Jaume Terradas Serra - Ecologia viscuda

Un esdeveniment molt especial d’aquells mesos fou que se’ns va permetre (per donar exemple?) assistir a un judici militar contra un xicot que era testimoni de Jehovà. Sembla que ja duia un parell d’anys a la presó per negar-se a agafar les armes. El militar defensor va argumentar, vaig trobar que raonablement bé, que es tractava d’un cas de consciència i que no podien tenir aquell noi empresonat tota la vida pel fet de mantenir les seves conviccions. Tanmateix, fou condemnat de nou. Després vaig saber que alguns membres d’aquest col·lectiu van passar-hi molt de temps a la garjola. Ni a la transició no eren considerats víctimes polítiques de la dictadura, de manera que els diaris trigaren molt a parlar-ne. Havien caigut en una roda legal despietada que trigaria molt de temps encara a aturar-se. Mai m’he sentit atret per les postures fonamentalistes, religioses o d’una altra mena, però entre la tossuderia inflexible del noi aferrat a les seves conviccions i la maquinària brutal de l’estat, no hi havia dubte de cap on s’orientaven les meves simpaties.

Quan s’acabà el servei, quasi no ens ho podíem creure. Tres anys després, em va visitar un personatge que em preguntà on havia entregat los correajes en llicenciarme. Ho havia fet com tothom, a la companyia. Potser era una comprovació de domicili, o havien tingut una auditoria sobre el material. L’exèrcit seguia una lògica que sempre em semblà inescrutable...

8. Camins de França

Com diuen els constructors, les pedres grans no encaixen bé sense les més petites.

Plató

Vàrem arribar a Tolosa la Marina i jo, en tren, per començar el curs 1967-68, i em vaig matricular d’unes poques matèries de doctorat que m’interessaven. La meva feina era al laboratori de Biologia Vegetal del professor Lascombes. Ella, que també és biòloga, es va inscriure a Psicologia per completar la seva formació de cara al que era la seva vocació de sempre, l’ensenyament. Vàrem llogar un apartament petit però molt cèntric, a tocar de la plaça del teatre, a casa d’una senyora corsetera vídua, Mme. Llongueras. Aquest cognom català li venia del marit, que n’era. Va fer la guerra nostra, s’exilià, es va enrolar amb els francesos, va lluitar contra Hitler, el varen tancar en un camp, i va sobreviure a tot per acabar morint, poc després de la guerra, de tètanus, en clavar-se un clau infectat en un accident domèstic. L’atzar més estrany guia els nostres destins.

El laboratori d’en Lascombes era en un edifici universitari noble però atrotinat, de les Allées Jules Guesde. No estava molt ben equipat, s’hi podien fer anàlisis de sòls i alguna cosa més. No puc dir que s’hi visqués una activitat frenètica. Només hi havia habitualment dos investigadors, i en Lascombes hi passava estones (diria que menys que a la casa que tenia en una d’aquestes urbanitzacions enfiladisses de l’Estartit). Res a veure amb l’activitat notable de l’Institut d’Investigacions Pesqueres. Quan vaig veure de què anava la cosa, em vaig fer un programa: aprendria tècniques de laboratori que podien ser-me d’alguna utilitat i passaria la resta de la meva estada en un altre lloc. Hi havia a Tolosa mateix el Service de la Carte de laVégétation, que dirigia Paul Rey. Aquest era un centre amb més pretensions i recursos, molt més actiu, encara que més que a la recerca es dedicava, és clar, a fer mapes de vegetació. Era en un edifici del barri tecnològic de la ciutat on es va fer el Concorde, ben a prop del microscopi electrònic que ocupava un curiós edifici, anomenat la Boule per la seva forma esfèrica..

A la planta baixa de l’edifici de Jules Guesde, sota del laboratori d’ecofisiologia, hi treballava encara un personatge que havia tingut gran influència en la geografia i geobotànica de l’Europa meridional, Henri Gaussen. Era un home cepat i colrat, que tenia setanta set anys. Havia estat impulsor del mapa de vegetació 1:200.000 de França i primer director, des de 1947, del Service de la Carte de la Végétation. Quan li vaig explicar el meu projecte de tesi als Monegres, es va animar a fer-hi una excursió amb en Lascombes i amb mi. Vam quedar per trobar-hi en Bolòs. L’expedició va ser molt estimulant. Per a en Bolòs, els Monegres havien estat el marc de les seves més importants vivències d’aprenentatge de treball de camp amb qui fou el seu mestre: Josies Braun, conegut en ciència com a Braun-Blanquet (Blanquet era el cognom de la seva dona, que treballava amb ell, i ell signava així els seus treballs, estalviant-se de posar-hi el nom sencer d’ella, una solució si més no curiosa). En Braun tenia immensos coneixements de l’ecologia de les plantes. Va idear un mètode nou per a l’estudi de les comunitats vegetals (fitosociologia) i va crear l’anomenada escola de Zuric-Montpeller (ell era de Zuric, però s’establí a Montpeller), o escola de la SIGMA (Station de Géobotanique Méditérranéenne et Alpine), nom amb què batejà pomposament el centre que va fundar a Montpeller, en una casa amb jardí de la seva propietat, i on va viure i treballar fins a la seva mort, a més de noranta anys.

Cap a final dels anys quaranta i primers anys cinquanta, en Braun i el jove Bolòs havien recorregut els Monegres a lloms d’ases i van produir un excel·lent llibre, Les groupements végétaux du bassin Moyen de l’Èbre et leur dynamisme, que es publicà el 1957 i del qual molts anys després se’n va fer una versió en castellà. Així que en Bolòs era un guia magnífic per la regió. En Gaussen era també un pou de ciència, i vaig assistir per primer cop a una emocionant escenificació d’un diàleg d’alt nivell sobre el paisatge singular d’aquell territori. Per desgràcia, jo encara no en sabia quasi res dels Monegres. No m’ha quedat un record precís del que es parlà, però sí el sentiment d’admiració per aquell país eixut i pels jocs d’hipòtesis, dades i explicacions que aquells senyors desplegaven davant meu.

Al cap de pocs anys, vaig assistir a un altre encontre de savis als Monegres que tinc més fresc. Hi havia en Bolòs i l’Oriol Riba, geòleg eminent, fill d’en Carles Riba i de la Clementina Arderiu. En Riba coneixia també molt els Monegres, on un deixeble seu havia fet la tesi, i va explicar moltes coses de les llacunes i la seva formació i del paper del transport eòlic. En efecte, en la part central, guixenca, dels Monegres el sòl de les valls és una capa gruixuda de diversos metres de pols fina, que es pot considerar llim des del punt de vista edafològic, però que hi ha estat dipositada pel vent i, per tant, és un oess des del punt de vista geològic. Aquestes valls tenen per això el fons pla, com de pastera, i no la convencional secció en forma de V. L’intercanvi d’idees entre el geòleg i el botànic fou memorable. Les explicacions es complementaven, donant un quadre molt més ample i intel·ligible del paisatge. Encara que això ja ho pensava, més que mai vaig sentir que hom no s’ha de tancar en les límits d’una disciplina. De vegades potser n’he fet un gra massa d’aquest principi, que crec essencial.

Amb el grup d’en Rey, vaig entrar en els rudiments de la teledetecció, que a Barcelona encara ningú aplicava a la cartografia de la vegetació. Allò no tenia gran cosa a veure amb l’objecte de la meva tesi, però sí que podia aportar quelcom a la feina dels nostres botànics, que feien els mapes a ull, pintant amb llapis de colors damunt d’un full topogràfic, tecnologia que cal qualificar com a decididament primitiva. De retorn a casa, vaig fer el possible per estimular l’ús de la teledetecció. Devers el 1975, vaig participar en un grup interdisciplinari de treball que coordinava en Lluís Carreño, del Consorci d’Informació i Documentació de Catalunya, en el qual hi havia en Margalef; en Lluís Solé Sugranyes, geòleg, fill del geògraf i geòleg Lluis Solé i Sabarís, que fou professor meu a la Facultat i de qui es celebrà el centenari el 2009, i germà d’Oriol Solé, anarquista mort per un tret de la Guàrdia Civil el 1976, el dia després de fugir de la presó de Segòvia; en Joan Vilà i Valentí, geògraf; en Josep Trilla i Arrufat, hidrogeòleg; i d’altres. Volíem demanar un projecte amb imatges de satèl·lit, cosa llavors completament nova. No va sortir bé, però de l’esforç per explicar què podia treure’n cada ciència de les imatges de satèl·lit en vàrem fer una monografia en quatre capítols editada per l’Instituto Geográfico y Catastral i el Consorci, de la qual en vaig redactar la part d’ecologia. Molt després, quan ja començàvem a tenir un bon equip a l’Autònoma, vaig tenir l’encert, i no ho dic per presumir jo sinó en lloança d’ell, de fitxar un jove biòleg, en Xavier Pons, interessat en el tema, que ha anat fent una feina extraordinària al CREAF, i com a professor i després catedràtic de Geografia, en temes de teledetecció i sistemes d’informació geogràfica (SIG). El seu programa SIG Miramón va guanyar un premi europeu Moebius i ha venut llicències a trenta vuit països, amb més de 20.000 usuaris. El 2007, en Pons i el seu equip van rebre el Premi de Medi Ambient del Departament d’aquest àmbit de la Generalitat. L’equip que va formar al CREAF ha elaborat el Mapa de Cobertes de Catalunya, una eina de gran precisió, i ha mantingut una col·laboració constant amb l’Institut Cartogràfic de Catalunya (una de les institucions més importants creades durant la democràcia a casa nostra, en gran part per l’empenta i habilitat del seu director, Jaume Miranda) i amb diversos sectors de l’administració catalana en un munt de projectes. La recerca que hem fet al CREAF ha tret molts fruits de l’avantatge de comptar dins el centre amb un grup que treballa amb SIG, teledetecció i bancs de dades, tècniques molt importants en el desenvolupament recent de l’ecologia. També vaig empènyer després el meu fill Guillem a fer un màster en aquests temes, i ha creat amb un company una empresa que ofereix serveis d’alta qualitat en SIG als municipis i altres ens de gestió del territori i que per ara sobreviu a l’escassa capacitat tècnica i econòmica de la majoria d’aquests clients potencials. Els SIG ofereixen utilitats indubtables i tard o d’hora seran arreu. En resum, no vaig dedicar-me mai a les coses que feia l’equip d’en Rey a Tolosa, però l’estada em proporcionà una idea de les possibilitats de la teledetecció i la cartografia.