Joaquim Martí Mestre - Diccionari històric del valencià col·loquial

bucòlicaf. ‘menjar, aliment’. «–Digues, quin és el millor gobern? –Aquell que diuen els llauradors, cuant a u el tracten bé de bucòlica » (Tabalet, 86), «La criatura es manté / de l’aire u de la bucòlica ?» (Escalante, I, 104), «M’agraen més les bucòliques / de ma casa. Soparàs / en mosatros?» (Lladró, 1888: 14). Acc. NR al DIEC. Es documenta ja en el Baró de Maldà (DCVB, II, 709; DECat, II, 315). També en castellà popular (Besses, 1905: 40; DCECH, I, 686). Homosemització jocosa amb el parònim boca .

budells, ratllar elsloc. ‘molestar, enutjar, fastiguejar, irritar’. « El Mundo és un periòdic que em ralla els budells , que no·l puc veure» (El Mole, 1837: I, 282), «–¿Quién es?... / –(Me ralla els budells )» (Escalante, I, 155), «–( Els budells me ralla ) / –Pareix qu·estiga enfadà...» (Arnal, 1877: 20). Loc. NR. Metàfora plàstica i visual, amb una concretització bastant habitual en el registre col·loquial.

buf 1m. ‘espai molt breu de temps, instant’. «Tres dies hagué de festes, / que·n un buf se n’han passat» (Ros, 1746: 2), «Un mes? Ni una hora ni mitja, / ni un instant, ni un buf , ni gens» (Martí, 1996: 244), «La nostra vida és un buf » (Lo romancer, 20). Acc. NR al DIEC ni al DECat i ND. Imatge fonamentada en la idea de brevetat d’un buf d’aire. 2 pegar un buf en lo corloc. ‘impressionar, colpir, enamorar’. «Respongué’m com a beata, / i ab ses dolcetes paraules / pegà’m en lo cor un buf , / i restà tot lo meu cos, / d’enamorat, camacuc» (Morlà, 46). Loc. NR.

bufa 1f. ‘veixiga’. «cuant els bous solen matar, / sempre me daben la bufa » (Nelo el Tripero, 191). Acc. ND al DCVB. Arriba al castellà de la Canal de Navarrés (Martí, Aparicio, 1989: 32). També en diminutiu, bufeta (cf. Veny, Pons, 2001, làmina 75). Segons Coromines (DECat, II, 320), aquesta accepció «es basa en la idea d’objecte que hom bufa per dins, i en què hom bufa endins, inflant-lo». Cf. bufeta ‘escrot’ al Baix Vinalopó (Segura Llopes, 2003: 180). Metàfora. 2f. ‘embriaguesa’. «Hamos de tomar / micha bufa !» (Escalante, I, 689), «–En bebiendo otras seis copas, / me voy a poner de un temple... / –Ell de si en poquet s’atufa, / con que, si pren micha bufa , / fasen vostés el favor» ( id ., II, 441). Acc. NR al DECat i ND. El recullen MGad. i Pomares (1997: 63); en l’ALPI figura en diferents localitats valencianes; a Biar bufera id . (Garcia Perales, 2001: IV, 2324-25). Cf. anar amb una bufa com un cep ‘anar ebri’ (Gascón, 1999: 160). També es coneix a les comarques castellanoparlants veïnes bufa i bufar(se) (Llatas, 1959: I, 142, 143; Martí, Aparicio, 1989: 32; Soler García, 1993: 55). Arriba a terres aragoneses: bufau ‘borracho’ al Sobrarbe (Endize, 365), bufarra ‘bebedor excesivo y habitual de vino’ i bufarrina ‘borrachina’ a Barbastre (Moneva, 2004: 111). En castellà col·loquial també n’hi ha alguns testimonis, però sembla que no és un mot gaire habitual en aquesta llengua. Sanmartín (1998: 137) diu que en bufarse ‘emborracharse’ ha influït de manera determinant la veu catalana bufar-se id . i que s’usa especialment en zones de contacte amb el català. Sembla ser més conegut a Cuba: bufa ‘borrachera’ (Carbonell Basset, 2000: 80; Haensch, Werner, 2000: 88), bufandillo ‘borracho’ (Luque et al ., 2000: 75) i bufadera ‘borrachera’ (Cuba i Mèxic) (Suárez Blanco, 1989: 208).En l’antic Vocabulario de Germanía de Juan Hidalgo figuren bufia ‘bota de vino’, per a Coromines (DCECH), «por lo bufado o inflado de la misma», i bufiador ‘tabernero’, i en les Poesías germanescas de Hill bufio ‘bota de vino’ (Chamorro, 2002: 181, 182; Hernández, Sanz, 2002: 96; DCECH, I, 611). → bufar . 3interj. « Bufa , caferro! Eixa sí qu·és llesca» (El Mole, 1840-41: I, 14), « Bufa! Y quins moderats més encesos y més endemoniats hi a en Ingalaterra» ( ibid ., 220). NR al DCVB ni al DECat. Figura en Pomares (1997: 63) i Verdaguer (1999: 43). Assenyala sorpresa i admiració. 4 en un dir bufaloc. ‘en un instant’. «Diuen c·asò marcha molt poc a poc, però yo dic que, si aplega a marchar més a presa, en un dir bufa mos empasem com la esca» (El Mole, 1837: I,: 199). Loc. NR. Metàfora fonamentada en la brevetat de l’acte de dir bufa .

bufacaldosadj. ‘vanitós, presumptuós’. «–No sabia... es... la muchacha. / –Oy! Muchacha és la crià! / Bufacaldos !» (Escalante i Feo, 1897 a : 36). Mot NR. Compost sobre bufar . Amb un sentit semblant bufanúvols (DCVB, II, 713; Hernández Casajuana, 1964: 19).

bufalaga 1f. ‘farsa, aparença, futilitat’. «Qui de renda amostra mil, / ben mirat i tret en net, / es mor de fam i de set. / (...) Està lo món tan sotil / i té lo pobre tal plaga / que aquell que té més no paga / i qui no té fa tramoies, / portant prestades les joies, / i tot ve a ser bufalaga » (Morlà, 75). Probablement convé veure-hi una relació amb els parònims bufa ‘vanitat, aparença vana’ i bufar ‘fer ufana, fer ostentació de riquesa, de poder, etc.’, ja que per davall de l’aparença no hi ha res. És una «inflor» aparent i buida, com una bufa d’aire. A més cal tenir en compte que la bufalaga és un vegetal humil, ordinari, sense gaire valor, i que, per tant, se’n podrien derivar significats figurats com aquest. → brossa . 2f. ‘protocol, cerimonial, etiqueta’. «A un marqués li posa etcètera, / lo etcètera posa a un comte. / (...) Poc entén de ceremònies: / a títols i a cavallers / amaga los abaloris. / (...) Molt poc sap de bufalaga » (Morlà, 165). Cal tenir en compte el caràcter purament aparent i ostentós, si bé important socialment, dels cerimonials i les etiquetes. 3adj. ‘vanitós, presumptuós, pretensiós’. «–No ens dirà com s’ha humanat / a llegir? / (...) –perquè no só bufalaga , / ni só grave, ni tinc boira. / –Alguns ho tenen a menys. / –Eixa vanitat los postra» (Morlà, 185). Accs. NR.

bufalandangaf. ‘pompa, estufera’. «los padrins de la boda (...) varen ser los jurats d’esta ciutat ab ses gramalles, bol·les y massers. (...) Yo no·m posaré a pintar tota aquella estofa y bufalandanga en què anaven» (Soler, 1703: 21). Mot NR. Relacionat amb bufa , bufar i bufalaga . En terres aragoneses bufaralda ‘bufalaga’ (Endize, 365).

bufaner -aadj. ‘vanitós, presumptuós’. «Lo que sé que és bufaner / i a tots conta sa riquea» (Morlà, 256). Mot NR al DIEC i ND. Derivat de bufar . Al Puig bufarda ‘persona que fa ostentació de riquesa i poder’ (Luís, 2000: 193). Als Serrans bufón ‘fanfarrón’ (Llatas, 1959: I, 143). En aragonés bufido ‘fueros, arrogancia’ (Pardo Asso, 1938: 65); en castellà buflista ‘fanfarrón’ (Luque et al ., 2000: 75). → bufar .

bufar. 1tr. ‘furtar; llevar’.«Estos en l’enfermeria / són los que al malalt consolen, / perquè li bufen la presa» (Morlà, 158), «s’ha figurat que la nòvia / li bufe , y ell mos espia» (Escalante, I, 769), «–Yo he guañat (...) / sis quinsets (...) / –Dóna-me’ls pea mi. / –En cobrarlos, / que me’ls han quedat a deure. / –Mentira (...) / Que te’ls han bufat , traidor? / –A mi que m’han de bufar !» ( id ., II, 388), «Ans mos bufen la caseta» (Ovara, 1881 a : 15). Acc. NR al DIEC ni al DECat, 1a doc. Figura en Esc. i MGad. Metàfora potser fonamentada en la força de l’aire, del vent, capaç d’endur-se el que topa per davant. 2tr. ‘guanyar o eliminar una peça del contrari en certs jocs’. «Pués jo sé molt bé que estan / moltes peces fora el marro, / que es poden molt bé bufar » (Morlà, 216), «Com cuant creu guañar vosté, / sempre li bufe la dama» (Millàs, 1876: 13). En certs jocs es van eliminant o guanyant ( bufant ) amb les peces pròpies les del contrari (cf. DCVB, VII, 263). En castellà soplar id . en les accepcions 1 i 2 (Autoridades, 6, 156; Sanmartín, 1998 a : 773). A Torrevella bufar ‘conseguir una gran diferencia sobre el contrario en cualquier lance’, ‘ganar o perder por gran margen’ (Pérez Maeso, 1990: 24). 3tr. ‘guanyar diners en els jocs d’atzar’. «–Ya ve en lo servell / ple de asos y de manilles. / – M’han bufat onse quinsets» (Escalante, II, 614), «Si no me fallen el rey / de copes, yo guañe el choc (...) / M’an bufat onse quinsets» ( id ., III, 368). 4tr. ‘esbroncar (algú)’. «No l’atufen! / Sempre que treballa el bufen !» (Escalante, II, 626). Metàfora. 5intr. ‘irritar-se; estar furiós’. «–Sàpia el Pelat des de hui / que aquí se ve a treballar, / i no se ve a festejar, / i si no, largo d’aquí. / –Eh! Mestre no bufe tant, / que prompte me n’aniré» (Sainets il·licitans, 213), «Pillastre! Zi nomez fera / l’aczió d’alzar-me la mà... / Y el zombrero nou? Guillerma, / reguillerma, estic bufant (cogiendo el sombrero del suelo), que Ximo li acaba de tirar» (Escalante, III, 386). Accs. NR (2-5). També en castellà (Autoridades, I, 708), per analogia amb l’acció que fan els animals enfurits. Cf. estar que bufa ‘trobar-se algú o quelcom en situació enutjosa’ (Raspall, Martí, 1994: 300), estar (algú) que bufa ‘estar una persona farta d’algú o d’alguna cosa’ (Gascón, 1999: 378). 6intr. i refl. ‘beure begudes alcohòliques; embriagar-se’. «Diuhen a la tenda hermita, / y al beure diuhen bufar » (Leon, 1787 b : III, 3), «se n’anaren a bufar / al tabernàculo que / se ven lo vi acostumat» (Segona part de Cua de Palla, BV, ms. 420, f. 136r), «Pos no farien masa por ni causarien molt de respecte, si tant se bufaven ?» (Caps, 22). Acc. NR al DIEC ni al DECat i ND. En el DCVB (II, 714) i en Pomares (1997: 64) es registra només com a verb reflexiu, d’acord amb l’ús més habitual actualment. Tanmateix, en els textos dels segles XVIII i XIX és intransitiu ( bufar ), i no el documentem en textos literaris com a reflexiu fins a finals del segle XIX, en el darrer exemple transcrit. Una mica abans figura bufar-se ‘emborracharse’ com a reflexiu en EscLl. i MGad., si bé juntament amb l’intransitiu bufar ‘beber licores con exceso’, l’únic que apareix encara en Esc.: bufar ‘beber mucho’. Pensem que en aquesta accepció deu intervenir la referència al gest, prou comú entre els aficionats al vi, de beure directament de l’ampolla, o de la bóta, el qual evoca l’acció de bufar, com es fa per exemple en la fabricació d’objectes de vidre, com ara ampolles. Cf. les locucions només cal bufar per a fer ampolles (Alberola, 1928: 187) i ésser bufar i fer ampolles ‘ésser del tot fàcil de fer’, i l’expressió bufar l’ampolla ‘beure una beguda alcohòlica’: «y unes salsetes picants / que es podran chuplar els dits, / sempre la ampolla bufant » ( Bando cheneral , 3). També el nom Tito Bufalampolla , popular personatge literari creat pel col·loquier Carles Leon, remet a l’acció de bufar una ampolla, segurament per a beure, i la locució ser una cosa de bufa l’ampolla (Alberola, 1928: 263). En castellà el verb soplar designa així mateix l’acció de ‘beure excessivament, emborratxar-se’, des de la germania clàssica: «Ninguno le llevó ventaja en soplar hacia dentro », en un text de 1671 amb referència a un individu massa afeccionat al vi (cf. Alonso Hernández, 1977: 714; Hernández, Sanz, 2002: 448); en Besses (1905: 152) i Seco (1970: 507): soplar ‘beber’. D’ací sople i sopleo ‘bebida’ (Carbonell Basset, 2000: 684), soplado ‘borratxo’, soplen y marchen ‘borratxera’ i soplar vidrio ‘beure’, que Suárez Blanco (1989: 75-76) inclou entre els mots motivats per l’observació dels gests i postures adoptats per les persones quan beuen, particularment els borratxos. 7intr. ‘fer ufana, fer ostentació de riquesa, de poder, etc.’ «–En lo que eixa dona bufa ! / –Chica, bufar tots bufem » (Escalante, I, 246), «Saps que no m’agrà bufar » (Colom, 1872: 9), «–Una primera. / –Com bufa ! / Primeres y tot, coent!» (Barber, 1889: 10). Acc. NR al DIEC ni al DECat i ND. El recull Reig (1999: 129). A Beneixama bufa ‘persona vanitosa, que es pensa que és molt, que li agrada fer ostentació’ i anar bufant ‘presumir orgullosament de qualsevol cosa, normalment sense mèrit propi’ (Gascón, 1999: 61, 158). En Esc. bufar per vanitat ‘engreirse, envanecerse’ i bufar en caldo fret ‘aparentar’. MGad. afig bufar en caldo fresch o gelat (a més de fret ), i la locució bufar molt i aventar poch ‘envanecerse, engreirse, pagarse’. Metàfora que deu evocar la vacuïtat de l’aire. 8 bufar-li-la(a algú) loc. ‘importunar-lo, pertorbar-lo, inquietar-lo’. «En pocs parroquians com ell, / a mi qui me la bufaba ? / En molt poc temps m’alijaba / y en acabant al bordell / les cartes, polvos, ungüents, / tota la mehua farmàsia» (Fambuena, 1881: 17). Loc. NR. Metàfora.