Jaume Terradas Serra - Ecologia viscuda

Per alguns, pescar i caçar són activitats cruels. L’home sempre ha pescat i caçat, és un component dels ecosistemes i la seva dieta és omnívora. El que és cruel és la xarxa d’arrossegament que tot ho destrueix, la industrialització de la producció de carn, les granges de gallines i porcs que amb prou feines si es poden moure, farcits d’hormones i antibiòtics per créixer de pressa i sobreviure a les condicions horripilants d’amuntegament, dins les granges i durant els transports en camió... No és moralment reprovable pescar o caçar, ho és destruir els recursos per la pràctica de mètodes que no permeten el manteniment de les poblacions. Una imatge de satèl·lit que vaig veure a la web, del mar al nord de la Xina, mostrava un fons marró, solcat per nombroses estries. Eren les esteles de desenes de barques de ròssec i el color marró es devia al fet que les arts dels pescadors de gambes aixecaven enormes quantitats de sediments. Desolador. La pesca amb explosius o amb cianur (!) és una pràctica freqüent en els esculls coral·lins...

Les meduses potser es mereixen un breu comentari. Ningú dubta que han esdevingut un problema creixent per el turisme de platja. La qüestió és seriosa, ja que afecta zones més i més extenses dels mars i oceans. Les picadures poden ser greus, fins i tot mortals en certs casos, i la proliferació es produeix amb una velocitat extraordinària. A la Xina Corea i Japó, des del 2002, cada any es repeteixen a l’estiu les invasions de milions d’individus de la medusa nomura, Nemopilema nomurai, que pot assolir 2 m de diàmetre i 220 kg de pes. En lloc dels salmons, anxoves i altres peixos o de calamars i sèpies, les nomures omplen les xarxes dels desolats pescadors. Les meduses, en general, semblen reproduir-se molt bé en condicions de contaminació litoral i temperatures una mica més altes. Més que destruir-les, la solució sembla que ha de passar per aprofitar-les per a produir substàncies químiques útils (al Japó, ja s’hi fa alguna cosa), però ara són una amenaça per a la pesca i els banys de mar, o sigui per a una part molt substancial de la indústria turística.

L’ecologia marina té una trajectòria més llarga i important que la terrestre a Catalunya, sobretot gràcies a l’existència d’un centre important del Consejo Superior de Investigaciones Científicas com és l’Institut de Ciències del Mar. En la seva creació i inicis (en fou el primer director) i en el fitxatge de qui va ser el gran impulsor de la seva recerca, Ramon Margalef, hi jugà un paper clau el Dr. Francisco García del Cid, metge de professió i zoòleg a estones, catedràtic de Zoologia de la Universitat de Barcelona, que fou professor meu. Era un home fet a l’antiga i una bellíssima persona. No li agradava suspendre i sí explicar anècdotes. El 21 d’octubre de 1965 (jo feia quart de carrera), quan creuava el carrer Aribau sortint de la Universitat, un auto el va atropellar. Alguns vàrem anar a recollir la sang que havia quedat damunt l’asfalt. Van posar el seu nom al primer vaixell oceanogràfic espanyol.

Un vaixell és molt car, però té un gran avantatge: propicia el treball en grans equips interdisciplinaris. Això ha ajudat molt al progrés de l’ecologia marina. En Margalef va atreure aviat una colla d’estudiants, alguns dels quals han fet brillants carreres de recerca. Les expedicions a l’Antàrtida i, recentment, a l’Àrtic, han ajudat a la internacionalització de la nostra recerca i s’han format grups potents en diversos aspectes de l’ecologia marina. Carles Pedròs, ecòleg microbià, ha escrit un llibre molt recomanable per al gran públic sobre una campanya hivernal àrtica, Desert d’aigua.

Tot i els esforços mundials en recerca oceanogràfica, s’ha dit que els grans fons abissals ens són més desconeguts que Mart, i que no se n’ha explorat ni un 1%. L’estudi de l’ecologia marina ha produït nombroses sorpreses les darreres dècades, com el descobriment dels extraordinaris ecosistemes lligats a surgències de gasos; el de la increïble varietat de microorganismes que es troben en les aigües (quan s’empra la tècnica d’analitzar directament el DNA en un volum d’aigua es troben infinitat de seqüències mai descrites, cosa que fa evident que hi ha milions de microbis —bacteris, arquees, virus— que encara no coneixem, que tenen activitats segurament importants igualment ignorades i capacitats metabòliques que podríem potser aprofitar); i, molt darrerament, la gran diversitat dels ecosistemes bentònics sota les plaques de gel antàrtic, desvelada en trencar-se aquestes plaques com a conseqüència de l’escalfament del clima: allà hi ha un veritable món perdut, on hi predomina una fauna que és un vestigi de la que hi havia fa 35 milions d’anys als mars de tot el món, conservada, al sud, des que es formà el corrent circumpolar que l’ha mantingut aïllada dels canvis evolutius a la resta dels oceans. El mar encara amaga molts misteris.

Tinc al meu davant, mentre escric això, una vista prodigiosa del Golf de Roses, amb l’Escala i les Medes al fons. Hi ha tramuntaneta, l’aire és nítid i el mar blau i argentat. De tant en tant, una ratxa de ventijol crea la il·lusió d’un estol d’estornells de plata fent les seves acrobàcies sincronitzades a frec d’aigua. És una meravella. Penso en la fotografia del mar de la Xina i en els veïns blocs d’apartaments que s’enfilen pels costers, rere meu. I miro de treure-m’ho del cap i guardar la imatge d’aquesta bellesa.

7. Anys d’aprenentatge

L’habitud de mirar la vida com una relació social —un assumpte de societat— no li va fer cap bé.

Henry Adams

Els darrers cursos de la carrera només anava a classes d’alguns professors: el Dr. Ramon Parés, que donava Microbiologia de 8 a 9 h del matí, el Dr. Prevosti, que explicava la Genètica, el Dr. Bolòs i el Dr. Margalef. Eren els meus preferits. El temps restant el passava a l’Institut d’Investigacions Pesqueres, llevat d’unes hores a la setmana en què em guanyava uns diners fent d’assistent de pràctiques de Ciències Naturals al Liceu Francès (on vaig fer el Batxillerat, quan el Liceu encara era al carrer Moià i la primària en l’edifici del carrer Provença). Un dels professors del Liceu era llavors Jacint Nadal, que també ho era de Zoologia a la Universitat. Des d’una terrassa de l’edifici nou del Liceu Francès un dia de 1966 vàrem llençar entrepans, que havia dut ell, als qui s’havien tancat a l’edifici veí durant la Caputxinada.

Els anys anteriors jo havia estat implicat en el moviment dels estudiants demòcrates per ocupar el sindicat franquista, el SEU, i vaig ser subdelegat de Facultat, tot i no militar en cap grup (segurament, em varen triar per qüestions d’equilibri entre partits). D’aquells temps és la meva primera publicació de qualsevol tipus, i no anava signada. A Ciències s’havia fet una revista, Aries, que fou prohibida tot seguit. En vàrem treure una altra que es va dir Seira, capgirant Aries. Hi vaig escriure l’editorial del primer i darrer número. La varen tornar a prohibir. Ho prohibien tot.

De tota manera, quan s’optà per abandonar el SEU i crear un sindicat lliure, fundat justament durant la Caputxinada, no tenia ja cap càrrec i, per tant, no hi vaig participar, fora de l’esmentat i ocasional suport extern d’avituallament. He de dir, tanmateix, que no tots els estudiants que varen ser a la Caputxinada eren delegats dels seus cursos i, en canvi puc testificar que el delegat del nostre curs ni se’n va assabentar del que es pensava fer. Els qui estaven en partits polítics sabien que allò seria important i no s’ho volien perdre, fossin delegats o no, igual que ara els polítics anàven al darrer concert d’en Llach: tocava ser-hi. En aquell moment, m’indignà l’ocultisme amb què els militants van procedir en relació a delegats escollits democràticament però no afiliats. Suposo que els polítics han de ser en certs llocs quan toca, i no ser-hi quan no toca, però allò encara em sembla un aspecte fosc d’un esdeveniment històric tan positiu. Mai he militat, cosa no massa original. Podria dir que hi ha coses en la pràctica política que se’m fan insuportables. Ara, el mateix puc dir de l’activitat acadèmica... i he aguantat molts anys.