Jaume Terradas Serra - Ecologia viscuda

Rachel Carson, amb el seu best seller Primavera silenciosa, inaugurà el 1962 l’ambientalisme modern en denunciar els efectes dels pesticides agrícoles, precisament sobre els ocells. L’enverinament per productes químics de síntesi és un problema nou i greu en la història evolutiva dels organismes. La disminució dels depredadors més grans podria haver afavorit les espècies més menudes, però això ja sabem que sovint no funciona: els depredadors eliminen individus vells i malalts i, quan desapareixen, de vegades hi ha efectes en cascada que redueixen també les poblacions de preses, per exemple epidèmies com les que han destrossat les poblacions de conills, encara que sovint és difícil saber què és primer: les epidèmies progressen més en una població massa densa, potser deguda a manca de depredadors, però l’expansió d’una epidèmia, en reduir la població de preses, fa que també es redueixi la de depredadors. Els sistemes amb tres elements (depredador, presa i agent infecciós de la presa) són molt més complicats que els que es limiten a dos, depredador i presa. En els ecosistemes, a més, hi ha molts altres factors en joc.

En les nostres societats, a hores d’ara els principals depredadors dels boscos són gossos i gats domèstics, però no fan com els depredadors antics. El tema dels gats ha estat estudiat a Anglaterra amb cert detall. Allà la gent s’estima molt els seus animals domèstics i els gats hi són abundants, tant a ciutat com al camp. L’estudi calculava en no menys de vint milions anuals els ocells menjats a Anglaterra per gats domèstics. Als Estats Units, en són centenars de milions anuals (i mil milions de rosegadors, inclosos esquirols). A diferència dels depredadors salvatges, les poblacions dels quals depenen de l’abundància de preses i, per tant, disminueixen si ho fan aquestes, els gats no estan regulats per les preses. Si no troben menjar, els en donen a casa. Per tant, la població de gats es manté encara que hi hagi pocs ocells, i la pressió sobre aquests no es relaxa mai. És un exemple de com un llaç regulador natural de l’ecosistema deixa de funcionar per la nostra manera de fer. I així la gent que estima els animals col·labora en la pèrdua de riquesa faunística del país... Una més de les paradoxes dels sistemes complexos.

L’exemple dels gats el podem transposar a la devastació ambiental generada per les societats agrícoles, ja des de molt aviat. La raó és la mateixa. Sembla probable que les primeres domesticacions de plantes i animals van començar en una zona avui inundada, al Golf Pèrsic. Fa vuit o deu mil anys, encara hi havia molt de glaç als continents i el nivell del mar era força més baix. Al Golf Pèrsic diu que s’hi donaven unes condicions quasi paradisíaques: llocs on pescar i collir marisc, zones de caça i planes ben regades on tenir-hi plantes que fessin fruits. No calia treballar gaire. Potser que això sigui només una reminiscència del mite de l’Edat d’Or, l’Arcàdia feliç, però suposem que sigui cert. Com en els grans depredadors, l’abundància dels quals està regulada per la de les preses, l’estratègia de la mandra funciona bé. Si s’augmenta l’esforç de caça, poden néixer més depredadors, però les preses disminuiran i llavors no hi haurà menjar. Així que els homes del Golf Pèrsic segurament eren mandrosos, com els lleons. Quan va pujar el nivell del mar, pel desglaç, el paradís s’inundà i els homes es van retirar a l’interior, l’ara anomenat Creixent Fèrtil. Allà la vida no era tan fàcil, però hi van descobrir els cereals. Per obtenir el menjar calia treballar molt, però es produïen quantitats grans de gra i es podien emmagatzemar per als temps difícils. Tot va canviar. Es va acabar la mandra. Disposant de reserves, la població podia créixer. I caram si ha crescut! Era igual si s’esgotava la caça, i els grans animals van ser exterminats. Això no afectava a la població humana, ja que tenia reserves. Aquella gent treballava molt més i no tenia una dieta tan rica en proteïnes i tan variada com abans. Però podien ser-ne més. L’estratègia de la mandra va desaparèixer. Llàstima. Aquest relat si non é vero, é ben trobato...

El final del campament de Talarn fou amarg. De la meva companyia, alguns varen ser suspesos, fet que comportava tornar a començar el servei normal. Ho foren per raons polítiques, i a mi em va anar de poc, ja que entre ells hi havia l’Amadeu Montoto, físic i delegat de Facultat de Ciències quan jo era subdelegat, i en Miquel Lleonart, químic, que n’era el responsable d’activitats culturals. No per casualitat, foren enviats ja no sé si a Ceuta o a Melilla. No vaig ser a la llista negra, sens dubte perquè no m’havia fet veure tant com ells, i em va fer una mica de vergonya que no m’haguessin tingut per prou enemic del règim com per merèixer la mateixa represàlia que els meus companys. D’altra banda, també em vaig sentir alleujat.

L’estiu de mili a Hoyo de Manzanares vaig descobrir Madrid, Toledo i Àvila. L’enterrament del comte d’Orgaz va ser un dels primers impactes estètics emocionals que vaig rebre d’una pintura. En aquell temps, podies seure tranquil·lament i mirar la meravella sense empentes i explicacions multilingües simultànies. No sé explicar per què certes obres em colpeixen tant i d’altres, igualment prestigioses, no em diuen res. Suposo que ens passa a la majoria. Sense erudició, ni cap coneixement tècnic, suposo que et fascinen les coses per raons superficials o emotives. Embrutar teles i cartons amb línies i colors és un dels meus entreteniments habituals, però a manca de coneixement em deixo guiar força per l’atzar. La serendipia és quelcom que recorda els processos vitals i no pas pocs de culturals.

La vegetació dels volts del campament d’Hoyo de Manzanares era una landa d’una estepa, Cistus ladanifer, de flors molt grans blanques, amb una taca groga al mig, i fulles llefardoses de reïnes. És una planta ibèrica. Un cop, vaig poder endevinar que una pel·lícula (Lady Halcón) estava filmada a la península per aquestes vistoses formacions vegetals. Recordo una vegada que, als Monegres, amb els estudiants, vàrem veure de lluny uns cingles prop de Candasnos que mai havia visitat. Vaig treure els prismàtics i, abans de mirar, els vaig anunciar una predicció. Allà, al peu d’aquells cingles, hi hauria una crucífera de flors grogues, la Diplotaxis virgata. Vaig passar els prismàtics a un d’ells que va dir que s’hi veia alguna cosa groga. Vàrem arribar-nos-hi, i hi havia la planta. No era un misteri. El llibre de Braun i Bolòs sobre els Monegres, de què després en parlaré, explica que als peus d’uns cingles similars, a Alfajarín (tanmateix, a cinquanta kilòmetres ben bons en direcció a Saragossa), hi creix una comunitat especial, afavorida per les aportacions de nutrients que suposen els excrements de gralles i altres ocells que nien a les parts altes de les cingleres. Un element destacat n’és l’espècie esmentada. L’exemple mostra com una ciència descriptiva pot tenir valor predictiu.

A Hoyo de Manzanares vaig trobar-me de nassos amb la mort violenta.

Era a la llitera de l’extrem al costat de la porta, a l’hora de la migdiada. Em va eixordar sobtadament una detonació, just a fora, i vaig sortir el primer. Jeia a terra un xicot, enmig d’un toll de sang, el màuser al costat, encara viu però molt malferit. Era un noi dels que sí que es feien veure (estratègia oposada a la meva, de passar desapercebut), andalús, un «señorito» ben plantat, xulesc i impertinent, amb una permanent rebequeria que li havia costat nombrosos càstigs. Segons sembla, estava casat i les relacions amb la dona eren tempestuoses. No sé què el dugué a prendre la decisió fatal, deien que una carta d’ella. Hi va haver molts comentaris, però duraren poc. La imatge no se m’ha esborrat.