Jaume Terradas Serra - Ecologia viscuda

Al CEPE, vaig conèixer-hi diverses persones, entre ells Louis Trabaud, expert en incendis, i François Romane amb qui, l’any 1990, havíem d’organitzar conjuntament un congrés sobre els ecosistemes d’alzinar a Montpeller i Barcelona que va servir per començar a estrènyer llaços entre el ja llavors anomenat CEFE i el CREAF, que van fer junts anys després un Laboratori Europeu Associat (LEA) i, posteriorment, un Grup de Recerca Europeu, GDRE encara actiu el 2009. En aquell congrés de 1990, amb en Robert Savé, a qui li vaig dirigir la tesi i que és investigador de l’IRTA, hi vàrem presentar una comunicació sobre un tema sovint oblidat en les plantes mediterrànies: la influència del doble estrès estiu-hivern en relació a la disponibilitat d’aigua. El que és sovint oblidat és l’estrès hivernal. Demostràrem que l’alzina resistia prou bé les gelades, però patia danys per estrès hídric, degut al fet que, a baixes temperatures del sòl, properes a 0ºC, l’absorció d’aigua és quasi la meitat més lenta que a 20ºC, ja que augmenta la viscositat de l’aigua i disminueix la permeabilitat de les membranes cel·lulars. Si fa sol o un vent sec, llavors l’arbre pateix un dèficit d’aigua que pot ser important.

La comunicació agradà Pierre Quézel, un botànic eminent i un dels més grans coneixedors de la vegetació del conjunt de la conca mediterrània, que treballava a Marsella i a qui havia conegut en un congrés a San Diego, sis anys abans. Arran d’allò, em convidà a una reunió a Saint Maximin de la Sainte Beaume, on vaig parlar força amb ell i amb el capitost de la fitosociologia hispànica, Salvador Rivas Martínez, botànic i alpinista. Amb els fitosociòlegs, en general, hi he tingut relacions molt cordials, per més que molts ecòlegs siguin molt crítics amb els seus mètodes. Són grans coneixedors de les plantes i de molts aspectes de la seva ecologia, i gent que treballa al camp. A Ecología de la Vegetación (2001) vaig donar els meus arguments sobre les virtuts, que són moltes, i mancances, que són importants, de la fitosociologia, una eina que ha estat útil però que, essencialment, ja ha acabat la feina en països com el nostre.

A la Facultat de Ciències de Montpeller hi vaig anar en un altre viatge, dos o tres anys després, per veure en Michel Godron, un investigador que havia desenvolupat alguns aspectes de l’aplicació de la teoria de la informació i de l’àlgebra de conjunts a l’ecologia quantitativa, que m’interessaven especialment perquè apropaven l’estudi de la vegetació a les teories de Margalef, a qui Godron admirava molt. En Godron, que ja coneixia d’unes jornades que en Margalef va muntar el 1970 a Pesqueres sobre ecologia quantitativa, em va atendre molt amablement i em va obrir algunes perspectives interessants. Mai vaig arribar a aplicar els seus mètodes, encara que sí que vaig fer-ne alguna explicació a Barcelona, amb la vana esperança d’animar els meus col·legues fitosociòlegs vers el que a mi em semblava que era la modernitat. De fet, les tècniques matemàtiques proposades per Godron van fer tard. L’ecologia es començava a orientar cap a estudis més demogràfics i es desviava de la recerca tant de tipologies de comunitat com de paràmetres macroscòpics de l’ecosistema, com veurem més endavant.

Hi havia al CEPE un ordinador gran (també en tenien un a Pesqueres, però jo no l’havia emprat). Funcionava amb fitxes perforades, i la màquina de classificar les fitxes ocupava tot un pany de paret, un dispositiu immens, impressionant i sorollós. Em varen proposar de passar a fitxes tota la informació sobre comunitats vegetals dels Monegres que apareixia al llibre de Braun i Bolòs i vaig acceptar encantat, pensant que qui sap què en podria treure. De fet, mai no se n’arribà a fer res. A Montpeller varen arxivar-ne una còpia i se’n van oblidar, i jo vaig tornar amb les meves fitxes a casa. Explotar-les m’hauria distret molt dels meus objectius ecofisiològics. Vaig deixar-les en un racó i finalment, anys després, quan ja feia molt que les fitxes perforades eren un record de l’accelerada història de la informàtica, les vaig llençar amb la recança d’una feina endebades i la plena consciència de l’acceleració del canvi tecnològic. Aquella enorme baluerna que classificava les fitxes! Quan després vaig tenir el meu primer ordinador de taula, un petit Mac, ja podia fer segurament tant com els monstruosos aparells de pocs anys abans. L’acceleració tecnològica ens ha permès assistir a molts canvis en un temps molt breu, una cosa impensable fins els nostres avis, però també tendeix a fer-nos vells abans d’hora, per les dificultats d’assimilar constantment noves maneres i tècniques. En tots els sistemes complexos, les acceleracions sobtades tenen efectes desestabilitzadors. Ens passa amb les relacions entre societat i entorn, ens passa dins les societats i també en el comportament individual.

La biblioteca del CEPE era bona, l’edifici, modern i lluminós. Res a veure amb la torre d’en Braun ni, per descomptat amb la que ocupava llavors el nostre Institut Botànic a Montjuïc, un vestigi esquifit i atrotinat de l’Exposició Universal de 1929, que estava destinat a ser enderrocat en acabar la mostra i que el gran Pius Font i Quer salvà el 1935 per tal de conservar-hi alguns herbaris importants i allotjar-hi la direcció del Jardí Botànic, establert al Clot de la Foixarda. Barcelona, de fa ben pocs anys, té un nou jardí botànic i un bell edifici, pagat pel CSIC, a la part alta de Montjuïc, en un carrer que, merescudament, duu el nom de Font i Quer.

La recerca sobre ecologia de plantes a Alemanya era molt important. Quan Braun ja era vell, el ceptre de la sociologia vegetal l’heretà Reinhold Tüxen. H. Walter, amb K. Kreeb i S. -W. Breckle, que eren deixebles seus, O. L. Lange, H. Leith, H. Ellenberg, O. Stocker, A. Pisek, A. Cernusca, W. Larcher i altres, mantenien l’ecofisiologia centreeuropea en el primer nivell mundial, molt per damunt de la francesa. Encara avui, sobretot al voltant d’Ernst-Deftler Schulze, a l’Institut Max Planck de Jena, es manté una important escola d’ecofisiòlegs. A Larcher, un ecofisiòleg molt important i traduït, el vaig conèixer molts anys després, a Trento, preparant un projecte europeu que es va frustrar. No tot es va perdre, ja que a més de parlar amb aquell home tant interessant, vàrem aprofitar el viatge, ja per compte propi, per fer una incursió al carnestoltes de Venècia, un xoc estètic inoblidable. Amb John Tenhunen, finès que era a Würzburg, i Carles Castell, vam publicar un treball sobre el comportament dels rebrots de l’arboç, planta que Tenhunen havia estudiat en estades ocasionals a Portugal. En Carles, que era un investigador hàbil d’una gran eficàcia, després ens va deixar per anar al Servei de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona. La fuga de cervells no és només a Amèrica o al CSIC Cal massa temps en aquest país per guanyar-se decentment la vida fent recerca.

Quan vaig anar a Alemanya per primer cop, no en sabia gran cosa de la tradició germànica en ecofisiologia. De fet, en aquells anys tendíem a ignorar Alemanya. Gran error, és clar. A Stuttgart, en Walter em va installar a casa seva, on la seva muller preparava uns esmorzars impressionants, i ell em va dedicar uns dies intensos, tant des del punt de vista intel·lectual com físic, ja que corria cada dia cinc quilòmetres a través de la fageda per mantenir-se en forma, i a fe que ho estava. Amb vint i tants anys, vaig suar seguint aquell vell incansable. L’home havia viatjat per tot el món reunint informacions sobre les plantes: com mantenien el seu estat hídric, com responien als canvis de temperatura, a la llum, etc. El seu equipatge per a fer aquestes coses era molt senzill, justament el que jo necessitava: mètodes senzills i barats. Vaig tornar carregat de notes i articles, i amb la promesa d’ell de venir a passar unes setmanes als Monegres. Walter treballava llavors en la seva Die Vegetation der Erde in öko-physiologischer Betrachtung, un tractat a l’estil germànic, immens, després traduït a l’anglès, fraccionat i sota altres títols.