Jaume Terradas Serra - Ecologia viscuda

El maig i el juny, com en un esclat,

cada mata és un pom, una flamarada

roja o blanca, blava o daurada.

i de gespa verda vesteix el sembrat

I té aquell color l’estiu, de terra cremada,

i té aquell alè, amb la pluja, la terra cansada.

Els Monegres plantegen qüestions bàsiques en tota la problemàtica ambiental. Els aragonesos han reclamat aigua durant segles. L’opinió pública en això pràcticament no té fissures. Cal regar. Aragó, diuen, pateix un assedegament secular. El tema és sagrat. En tota la regió que va de Saragossa a Fraga, i d’Alcubierre a l’Ebre, no hi viuen més de vint mil persones. Costa justificar inversions de centenars de milers de milions de les antigues pessetes en obres de rec dins una Europa que no sap què fer dels seus excedents agrícoles. A més, els sòls estan carregats de sals i, quan es rega, les terrasses més altes drenen bé, però les sals arrossegades s’acumulen en les parts més baixes, de manera que una proporció important dels terrenys regats queda, aviat, inhabilitada per a l’explotació. D’això n’hi ha evidències clares al nord de la serra d’Alcubierre, on els regadius s’establiren ja fa molts anys. Tot i així, l’augment de rendiment en els terrenys que no es salinitzen pot ser temptador, sobretot si l’acompanyen subvencions. Els regadius alteren molt profundament els ecosistemes, i són incompatibles amb moltes de les plantes i animals que donen excepcionalitat biològica als Monegres. Les basses salines, tan interessants, serveixen de desguàs i s’omplen d’aigua dolça, perdent la seva condició de temporalitat. Esdevenen així llocs relativament banals, encara que atractius per a moltes espècies d’ocells. Els secans, on hi viuen una munió de males herbes notables i d’una gran variació de colors i formes, deixen pas a uns regadius homogenis, més productius, molt adobats i tractats amb herbicides i insecticides

Els subsidis afavoreixen sovint activitats poc recomanables des del punt de vista ambiental. Un principi bàsic en el tractament del territori hauria de ser d’eliminar aquests tipus d’ajuts i, en canvi, gratificar els propietaris de les finques pels serveis que els ecosistemes donen al conjunt de la societat. Però aquestes polítiques, recomanades ferventment per el Millenium Assessment (vegeu, si us interessa el tema, www.millenniumassessment.org) i altres programes internacionals, no s’han obert encara camí, i sens dubte costarà. El que és trist és que s’escampi la cultura del subsidi, augmentar la producció (amb costos ambientals), no pas per produir i vendre més, sinó per obtenir més subsidis. La societat catalana sembla haver après massa bé aquesta lliçó, que afavoreix ben poc l’empenta i la creativitat, durant les darreres dècades.

Hi ha un sol curs d’aigua a la plana monegrina que, deixant a l’oest la zona de llacunes salades que hi ha entre Bujaraloz i Sástago, baixa cap a l’Ebre, i que té una capçalera en ventall quasi perfecte (una morfologia pròpia d’aquesta mena de paisatges àrids): el barranc de la Vallcorna, com li diuen a Fraga, Valcuerna per la gent de Candasnos. És un riuet que, més avall de Candasnos, ja abans dels regadius, sempre duia aigua. A la seva vora, a banda i banda, hi havia un bosquet galeria de tamarius atapeïts. El torrent talla els fons de vall plans i serveix de refugi (o servia) a magnífiques tortugues d’aigua. Des de fa pocs anys, la irrigació de la banda sud dels Monegres (a la banda nord els canals tenen ja quaranta anys) ha fet del riu una sèquia ràpida i cabalosa, sense quasi gens de bosquet de ribera. On deuen ser les tortugues?

Els Monegres van ésser, al llarg del Terciari, una o un seguit de llacunes de poca fondària on s’hi formaven sediments salins amb els elements que procedien de les serres circumdants. Al llarg de milions d’anys, s’acumularen masses immenses de sediments i, sota el seu pes, el terreny s’enfonsava progressivament, de manera que ara hi ha un gruix de més de mil metres de fondària de sediments salins. Mil metres, es diu aviat! Sempre costa imaginar les conseqüències immenses de processos graduals quasi imperceptibles, com la sedimentació (i no diguem, l’evolució). No és estrany si els excedents d’aigua de rec arriben a l’Ebre amb una forta salinitat. L’Ebre ja era un riu amb una considerable càrrega de sal abans dels nous regadius, però un empitjorament de la qualitat ha de tenir conseqüències negatives aigües avall. L’aigua de rec en part fa pujar els freàtics i en part va a reomplir les antigues llacunes salades i les altera molt, com he dit. Una altra causa de pertorbació s’ha afegit recentment. Ara que a Catalunya les granges de porcs ja generen tants purins que han esdevingut un problema, els pobles dels Monegres posen granges d’engreix d’uns porcs que són recollits per camions d’empreses catalanes. Els purins, i alguns diners, es queden allà, a l’Aragó.

Els regadius dels Monegres són un exemple de com és difícil, per no dir impossible en molts casos, d’evitar processos ambientalment negatius amb arguments racionals, quan hi ha idees profundament ancorades en la societat, idees favorables als projectes de transformació, vistos encara com un progrés, per més que aquestes idees puguin resultar anacròniques en termes econòmics i ecològics. En les polèmiques aparegudes a la premsa entre polítics locals i ecologistes, els defensors de la conveniència dels regadius deien que ells eren els veritables ecologistes, ja que tornarien verd un territori que ara no era més que un erm menyspreable, on no hi havia res. Aquelles paraules eren una manifestació d’ignorància escandalosa o de mala fe. També n’hi ha, ací, a Catalunya, que diuen que no hi ha res més ecològic que un camp de golf, tan verd, tan pulcre... El fet, però, és que a l’Aragó, quasi tothom creia que calien els regadius. El cantautor Labordeta, home d’esquerres que fou molts anys parlamentari a Madrid, també ho creia. La història pesa sobre els pobles, de vegades com una fatalitat. Però ens cal entendre la història: quan vaig començar a visitar els Monegres, a la fonda Español de Bujaraloz, un poble que devia tenir 1500 habitants, l’aigua que rajava de les aixetes era salada, no es podia beure. Els pagesos s’endeutaven cada any amb prestamistes, quan tenien una bona collita pagaven els deutes. Això passava un cop cada quatre anys, de mitjana. L’any següent, es tornaven a endeutar per sembrar. L’aigua potable l’anaven a buscar amb carro o camió a vint quilòmetres. Aneu a explicar a aquesta gent que ara, regant, només produiran cereals de regadiu, dels quals Europa n’és excedentària, consumiran molta més energia en gasoil, producció d’adobs i de plaguicides, etc. , i destruiran un paisatge únic que podria ser un parc natural amb molt d’atractiu, excepcional a Europa. Temps perdut, i encara hi ha risc que us lapidin, això sí, amb alabastres

Fa poc, a uns senyors se’ls va acudir de fer-hi un complex tipus Las Vegas. Als polítics aragonesos sembla que els cau la bava, i estan delerosos de detreure dels diners dels impostos molts milions per facilitar-ho, fent accessos i conduccions d’aigua, llum i el que calgui. Un projecte de dues mil hectàrees per quedar-se amb els estalvis dels ludòpates i dels seus parents. Quedar-se’ls, qui? No pas la gent dels Monegres, que ja sabem qui es fa ric a LasVegas. Mig centenar d’hotels, al mig del «desert». Casinos plens de màquines escurabutxaques, ruletes i feltre verd. Drogues, prostitució i «show business». Amb il·luminacions i piscines d’allò més sostenibles, no cal dir-ho...

Potser no es farà, ja que la fiabilitat que ofereix la gent que feia la proposta és menys que minsa. Tanmateix, han pagat un avançament sobre les finques, a la zona d’Ontiñena. Potser ho frenaran el canvi climàtic i el preu del petroli (que puja i baixa, però la tendència és que haurà de pujar per la reducció de les reserves enfront de la demanda). Però... ai! La idea encara els sembla bona a molts. Com si no estigués en flagrant contradicció amb el lloable missatge central de l’Exposició Universal de Saragossa sobre la necessitat de gestionar millor els recursos hídrics...