Jaume Terradas Serra - Ecologia viscuda

5. Aridesa i turisme

Tot és meu, res propietat,

Res propietat de la memòria,

I meu només mentre miri

Wislawa Szymborska

L’atracció dels països secs, que vaig descobrir als Monegres, m’ha fet apreciar també paisatges com, per exemple, els del cap de Gata o els de l’illa canària de Fuerteventura. Des d’un punt de vista estrictament biològic, el major interès de Fuerteventura s’amaga just sota el cim més alt, allà on els núvols portats pels alisis s’aturen com enganxats a la cresta. Hi ha plantes que aprofiten la humitat d’aquests núvols i boires quasi permanents, i formen petits jardins penjats, impossibles d’imaginar en qualsevol altre lloc d’una illa quasi deserta de vegetació. La vista des del Pico de la Zarza és estremidora. Arribes a dalt per un pendent força suau, encara que una mica esbufegat pel darrer tram que cal fer a peu. De sobte, la terra s’acaba i s’obre als teus peus un precipici quasi vertical de vuit cents metres. Del fons, puja la remor potent de les ones empeses contra el mur de l’illa.

Ja a la meva darrera visita, fa deu anys potser, Fuerteventura resultava un cas exemplar dels desastres de certs tipus de turisme (no ens cal anar tan lluny per veure’n, però va ser tan ràpid!). Ben segur que no ha millorat. País de volcans petits, coberts d’argiles vermelloses, ocres, marrons, ofereix esplèndids panorames de sorprenents tonalitats i textures, i el sòl és quasi despullat de coberta vegetal ja que l’illa, a més de ser àrida, ha patit la secular pressió de ramats (li deien «Isla de las Cabras»). Tot i així, hi ha alguns endemismes interessants, bé que en greu perill d’extinció, com l’Euphorbia handiensis, que és una de les d’aquest gènere, que inclou les nostres lleterasses, que ha evolucionat cap a formes molt similars als cactus. De les convergències evolutives, com la que hi ha entre cactus i eufòrbies, en parlaré més endavant.

El conflicte turisme-natura esclata, amb tota la violència, a la meridional península de Jandía. Allà hi ha el serrat més alt, dividint la península en dues bandes, anomenades apropiadament Barlovento i Sotavento. Els vents dominants de l’interior de l’Atlàntic venen de Ponent i escombren amb tal força que pràcticament no s’hi troben a sobrevent habitacions humanes, llevat d’una gran casa antiga, villa Winter, amb un passat més o menys misteriós: fou propietat d’un alemany i, segons es diu, servia de refugi de submarins del seu país durant la Segona Guerra Mundial. D’això, en Vázquez Figueroa en va fer un dels seus best sellers fàcils de trobar als aeroports (Fuerteventura), una història d’espionatge al casalot solitari, on l’escriptor hi recrea un lloc d’acolliment i repòs de les tripulacions dels submarins.

A sotavent, tot canvia brutalment. És ple d’hotels, apartaments, urbanitzacions (majoritàriament, d’un xaró inqualificable) i tota mena d’activitat associada al turisme, essencialment alemany. Era difícil trobar-hi hotels on la retolació no fos exclusivament en alemany i on es pogués sopar després de les set. Els valors naturals d’aquesta banda de sotavent s’esfondren molt de pressa sota la pressió turística...

Escriure sobre els inconvenients ambientals del turisme podria ser llarg. Dels seus beneficis en van moltes butxaques plenes. El conflicte entre creixement econòmic i medi ambient és fàcil de percebre a Fuerteventura, un cas especialment horripilant per la baixa qualitat del que s’hi ha fet. Durant anys, es va veure el turisme com un aliat de l’ambientalisme al món. Una manera de protegir zones naturals era salvar-ne la bellesa per tal que les futures generacions poguessin continuar-ne gaudint, i els ingressos provinents del turisme podien justificar la preservació. I és cert que la preservació d’una àrea més o menys natural sovint s’ha vist beneficiada per l’efecte econòmic del turisme que promou en territoris propers.

Però el turisme massificat és massa sovint més un problema que un benefici, des del punt de vista ambiental. Està passant, per desgràcia, a les illes Galápagos, paradigma del que hauria de ser un santuari de la conservació. I a molts més llocs. La febre arriba fins l’Antàrtida. Dels estralls del turisme a la Costa Brava se n’ha parlat molt, i ja en Josep Pla, a la primeria dels seixanta, en va escriure amb la seva habitual agudesa. El creixement urbanístic ha destrossat els litorals, la bellesa dels quals era un incentiu per a fer-hi anar gent amb certa exigència de qualitat. El turisme estacional produeix una enorme ocupació del sòl, un increment fortíssim de població durant uns mesos, amb els corresponents augments de demanda de serveis (recollida i eliminació de residus, abastiment i depuració d’aigües, consum energètic, necessitat d’infraestructures de transport i atenció sanitària, etc. ). Genera més necessitats de transport horitzontal i més contaminació de les aigües costaneres. En definitiva, altera profundament el metabolisme del sistema. I el mateix passa amb el turisme d’alta muntanya, i passaria amb el turisme de joc, sexe i neons als Monegres, si es fes el projecte abans esmentat. Els costos de la massificació turística no els paguen els turistes ni els constructors, sinó l’erari públic, és a dir tots. I ningú fa l’anàlisi costos-beneficis incloent-hi, no ja els costos ambientals, sinó ni tan sols els costos econòmics que paguem tots.

A altres països amb turisme d’estiu es parla del «perill de la balearització»: les Balears són un exemple d’allò que cal evitar. Els problemes, tothom els coneix. I tanmateix, tothom repeteix els mateixos passos, i cada cop més de pressa. La bellíssima costa turca s’està urbanitzant a marxes forçades. A les illes gregues més ben comunicades ja quasi no s’hi pot entrar, de tan plenes; Lanzarote va aguantar mentre va ser viu César Manrique, l’arquitecte que, pel seu prestigi, va frenar durant anys l’expansió urbanística, fins que va morir d’accident; llavors els especuladors ràpidament es llençaren sobre la presa indefensa. Com S’Agaró s’aguantà gràcies al Sr. Encesa i la seva aposta per un turisme de qualitat, mentre ell visqué. Lloret, que fou un dels pobles de costa més bells del món, és un cafarnaüm envaït per masses de joves que hi van a emborratxar-se i alliberar els seus furors violents per quatre rals. I, tot i la llarga experiència, encara avui Roses i els municipis veïns executen plans, ja aprovats i jurídicament imparables, per a seguir creixent. Quan escric això, veig que, entre les cases que s’enfilen pels costers de la bella però malmesa cala de l’Almadrava, a Roses, encara hi sobresurten nombroses grues en plena activitat. A la costa espanyola, hi havia en marxa l’any 2007 tres milions de nous habitatges... El resultat urbanístic de tot plegat fa plorar. La ja ex ministra Narbona va anunciar un pla per recuperar part de la costa perduda, enderrocant construccions. Ho veig difícil. És clar que més val prevenir que curar. Per desgràcia, la febre de l’or que s’obté del ciment és encomanadissa i mou muntanyes, i les reaccions públiques són massa lentes i febles. I més si cal salvar la construcció de la crisi en què s’ha ficat soleta, a base d’esprémer els diners dels joves d’ara i els dels seus fills no nats.

Sobre els problemes del turisme i la conservació m’ha tocat de parlar-ne sovint, i de manera especial en medis insulars. A Canàries, el 1983, amb motiu d’un congrés organitzat pel Consell d’Europa, vaig tenir l’oportunitat de conèixer César Manrique i la seva lluita per defensar els paisatges de Lanzarote. Un altre cop, el Parlament europeu em demanà que fes una ponència sobre incendis a Xipre. Fou entristidor veure com el suposat bressol d’Afrodita, a la part grega, havia caigut sota la follia urbanística de més baixa qualitat. Limassol és horrible. A la banda turca, llavors, el desenvolupament turístic encara no progressava, no sé ara, no hi he tornat ni penso fer-ho. Les poblacions del cap de Gata, com San José, ja s’assemblen ben poc a les que vaig veure fa trenta anys, encara que llavors, a la Isleta del Moro, ja hi havia uns apartaments que feien nosa en aquell paisatge meravellós que tan bé va fotografiar cap el 1993 José Luis Alcaine per al film de Pilar Miró El pájaro de la felicidad, amb la Mercedes Sampietro i l’Aitana Sánchez-Gijón, dues dones prodigioses, i el sempre convincent José Sacristán. Dit això, cal admetre, és clar, que ningú d’Almería deu enyorar la misèria d’abans, de quan el 1957 Juan Goytisolo la denunciava a Campos de Níjar, i es comprèn molt bé. Volem viure bé, no la misèria. Però també volem la bellesa, no el gust més xaró, la barroera febre del totxo. Em sembla.