Jaume Terradas Serra - Ecologia viscuda

Amb la mala experiència de navegació minimalista, i una mica frustrat de no haver tret fruit de tota aquella feinada amb el carall d’amfípodes, quan, en acabar el darrer curs, Oriol de Bolòs, catedràtic de Botànica, em va dir si tindria interès a fer una tesi amb ell, vaig decidir acceptar. Almenys la terra sol ser estable, vaig dir-me, però vaig explicar-li que no m’atreia la taxonomia i que preferia l’ecologia. Ell hi va estar d’acord, i em va suggerir un tema: l’economia hídrica de les plantes. Llavors va afegir que el lloc més adient per a estudiar com s’ho fan les plantes quan tenen poca aigua seria els Monegres. Em va venir al cap aquella sensació d’ofec viscuda damunt l’enclusa solar de La Playa, però vaig acceptar. Crec que aquell ambient, que recordava tan hostil, m’oferia un cert aire d’aventura que em compensava de la meva derrota psicològica davant les ones i els amfípodes.

Havíem fet una sortida amb en Bolòs perquè ell treballava en un mapa de vegetació, en la qual vàrem passar, sense entretenir-nos-hi gaire, pels Monegres. D’aquell viatge confesso que només recordo que en Bolòs conduïa, jo seia al seu costat i, durant gran part del viatge, estava més pendent de les cames de la meva xicota, que seia al darrere. Em justificaré dient que ella tenia unes cames ben fetes i que veure conduir en Bolòs era com pujar a un Dragon Khan en càmera lenta, així que tenia bones raons per una conducta que, sens dubte, hauria estat poc apreciada si el mestre se n’hagués adonat. O potser ho va fer i va callar, tímid com era.

En Bolòs coneixia molt bé les plantes, la flora i la vegetació dels Monegres i dels Països Catalans, però no tenia experiència en ecofisiologia, en temes com aquell de l’economia de l’aigua. Em va suggerir una estada a Tolosa de Llenguadoc, amb el professor Georges Lascombes, que havia fet alguns treballs ecofisiològics comparant el comportament d’espècies a Tolosa i al Pic du Midi de Bigorre. Amb ell podria aprendre algunes tècniques. Després, podria passar per Montpeller (jo hi insistia) i fer una escapada a Stuttgart. Seguint aquest consell, vàrem contactar en Lascombes i vaig demanar i obtenir una beca de la Universitat de Tolosa. En Bolòs feia molt bé d’enviar-me fora, però es va quedar un xic curt: l’ecofisiologia que es feia a Tolosa anava molt endarrerida respecte de la dels centres punters a Estats Units, a Anglaterra o a Alemanya. Això ho vaig descobrir massa tard.

Abans, havia hagut de fer el servei militar, i va ser seguint un procediment que només va funcionar uns pocs anys, com excedent de les milícies universitàries: eren també quatre mesos d’instrucció i dues tandes de tres mesos en casernes, sempre els estius. Per la instrucció, havíem d’anar a l’«Escuela de Suboficiales» de Talarn, d’on sortíem amb el grau de caporal, i els estius següents a mi em va tocar passar-los un a Hoyo de Manzanares, realment un clot on hi feia molta calor, prop de Madrid, i l’altre a Girona, on encara n’hi vaig passar més calor, fins arribar a caporal primer. Però fou a Talarn, els dies que anàvem amb permís a Tremp, vestits amb l’obligat «traje de granito», que era el mateix estiu i hivern, on el tema tèrmic va ser més insuportable, i això que encara no es notava l’escalfament climàtic. Per sort, per una molt mòdica quantitat ens deixaven dutxar a l’hotel Siglo XX, beneït sia, i, si gosàvem sortir al carrer vestits de paisà, tot i el risc de creuar-nos amb algun oficial conegut, la situació millorava.

Vaig fer un herbari de plantes de Talarn, que assecava en una premsa de mà entre papers d’estrassa. La premsa, la desava cada matí curosament embolcallada en el matalàs, que havia de quedar enrotllat. Mai no vaig ser descobert, però si haguessin trobat l’herbari s’hauria sens dubte confirmat l’opinió dels oficials que l’esperit militar no era un dels meus dons. L’herbari fou mer aprenentatge, i va servir per animar en Josep Vigo perquè féssim una excursió botànica per aquella zona des de Salàs de Pallars. En Josep va ser un mestre pacient en la meva introducció a l’estudi de la flora i la vegetació, que ell coneix tan bé. Les noves generacions poden gaudir de la llargament esperada reedició del seu esplèndid llibre sobre els Pirineus, que tan bellament edità el Centre Excursionista de Catalunya el 1976. En Josep em va fer l’honor de deixar-me’n llegir les proves. En una ocasió anterior, en Josep va presentar-se a unes oposicions a Madrid. Hi anà tot sol. Parlant per telèfon, em vaig adonar que no s’ho passava gens bé i li vaig proposar de reunir-me amb ell. Va acceptar, però va preferir que jo no anés a presenciar els exercicis, no fos cas que s’interpretés com alguna mena de pressió... Allò era jugar en camp contrari, i fins a quin punt! Com passava sovint, van donar la plaça a un altre amb menys coneixements però fill de catedràtic de Botànica i més vinculat a alguns membres del tribunal. Recordo que, com que en Josep estava nerviós, perquè advertia durant les proves que el tribunal tenia una preferència evident per l’altre candidat, li vaig proposar d’anar un vespre al teatre. En mala hora vam triar Les criades, de Genet, per la Núria Espert i la Julieta Navarro. Deixant de banda la qualitat de l’obra, que no discutiré, el fet és que les dues exímies actrius feien esgarips insuportables, fins que vaig proposar una retirada estratègica que en Josep acceptà, alleujat. Allò més aviat amenaçava destarotar-lo del tot!

Tornant a la mili, el primer dia em va correspondre, per alçada, posar-me a la primera fila de la formació, però tot just veure’m desfilar els oficials em van relegar ignominiosament a la tercera. Amb raó. Sempre he penjat una mica d’esquenes i perdia el pas fàcilment, o sigui que no resultava gens marcial. Per cert, quan formaven les companyies hi havia una diferència molt evident d’alçada, que en mitjana devia passar dels 10 cm, entre els universitaris i els del servei normal. Era clar que els nostres privilegis no es limitaven a les facilitats per a complir amb l’exèrcit... Com que ja havia assistit a alguns seminaris sobre marxisme, tenia clara la qüestió de les classes socials. El meu pare ja he dit que era més aviat un proletari de coll blanc, però venia de família sabadellenca arruïnada que havia estat benestant, ell havia tingut una infantesa feliç i ben alimentada i feia prop del metre vuitanta (i arrossegà tota la vida, dignament, la nostàlgia de la vella i gran casa familiar que mai vaig veure). Jo encara el passava d’uns sis o set centímetres

Hi havia un suboficial poc menys que «borderline». Era la riota de la companyia, on cada dia s’explicava la darrera del desventurat. Durant un temps, però, va semblar que mostrava una insòlita tendresa, que li donà una mica de respectabilitat. Havia recollit un pollet de tord i el criava amb extrema delicadesa. Els nois li preguntaven, entre somriures mig irònics mig cordials, com estava l’ocellet, i l’home feia cara de bon minyó i explicava que cada dia estava més refet, sense veure cap mala intenció en les nostres preguntes. Va transcórrer alguna setmana. Algú va repetir la pregunta sobre l’estat del «pajarito», denominació oficial de l’animaló. L’ànima ens va caure als peus quan aquell cretí va respondre, amb satisfacció: «Ah, ¡me lo he comido!»Tota aquella feina de cria, que havíem pres per una inesperada mostra de bons sentiments, no tenia altre objectiu que engreixar l’ocell per endraparse’l amb una picada d’all i julivert! El costum de menjar ocellets continua. Alguns la defensen com una tradició cultural, i es practica de manera clandestina la caça amb filat i vesc (caça amb barraca), que de tant en tant dóna lloc a sancions, encara que es parla de tornar a autoritzar el mètode a les terres de l’Ebre, tot i les protestes de les entitats conservacionistes. Mentre sigui una activitat restringida, el risc pot semblar baix, però l’abundància d’ocells ja està afectada per altres processos i aquestes tècniques són de captura en massa i cruels.