Joaquim Martí Mestre - Diccionari històric del valencià col·loquial

botzinadaf. ‘colp, bufetada’.«Li romp de una bosinà / mich armut de dens!» (Palanca, 1859: 12), «Yo·t pegue dos bosinaes / més pronte que canta un gall, / y en menos de dir chesús... / et fas en lo coll un tall» (Martínez Vercher, 1865: 5), «(Si no fóra perquè·l choc / descubrir-lo no em convé, / de la bosinà que duyes / te clavaba en la paret)» (Escalante, III, 69). Mot NR. Figura en el vocabulari de Fullana (Casanova, 1989: 433), en Alberola (1928: 207), en Anguiz Pajarón (1984: 301), igualment al Baix Aragó (Pallarés, 1921: 69). En l’ALPI bocinà (el Pinós) i bucinà (Calp) ‘bufetada’ (Garcia Perales, 2001: IV, 2325); en l’ALDC bocinà també a Albocàsser (Veny, Pons, 2001, làmina 115). En aragonés bocinazo ‘caída estrepitosa; golpe dado al topar con algo’ (Pardo Asso, 1938: 57). Metàfora fonamentada en el so fort i estrident de la botzina, evocador de la imatge del colp.

bou 1 bou soltloc. ‘home lliure, independent, que no vol obligacions; solter; perdut’. «–Yo estic fet a córrer món / y vosté me nuga masa. / (...), perqu·és selosa de casta. / –Y vosté bou solt . / –Millor, / per això no vullc casaca» (Escalante, I, 528), «Pués hasta así ham aplegat / (...) Cada u / pot per a hon vullga pegar. / Des de hui seràs bou solt » (Arnal, 1877: 27), «Elles mos porten rebolt / a tot el chènero humà. / Que vé·stà l’home q·està / tota la vida bou solt !» (Palanca, s. a.: 36). Metàfora fonamentada en la idea de ‘llibertat’. Pot tenir un matís pejoratiu (‘perdut’), com en el primer exemple. 2 descarregar els bousloc. ‘defecar’. «y per dir vach a cagar, / me’n vach (...) / a descarregar els bous » (Anglés, 1840: 5). Metàfora, per l’olor dels excrements i la idea de ‘descarregar’. 3 fer el( lo) bou 1 loc. ‘divertir-se sorollosament, fer animalades, comportar-se irracionalment’. «Demprés de dormits y farts, / (...) a la volta, que el busilis / de la festa en ella està. / (...) Y demprés que anem dos hores / fent lo bou embahucats, / (...) a casa» (Cosme Nespla, 3), «Com y a qui en poc [de vi] ne té prou, / y sens consènsia ne beu, / escomensàrem arreu / a fer casi tots el bou . / Quins cuhets, y que cansons!» (Fambuena, 1877: 6). 2 loc. ‘contradir, fer la contra’. «–Tio Lluc, no mos fasa el bou . / –Com el bou? / –Bull... dir..., la contra. / Els chics se volen casar, / y yo aprobe el matrimoni» (Alapont, 1869: 13). 4 soltar el bou(a algú) loc. ‘escridassar, renyar’. «–Vosté és un brivó, un malvat! / (...) –No vinc d’humor (...), / con que no me soltes el bou , / perquè en poquet ne tinc prou» (Escalante, II, 388). Locs. NR (3, 4). Metàfores fonamentades en el caràcter irracional i poc amistós dels bous. Cf. ser un bou ‘ser de genio fuerte e irascible’ (MGad.).

bovaliam. i f. ‘persona ximple; babau’. «–Tu vols casar-te? / –Yo? Sí. / –Pués bobalia , yo també...» (Guzman, 1900: 20). Mot NR. En castellà bobalías ‘tonto’, derivat de bobo (cf. Luque et al ., 2000: 65). Cf. ¡mucho bobal! ‘ganancia inútil’ (Martínez Sevilla, 1976: 114).

bovina 1f. ‘estupidesa, neciesa’. «El siñor conde ya coneix la bobina dels españols, per a riure’s com un bachoca de la mochiganga de setembre. Ya sap el siñor de la cara forta que els lliberals la tenen fluixa, y són tan molls de morro y tan baixos de dabant com ells mateixos» (El Mole, 1840-41: I, 127), «Y al veure estes bovines , / aturdit es quedà Pere Martines, / que, vent-lo en aquell sable, / es pensà que el Calbet era el diable» (Gatomàquia, 17). 2f. ‘embadaliment, encantament’. «les chens animoses / feren llums a millanars / de infinites diferències, / que em teniem ambobat. / (...) Y fon tanta la bobina / per a mi que, sens pensar, / me se va pedre el meu Sento. / (...) Com poguí pasí la nit, / (...) però a l’esclafar de l’alva, / comencí tot atontat / a pasechar per València» (Leon, 1784 d : 2). Accs. NR. Cf. la locució menjar bovina ‘ésser molt estúpid’ (Rondalla, 16; El Mole, 1855: 5; Monsiur Laroà, 7; DCVB II, 639), ‘hacer el bobo o el simple’ (Caps, 116). Cf. «lliberals bolònios, que mencheu més bobina que rollos» (El Mole, 1855: 5). En El Mole , mantindre’s de bobina té un sentit similar: «Que hi acha lliberals doctes y empeltats de tontos que·s chuplen estes ñesples y es mantenen de bobina !» (1840, I, 360). En Esc. beure algú aigua de bobina ‘tener buenas tragaderas, ser un papanatas’. Deu tractar-se d’usos metafòrics de bovina ‘planta de la família de les borraginàcies’, identificada amb la borratja (EscLl.; MGad.). Els brots joves i la part dental de les fulles de la bovina, bullides, es poden consumir com a verdura. Es tractaria, doncs, d’un menjar considerat de poca substància, insuls. D’ací el sentit pejoratiu que adquireixen les expressions anteriors, i per extensió el mateix substantiu bovina , que formalment també podria fer referència a l’‘excrement de bou’. Es veuria com un signe de niciesa, de poc de seny, el fet de mantenir-se de bovina. Les fulles i les flors de la borratja s’usen també per a preparar infusions de propietats diürètiques i sudorífiques, cosa que explica les expressions beure aigua de bovina i suc de bovina : «com si els españols no foren tontos y no els hagueren empeltat a tots la pallola en suc de bobina » (El Mole, 1840-41: I, 68). A això cal sumar la més que probable influència addicional del parònim bovo i de l’arrel expressiva bobi- , que trobem en mots com bobià i bòbila (cf. DCECH, I, 603; DCVB, II, 531).

bovo de Còrialoc. ‘ximple, babau, pocasolta’. «perquè (...) sempre se li antoixà un bovo de Còria y un ase dret y fet» (Rondalla, 37), «Però als qui els trencaria yo una estaca en les costelles és a tots aquells bobos de Còria que (...) tenen el cos ple d’alifacs y mataüres, y en tota la fe de la dotrina cristiana, crehuen que·l bañ d’esta nit els ha de llevar tota la roña y tots els mals esperits que·ls atormenten» (Llombart, 1877: 122). Loc. NR. El personatge del bovo de Còria era molt popular en terres valencianes als segles XVIII i XIX. Martí Gadea li va dedicar un parell d’articles dels seus Tipos , «per ser tan popular en lo nostre reyne», a pesar de no ser valencià (pp. 58, 254-255). En el setmanari El Mole fins i tot se li canviava satíricament el nom a València: «...esta València dels bobos, que, segons els bobos que hi a en ella, y lo que conten del bobo de Còria , a conte de dir-li Valènsia del Sit, debia dir-se Valènsia de Còria » (1840 I, 227). Sobre els hipotètics orígens d’aquesta locució, vegeu Buitrago (2002: 252).

braç 1 alçar el braçloc. ‘pegar, colpejar’. «–Dizpenzeu la granerà. / No anaba per a vozté, / era pa un pillet (...). / –Cuant alse el bras atra volta, / diga vosté pa qui és» (Millàs, 1914: 44). → mà 4 . 2 allargar el braçloc. ‘pagar’. «–Com has trencat els cordons? / –Que com? Allargant el bras . / –No caic. / –Afluixant la mosca» (Millàs, 1884 a : 19). Locs. NR. Imatge metonímica en la qual s’expressa l’acció de pagar per l’acció física que típicament l’acompanya d’estirar el braç.