Jaume Terradas Serra - Ecologia viscuda

El naturalista s’endinsa pels camins dels Monegres esperant la sorpresa a cada moment. Vaig agafar afecció a aquelles terres de cels immensos. Acabada la tesi, quasi cada any hi he tornat amb estudiants, per mostrar-los com pot canviar el paisatge en dos cents quilòmetres, com el caprici de les barreres de muntanyes que retenen els núvols pot originar un món de característiques tan diferents a les que estan acostumats quasi tots ells. I com la vida és capaç de respondre amb infinitat de formes als reptes a què la sotmeten les condicions del clima. Algunes vegades, duia les botes que emprava en aquelles sortides a cal sabater, per fer-hi mitges soles o alguna altra reparació. L’home tenia un talleret a la plaça de la Sagrada Família, al número 2 de la qual vaig viure els meus primers vint-i-molts anys. Un cop em va dir: «No li hauria de cobrar res, de tan bona olor que fan aquestes botes». I és que els matollars grisos dels Monegres són plens de plantes intensament aromàtiques: les nostres conegudes farigola, romaní, sàlvia, i moltes més. Les botes estaven impregnades d’un perfum barrejat molt agradable, que era com una memòria viva d’aquell país.

Tantes fragàncies no són sense motiu: les essències són poc agradoses al paladar de molts animals, i representen una defensa útil en un ambient on la producció és escassa i les pèrdues per consum fan de mal suportar. Les plantes disposen de llum amb escreix i poden fotosintetitzar a bastament, incorporant molt de carboni, però viuen sobre sòls que al més sovint són secs, i l’aigua que en treuen és sovint pobre en nutrients. Les plantes, igual que fem nosaltres en l’economia domèstica o les fàbriques i els països en les seves economies respectives, han d’atendre diverses funcions amb els recursos de què disposen: créixer i produir, reproduir-se, dispersar-se i defensar-se. En el capítol final explicaré que aquest plantejament «econòmic» fou adoptat per un investigador californià, Harold Mooney, ja a primers dels setanta. Com que, en països secs i pobres, tenen molt més carboni (de llum, rai, i el carboni és a l’aire en forma de CO ) que nitrogen (que cal pujar amb l’aigua des del sòl), l’excedent de carboni l’empren en fer sucres i olis que poden servir per fabricar fruits atractius per possibles disseminadors de les seves llavors (penseu en la vinya o l’olivera) o, alternativament, poden fabricar essències que actuïn com a repel·lents d’insectes i remugants que podrien menjarse’n les fulles. Aquest tema de l’assignació del pressupost de carboni de les plantes a diferents activitats i, en especial a la producció de substàncies volàtils, en Josep Peñuelas i el seu equip del CREAF i CSIC l’han treballat molt, amb resultats fascinants, ja que una part de les missions defensives tenen relació amb la comunicació

Comunicació entre plantes? Sí. S’ha dit que hi ha un llenguatge químic de les plantes, ja que aquestes molècules poden constituir missatges: per exemple, quan un arbre individual és atacat per una plaga d’insectes, emet etilè. Les plantes veïnes reaccionen a aquesta substància, que té efecte hormonal, de manera que les fulles noves que van traient tenen característiques menys atractives pels insectes (més coriàcies, peludes o punxegoses). És com si les plantes s’avisessin d’una amenaça i reaccionessin a l’avís, prenent mesures defensives (el que vol dir que canvien l’assignació d’algunes partides en el seu pressupost per adquirir robustesa davant l’atac).

Hi ha substàncies que fan de senyals que ajuden a sincronitzar la floració en tota la població. D’altres que actuen directament com a repel·lents de fitòfags o com antibiòtics i antifúngics, capaços d’evitar les infeccions per microbis o fongs, o com a reclam de pol·linitzadors, etc. Algunes poden protegir els teixits de la planta contra temperatures elevades, com ha provat el grup d’en Peñuelas, i n’hi ha que, en ser altament combustibles, poden ajudar a la propagació dels focs. I per què?, direu. Pot semblar paradoxal, però una estratègia de vida per a plantes pioneres és d’afavorir focs que eliminin la competència al seu voltant i obrin pas a la germinació de les pròpies llavors, comportament que ha estat atribuït, hipotèticament, a pins com el nostre pi blanc, Pinus halepensis.

Totes aquestes substàncies són producte del metabolisme secundari de les plantes, és a dir que no són bàsiques per el seu funcionament, però la selecció en cada medi concret els ha donat funcions importants per a la supervivència. És precisament la varietat de medis físics i biològics, i el fet que siguin productes del metabolisme secundari, el que explica la velocitat amb què evolucionen i l’enorme diversitat química que presenten (isoprè, terpens, alcans, alquens, alcohols, esters, carbonils, àcids, etc. ). N’hi ha milers de diferents i es pot dir que cada espècie té una composició pròpia d’emissions.

Encara que als països àrids hi hagi més producció d’essències aromàtiques, de fet totes les plantes alliberen molècules volàtils a l’atmosfera. Les substàncies orgàniques complexes emeses per les plantes en el conjunt del món (COVs, compostos orgànics volàtils) representen quantitats molt substancials. Les emissions de les plantes afecten la composició general de l’atmosfera, afavorint la formació d’ozó i aerosols, l’oxidació del metà i altres processos químics, així com la formació de núvols. Sabem que les emissions augmenten amb la temperatura. Això és important en un context de canvi climàtic: es creu que les emissions de COVs per les plantes haurien augmentat ja els darrers 30 anys un 10% i que, amb un increment tèrmic de 2-3ºC, l’augment podria arribar a un 30-45% més. El temps de permanència dels hidrocarburs en l’atmosfera és petit, però tot i així poden afectar alguns processos significatius i, a més, generen aerosols. No és clar si els COV tenen un efecte global d’escalfament o de refredament: d’una banda, els COVs contenen gasos que tenen, directament i indirecta, efecte hivernacle, d’altra, els aerosols augmenten la reflexió de la radiació. Hi ha moltes coses que encara no sabem d’aquells efectes que poden tenir conseqüències retroactives, d’accelerar o frenar el propi escalfament (un tema inquietant)... Aquesta n’és una.

Una raó important de l’atractiu dels Monegres és el cel. Els paisatges plans tenen això. Uns horitzons immensos. El joc dels núvols i la llum canviant forma un espectacle increïble. Heu vist mai un arc de Sant Martí doble complet? En aquests paisatges oberts fenòmens així adquireixen molta espectacularitat. D’altra banda, la presència de llacunes temporals salades contrasta amb el paisatge eixut, i acull nombroses formes de vida de gran interès, incloent-hi en alguns casos tapets microbians, semblants als que existien fa tres mil milions d’anys o més, prop de l’origen de la vida.

Alabastres i pols, pols i alabastres,

camins blancs de guix entre la civada,

un mirall de sal a la fondalada,

i un cel immens, a les nits cosit d’astres,

on núvols, raigs de sol, tarda i albada

inventen l’instant, també la durada.

Ales negres de milans, corbs i gralles.

Matollars, savines, vida arrapada

al guix, a la pols, a un xic de rosada,

vesteixen el sòl com vives mortalles.

Ones quietes de terra assedegada,

d’un neix un perfum nou amb cada petjada

El millor moment per a recórrer el país (l’únic recomanable) és, naturalment, la primavera. Si l’any és propici, poden haver-hi quinze dies gloriosos. És fora de les meves limitades possibilitats d’expressió descriure la meravellosa varietat de flors i colors que poblen les vores dels camins, els espais no llaurats, els bosquets clars. Un lloc notable és el Vedat de Fraga, al sud de Candasnos. Protegit de la destrucció per l’arada durant segles, en ser propietat d’una societat de caçadors, és encara un refugi de diversitat, tot i que els primers anys de la generalització del tractor molts fons de vall van ser arrasats per estendre-hi els conreus de cereals. Ara l’arribada dels canals de rec amenaça alguns dels racons més bells.