Joaquim Martí Mestre - Diccionari històric del valencià col·loquial

brossa 1f. ‘paraules o capteniments fútils, insubstancials, inútils’. «Senyors meus, anem al fallo / i no gastem tanta brossa » (Morlà, 185), «Dones, los llaurons som plans. / No gastam palla ni brosa , / sinó tostem al gra, al gra. / Això de la policia / són només ceremonials / que van per la part de fora, / y és tot ayre en bon romans. / Lo llauró per part de dins / aprecia les amistats» (Ros, 1748: 2), «estaries calfante el perol (...) per a omplir, encara que siga de brosa , catorse caretes de paper imprés» (El Mole, 1837: III, 6), «Ell brosa no en gasta may» (Escalante, I, 362). Acc. NR al DECat. ND. En el DCVB (II, 684) aplicat només a paraules. Metàfora fonamentada en el caràcter inútil i perjudicial de la brossa o herba silvestre no conreada. 2f. ‘persona insignificant, incapaç’. «ya sé que diuen grans coses / del pare Visent Ferrer, / que si sertes han de ser, / sen Pere y sen Pau són broses » (Milacres, 199). Cf. en val. brossós ‘persona que es vesteix, o treballa, o fa les coses arreu, sense cura’, ‘brut’ (DECat, II, 276), a Calaceit ‘poc delicat, especialment en el menjar’ (Blanc, Martí, 1994: 44); en terres aragoneses brozas ‘persona negligente, descuidada y desmañada’, ‘persona zafia y desaseada’, brocero ‘chapucero’, ‘poco delicado para comer’, ‘zafio’, broceras i brozoso ‘torpe, desmañado, desaseado’ (Endize, 355, 358; Moneva, 2004: 109, 110). 3f. ‘aliment insubstancial, poc nutritiu’. «li portava tramussos, / xufes, castanyes, torrat (...). / Menjades que sols a xics / i a dones els ve a agradar, / que, si omplin molt el ventre, / crec que greix ninguna en fan. / Ja sé també que açò és brossa » (Martí, 1996: 97). Per la poca valoració alimentària de la brosa. 4f. ‘menjar’. «Los frares, senyor, (...) / tots porten brossa al niu, / lo menjar jamai los falta» (Morlà, 204), «Me trove com el que ha tengut una fartera (...), que mentres té la brosa en lo ventre, tot és rotar» (El Mole, 1837: II, 105), «En fi, en tu tot és debaes. / No penses més que en la brosa (acsió de menchar)» (Bernat i Baldoví, 1859 b : 7). Per extensió a l’aliment en general, amb un cert matís despectiu. Cf. brocero ‘que es poco delicado para comer’, en aragonés (Pardo Asso, 1938: 64). 5f. ‘diners’. «–Pense que hui al pare Andrés / el tindrem de bon humor. / (Rient-se) –Per què duem brosa al niu, / y a la gàbia gafarrons? (Pegant en la mà en un bolsillo a hon estan els dinés)» (Un pillo, 12). Ací la brossa és vista com un element apreciat, com ho pot ser per als petits ocells dels nius. 6f. ‘defecte, màcula’. «sempre ha de demanar limosna o té d’anar en la braga fora el que té una fulla de servisis de sinc fulls sinse brosa ?» (El Mole, 1840-41: I, 215). Accs. NR (2-6). 7 embolicar brossa(a algú) loc. ‘enganyar-lo, ensarronar-lo’. «–Con que, és dir, que en maestria / sols embolicar-me brossa ? / –I d’astò fa vosté cas?» (Sainets il·licitans, 338). Cf. meter broza ‘incordiar’ (Martínez Sevilla, 1976: 106). 8 ficar brossa en lo niuloc. ‘copular’. «Una dama com yo, no és trista cosa / no tenir qui en lo niu li fique brosa !» (Mulet, 241). Locs. NR. Metàfores. → niu .

brosquil, alloc. ‘a mal viatge’. «L’atre que veu al companyero que anava fent taleca (...), tragué un trabuch, li alçà les barres y al brosquil !; (...) passà de part a part a Gimo del Portal» (Rondalla, 31), «–Andreu, sotana. / –(Ya no m’aguante. Al brosquil !)» (Palanca, 1884: 13v). Loc. NR. Metàfora. En el DCVB (II, 684): brosquil ‘bosc espés, quasi intransitable’, localitzat a Paüls, Tortosa i el Maestrat; també amb la variant brusquil ‘bosc espés i embardissat’ (DECat, II, 305), ‘bosc espés, de difícil ingrés o pas’ (Mestre, 1916: 89). No es limita, però, al tortosí. En Esc., EscLl. i MGad. Ves al brosquill! , expressió que denota disgust, enuig o desaprovació, traduïda ‘anda, vete enhoramala’. Als segles XVI i XVIII documentem aquest mot en valencià amb referència a un indret per al bestiar: «dos vedelles vives excel·lents de brosquil » (Martí, 1994: II, 292), «el brosquil no s’ha criat / per a que l’ocupen bèsties, / sinó per a mi, per a tu, / i tal volta per a eixe» (Martí, 1996: 134), «En suma, ells [els toros] se compongueren y estaven tan irritats com aquells que·n los brosquils pasturen per ses marjals» (Barberà, 1905: 172). En aragonés brosquil ‘redil’ (Borao, 1859: 127; Pardo Asso, 1938: 64; Endize, 357), ‘especie de apartamento dentro del corral para separar a un animal del resto del ganado’ (Gil, 1999: 24), ‘pequeña cabaña para los borregos recien nacidos’, despectivament ‘vivienda pequeña y de malas condiciones de habitabilidad’ (Díaz-Peco, 1963: 306), amb la variant brusquil ‘corralico donde engordan los ternascos’ (Endize, 359), ‘pajera en donde ponen las ovejas que rechazan lactar sus crías’ (Moneva, 2004: 110), i embrosquilar ‘poner el ganado en el redil’ (Pardo Asso, 1938: 134).

brot 1m. ‘penis’. «Va buscant l’herbeta verda / la vaca per la devesa, / i aplega el bou, i (...) / d’una altra herbeta un bon brot / li amostra, i li’l clava tot, / com l’agulla en un canut» (Bernat i Baldoví, 1845 a : 20). Acc. NR. Metàfora formal. 2 (ni) un brotloc. ‘gens; res’. «ham anat pronosticant del mateix modo que ho férem en lo El Mole antic, y no ham errat ni un brot » (El Mole, 1840-41: I, 67), «No es pensen que sé lletí, / (ya ho he dit ans). No en sé un brot » (Un pillo, 61), «y lo qu·és dormir, ni un brot » (Milacres, 104), «Ja està enterat. / Ha vingut en el instant, / i pensa arreglar-ho tot, / sense deixar-se ni un brot » (Sainets il·licitans, 396). NR al DECat, 1a doc. Segura (1996: 140) documenta sense fer-ne mai un brot . En el DCVB (II, 686) només es registra com a quantitatiu, però veiem que s’usa així mateix com a indefinit negatiu. Fórmula col·loquial intensificadora de la negació, fonamentada en la petitesa d’un brot, que acaba de pujar d’un borró. 3 no fer-ne un brotloc. ‘no treballar gens, no fer gens de treball’. «Casar-te y no fer-ne un brot , / tot va ser u» (Escalante, I, 54), «–Y hui que pensaba yo / anar (...) / a treballar. / –Tu, que may n’has fet un brot ?» (Badia, 1904: 10), «hi a temps per a encomanar-se a Déu y per a fer faena, qu·és lo que no volen moltes d’elles, y per això volen ardits y traces per a no fer-ne un brot » (Tipos, 23). Loc. NR al DIEC ni al DECat, 1a doc.

bruixa 1f. ‘dona dolenta’. «–Dona, / no sigues chodia. / (...) –Te pesigaré. / –Y què va de chodia a bruixa ...? Res» (Balader, 1883: 21). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. Metàfora. 2f. ‘dona tafanera’. «Una agüela molt dotora, / sols per ohuir y saber, / aguaità en la nit de nòvios / pel pañ de casa Quiquet. / Mes, sens ducte, alguna cosa / molt grosa vórer degué, / cuant, de pronte, la molt bruixa , / pegà a fuchir fentse creus» (Llombart, 1878: 34). 3f. ‘dona luxuriosa, adúltera’. «Què sap la mala ventura / per a que este afaramàs / s’enamorara del frare? (...) / Marxí tot ple de manies / y pensant com arreglar / el dar-li un xasco a esta bruixa » (Martí, 1996: 109), «Yo en ma vida ha tingut sels, / però les dones són bruixes » (Palanca, 1859 a : 11). En Pomares (1997: 63) bruixa calenta ‘dona luxuriosa’. 4f. ‘dona maldient, enredaire’. «–Qui u diu això? / –La so Nàsia. / –May, la bruixa volaora ! / Borracha, més que borracha!» (Escalante, II, 75). L’adjectiu voladora , qualitat atribuïda popularment a les bruixes, intensifica el sentit pejoratiu del mot. 5f. ‘dona dominant, prepotent’. «Si la filla li pareix, / m’a tocat la loteria. / Però Amparito... ca,... no (...) És tonteria / el comparar-la a sa mare, / mala bruixa volaora / y ademés pentinaora» (Fambuena, 1881: 11), « Bruixa ! / (...) Esta dona és un gavíria» (Ximeno, 1893: 42). 6f. ‘dona astuta, eixerida’. «Totes les plantes arruixa, / cuant veches qu·és menester. / La dona deu ser ben bruixa , / y així cria en lo planter / safanòries com la cuixa» (Ensisam, 196). Accs. NR (2-6). Es tracta de diferents accepcions metafòriques del terme bruixa , de caràcter pejoratiu, a excepció de la darrera, les quals són extensions del sentit primari del mot. Fan referència a comportaments femenins en general dolents; per això es poden considerar incloses dins la definició més general que en dóna el DCVB (II, 692), si bé sense concretar els termes de la dolenteria (‘dona dolenta, de mala intenció o de conducta sospitosa’).