Los portals de les dones són tan grans / que han menester agulles de jagants”» (Morlà, 125). Acc. NR. En l’ Espill de Jaume Roig agullada ‘membre viril’ (Vila, 1990: 152). Metàfora formal i funcional (per la funció penetrant de l’agulla). En l’exemple de Morlà es juga humorísticament amb l’equívoc provocat per la polisèmia del mot agulla . Recordem que l’ agulla de portal era, a València, el ‘dependent encarregat de cobrar l’arbitri de portes’ (DCVB, I, 324). 2 caure les agulles del canutloc. ‘ejacular l’home’. «luego que ella ha conegut / que estaven casi caent / les agulles del canut , / (...) en un bell en sec s’ha alçat» (Bernat i Baldoví, 1845 a : 38). Loc. NR. → canut .

agur→ abur .

aigua 1 aigua de cebadaloc. ‘cosa de poca importància, fotesa’. «Les dimisions aigua de sebà » (La moma, núm. 2, p. 16). 2 aigua de tramussosloc. ‘cosa de poca substància, de poca importància’. «tots esperen en gran ànsia que contesten den de Berlín el seu paréixer a lo qu·ha dit el Gobern d’España, y yo me pense que tot serà aigua de tramusos » (El tio Garrote, núm. 6, p. 3). Locs. NR (1, 2). Metàfores. En al·lusió a la poca substància d’aquestes aigües. 3 aigües blavesloc. ‘la mar, l’oceà’. «arreplegaba chent per a traure contrabando de les aigües blaves » (El Mole, 1837: I, 134). Loc. NR al DECat ni al DIEC, acc. NR. Metonímia. 4 banyar l’aigua (davant)(a algú) loc. ‘afalagar-lo, procurar complaure’l’. «però qu·era un marsapà si li entenien el chènit y li sabien bañar l’aigua » (Ensisam, 237), «Mes ell tingué tanta sort / que no·l castigaren may, / perquè sempre anava als quefes / banyantlos l’aigua davant , / gastant-los moltes pamplines, / fent-los riure a no parar» (Troços, 133). Cf. ballar l’aigua davant [a algú] id . (DCVB, I, 339); ballar l’aigua (a algú) , ballar l’aigua als ulls (d’algú) id . (Reig, 1999: 89; Gascón, 1999: 199); banyar-li (a u) l’ull ‘ganarle la voluntad’ (MGad.). La paronímia ballar - banyar deu afavorir aquestes expressions. 5 fer aigualoc. ‘desfer, resoldre’. «Que alegria! / Fet aigua l’atre belem, / ya no tindrà en que·s casem / l’entruperi que tenia» (Balader, Sales, 1876: 974). Loc. NR al DECat, acc. NR. Metàfora. 6 mudar-li l’aigua al canariloc. ‘orinar’. «com si no existiren per a molts els mingitoris , pareix que s’hachen aparaulat el anar allí a mudar-li l’aigua al canari » (Llombart, 1877: 151). Loc. NR al DECat ni al DIEC i ND. Metàfora. 7 prendre l’aigua de més arrereloc. ‘prendre el fil de la narració, l’assumpte, de més arrere’. «Tornem ara als tres germans, que ya pareix que dormen massa, y prengam l’aygua de més arrere ... och, que no me’n recorde a on estava!» (Rondalla, 28). 8 tornar-se aigua(quelcom) loc. ‘esvanir-se, perdre’s’. «Eixe títol s’ha tornat / aygua , Saro, pués de l’aygua / vingué lo seu nominat» (Tio Bernat, 1). Locs. NR. Metàfora, segurament per associació amb la imatge de l’aigua que es perd entre els dits, que no es pot aferrar amb la mà.