Jaume Terradas Serra - Ecologia viscuda

Amb això, hi va haver un altre test de les meves capacitats en el qual vaig fracassar estrepitosament. Un dia, en Vives em va dur en una mena de llagut petit a agafar mostres. Vam anar banda enfora de l’escullera, no recordo ben bé on, però sí que, per obtenir-les, s’havia de parar la barca i fer l’operació a peu dret mentre ens balancejàvem per un suau onatge. Mai he tingut cap sentit de l’equilibri. Potser la meva alçada i l’escassa musculatura de les cames no hi ajudaven, així que em costava mantenir-me en peu i, a més, als cinc minuts estava marejat com una sopa. No vaig fer res de profit i vaig acabar amb la convicció de que, d’una banda, m’avorria classificar amfípodes sense acabar de saber si ho feia bé o no, i d’altra, i sobretot, que el mar no era per a mi, que mai seria un bon navegant.

He passat després moltes hores inoblidables dins la barca del meu amic Josep Ferran resseguint la costa de Cadaqués, i fins i tot pescant al volantí amb la barca aturada, però la meva inestabilitat ha romàs un obstacle i encara crec que hauria estat un desastre en campanyes oceanogràfiques. Tanmateix, anar a passeig en barca és una activitat plaent. I si es pesca, a la fluixa o al volantí, s’hi afegeix una emoció certa. Un cop vaig escriure les meves impressions de pescador artesanal en aquest text.

Mar de fons. Les ones baten els roquers amb força, però sense ira, llargues, poderoses i serenes. La barca s’hi enfilaria fàcilment, però ha d’oferir el flanc per seguir el seu costejar detallista, sempre ran de roques que és on cal cercar l’oblada i el llobarro. Per això és que l’aigua li ve mig de costat i la ruixa sovint d’esquitxos salats, sobretot quan alguna llanxa prepotent passa a prop i genera una seqüència de tres o quatre onades que es propaguen fins atènyer-la i balancejar-la sense cap mirament. L’arjau es mou per anar dibuixant una geografia local familiar d’esculls, niells, sortints i entrants: un paisatge fixat a la memòria, amb noms precisos, però, a l’hora, constantment canviat, perquè el mar és viu.

Per a una ment freda, el mar no és més que una gran massa d’aigua moguda pels vents, però viscut de prop es fa difícil no veure’l com un enorme ens orgànic, de caràcter canviant, ara plàcid, ara tenebrós, com un déu tolerant o terrible. Tòpics molt vulgars, però la realitat multiforme del mar sobreviu al tòpic i el refà, obliga un cop i altre a retrobar els antics adjectius i s’imposa al científic com al poeta. El vell poderós ens observa i ens persegueix com ho feia amb Ulisses? És, potser, com un bou gegantí mandrós que, de tant en tant, s’escombra el llom d’un cop de cua per treure’s del damunt miserables insectes? O ens ignora del tot, quan el vent, agitant-li la barba, ens sacseja i arrossega? Negar-li cos i esperit al mar és difícil des de la contemplació, més encara quan s’hi ha de tractar directament, quan cal lliscar sobre la seva pell, sentint la força dels seus muscles invisibles que tiba la superfície de les ones.

La barca continua progressant, lenta i meticulosa, triant el pas arriscat sobre els ganivets de pedra, on la remor i l’escuma de les ones en estavellar-se fan la seva presència menys evident als peixos. Per un moment, en retirar-se l’aigua, el fons sembla pujar vertiginosament al seu davant, on hi ha un bau amenaçador, però un nou impuls la fa volar per damunt. Uns instants després, el dit que aguanta la baga de la fluixa sent una forta estrebada i després una altra, i el fil queda tens, pesant. És un moment prodigiós, el senyal esperat tot el camí. Peix!

Mentre una mà s’avança per treure marxa al motor, l’altra aguanta la tensió i ja, de seguit, totes dues comencen a estirar el fil, que cau desordenat sobre el banc. Sembla que tiba fort, pot ser un llobarro! Uns metres rere de la barca, quelcom remena l’aigua en una agitació local, un llom fosc es deixa veure un moment, després una boca oberta. Ja és aquí, que no colpegi la borda! I el braç s’alça cap el cel. Amb ell, penjat del darrer metre de fil, puja un cos de plata que es vincla en un esforç desesperat per alliberar-se, mentre és mesurat d’un cop d’ull instantani, i cau finalment, dins la barca. Per uns moments, l’animal salta, amb cops de cua frenètics, i estela la fusta d’escates brillants. El barquer corregeix la posició de l’arjau, mirant de reüll el trencant, i després torna a aixecar el peix, li emboca amb habilitat la cua a la cistella de filferro teixit que penja d’una nansa passada per un escàlem i, agafant-lo per la ganya, li treu l’ham que li travessa el cartílag del llavi superior per deixar caure després la presa a la cistella. Se’l mira, apreciatiu, i mentre torna a llençar a l’aigua la cullereta pensa, amb una lluentor d’esperança a la mirada, avui sí, avui piquen!

Us preguntareu si és correcte que un ecòleg es diverteixi pescant. La pesca i la caça, practicades com activitats artesanals regulades, no posen en perill la conservació de res. Òbviament, si el nombre de pescadors artesanals en una zona fos molt gran, caldria incrementar les normes o limitar els permisos, però res més. El problema, i ben gros, de la pesca és la seva industrialització i el procés de fugida endavant que s’ha seguit: a mesura que s’esgotaven els grans bancs, i gràcies a subvencions i ajuts públics, s’ha incrementat la potència dels vaixells i s’ha anat a pescar més i més lluny, i més i més tipus de peixos. Per mantenir la indústria, el negoci i els llocs de treball, s’ha optat per incrementar l’esforç (i el consum d’energia), tot i els rendiments decreixents. Les principals espècies de pesca al món estan en regressió, o en franca extinció. Com que hi ha resistència a minvar l’activitat, només podem esperar que, per sota d’un cert llindar, el negoci esdevingui tan ruïnós que, mica en mica, s’abandoni. Algunes espècies llavors encara es refarien, però d’altres probablement ja no.

Segons la FAO, dels 600 caladors que ha estudiat, el 3% estan subexplotats, el 20% moderadament explotats, el 52% explotats al màxim, el 17% sobreexplotats, el 7% exhaurits i el 1% es recuperen lentament després d’haver estat abandonats per no ser rendibles. Un desastre. A la Mediterrània també es dóna la fugida endavant. S’empren xarxes d’enmalle a la deriva que arriben a fer 20 km. Ho agafen tot. Un percentatge molt gran del que es treu es torna a tirar al mar perquè no serveix, però ja és mort, i això inclou dofins i tortugues. Els fons són destruïts per la xarxa, i per tant ho són els hàbitats i llocs de cria. També segons la FAO, l’explotació de moltes espècies de peixos a la Mediterrània assolí el màxim a finals dels anys 80 i principis dels 90 i, d’aleshores ençà, disminueixen importants poblacions de peixos comercials i cauen les captures per unitat d’esforç de pesca (en zones riques, com l’Adriàtic i a l’estret de Sicília, van caure fins el 60% el 2004). Això passa especialment amb les espècies que viuen als fons marins, per les quals la Comissió Europea mira de posar límits a les extraccions i ampliar la mida de la malla, topant amb resistències de diversos països. El Consell de Ministres de Pesca va aprovar un Reglament per la Mediterrània el novembre de 2006 que prohibeix les pesques en àrees amb segons quins tipus de fons i l’arrossegament a mil metres o més. Mentre es van escurant els grans bancs, la composició dels ecosistemes canvia. Al litoral català, els pescadors professionals mateixos han acceptat que calien períodes de veda per deixar refer les poblacions.

A les pèrdues de les poblacions de peixos per l’activitat pesquera, cal afegir que els rius porten cada cop menys aigua, degut als aprofitaments, i no mouen ni fertilitzen tant el mar costaner. L’aigua superficial, a mesura que es va escalfant més (les temperatures pugen cada any des de fa unes dècades i el gener del 2007 s’arribà al màxim d’aquest mes en 34 anys d’observacions a l’Estartit), forma una capa lleugera estable, que s’empobreix en nutrients, en no barrejar-se amb l’aigua profunda, de manera que la producció de plàncton, i per tant de peixos, disminueix. L’acidificació derivada de l’excés de diòxid de carboni a l’atmosfera, que es dissol en l’aigua, pot reduir també el creixement del plàncton i, de retruc, la riquesa pesquera. La manca de competidors i l’alta temperatura, així com l’excés de nutrients (eutrofització) degut als adobs, aigües residuals, etc. , afavoreixen les meduses i els cefalòpodes (pops, sèpies, calamars). A la costa, la pesca submarina pot posar en perill peixos com el cobejat anfós, un animal gran i territorial, de fons rocosos, amb poblacions petites. La pesca artesanal a la fluixa o al volantí, en canvi, afecta a espècies de poblacions molt nombroses i de ràpida reproducció, i per tant té una incidència molt menor