Jaume Terradas Serra - Ecologia viscuda

Mentre jo passava les hores de la primavera del 68 al perifèric i tranquil Service de la Carte de la Végétation, esclatava amb estrèpit la revolta estudiantil a França, i Tolosa hi va prendre una part molt activa. Com que ja no anava a cap classe, vaig estar-ne una mica desconnectat. Ho hauria estat del tot si no fos per la Marina, que ella sí que es va trobar enmig del batibull (i diria que s’hi va trobar força bé). Vaig anar, de tota manera, a la primera gran manifestació de la meva vida en què hi havia desenes de milers de persones. Les que havia viscut a casa eren una altra cosa, corredisses i algun cop de porra més que manifestacions i, en lloc de l’emoció que genera la participació cívica solidària i tranquil·la, havien transcorregut en un constant fluctuar entre la por i una ira profunda, i m’havien deixat en algun cas a la pell records, sortosament transitoris, d’un color morat intens. A França, també n’hi hagué d’aquestes, com és ben conegut, i barricades i enfrontaments. No hi vaig ser. Confesso que sempre he tingut una certa al·lèrgia a les aglomeracions, i més amb batusses, i he patit de taquicàrdia des de nen en moments de tensió (i també sense tensió aparent, i amb angoixant proliferació d’extrasístoles que he de tractar amb píndoles de tant en tant). A més, em costava d’entendre que els estudiants francesos lluitessin amb tanta passió i violència, ells que no tenien una dictadura.

Potser era l’excusa que em donava jo mateix per mirar-m’ho una mica de lluny. El fet és que sempre he trobat que s’exagerava la importància del maig del 68 francès. Fou una revolta d’estudiants que venia una mica a remolc de la de Berkeley i que resultà essencial sobretot per alguns que aspiraven a ser futurs dirigents. Tingué aspectes romàntics i frases belles, però no crec que hagi condicionat massa el món posterior (potser més la Universitat). Això sí, va esbombar fenòmens que ja existien, la llibertat sexual derivada de la píndola anticonceptiva, la crisi dels valors tradicionals que venia de lluny... I s’ocupà poc de l’ecologia. Va ser el maig del 68 el que va acabar amb l’esquerra comunista? No, és clar, va ser el fracàs, que ja era força evident, de l’economia dels països comunistes i el desprestigi que tenien aquells règims totalitaris. Va destruir valors tradicionals? Més aviat fou una manifestació entre moltes del fet que vivim un final de civilització que ja havia dut a dues guerres mundials en poques dècades. Quins valors podien sobreviure a tot allò? Quedava el desig de viure, de somiar en un món millor (com van fer els hippies), no pas la capacitat real de formular-ho. Fou un breu rebrot d’anarquisme poètic, revolucionari de paraula, no una subversió del poder entre classes socials sinó una de literària, com les cançons de Léo Ferré (que vivia en un castell, en una illa de propietat). Però no sóc sociòleg i la meva opinió no té cap pes.

Justament, un dels moments que no em vaig voler perdre d’aquells mesos de conflictes, manifestos i xocs contra la bòfia, fou un concert de Léo Ferré. Recordo la seva figura vestida de negre, amb un mocador vermell al coll, el pianista cec que l’acompanyava, el focus de llum que el seguia i aquella veu prodigiosa que proclamava l’anarquia amb Ni Dieu ni maître La graine d’ananar entre el deliri dels estudiants en peu de guerra. Ferré va entrar anys després en un període de música pretensiosa i lletres infumables, alhora que perdia veu, i quan va venir a Barcelona va originar un escàndol perquè va tenir les penques de cantar amb «playback», però el 1968 estava en forma i era meravellós sentir-lo. Alguns dels seus discos dels cinquanta i seixanta, sobretot el dels poemes de Verlaine i Rimbaud, són encara dels meus preferits.

Brassens i Ferré, entendre i gaudir les seves cançons, i la gran literatura francesa, han estat gratificacions per haver estudiat al Liceu Francès. També em fou útil el francès a Tolosa i per les meves relacions posteriors amb gent sobretot de Montpeller, Perpinyà i Marsella, on he anat sovint per assistir a jornades, a fer xerrades, a formar part de tribunals de tesi o per a places de professor, o a participar en la comissió científica del Parc Natural de Cévennes. Ara, en el meu cor segueixen pesant més les cançons de Brassens i Ferré. Encara més les del primer, moltes de les quals he traduït al català per gust, una de les feines més objectivament inútils i agradables que mai hagi fet. El 2000, quan es complien vint anys de la mort de Brassens, amb en Josep Maria Espelta, en Josep Egózcue i en Xavier Pons varem organitzar un espectacle d’homenatge, en el qual vàrem recitar, tocar (en Pons al piano i alguns companys amb altres instruments) o cantar (sobretot en Romà Planas, professor de l’Institut Francès) molts fragments de Brassens en francès. Però deixem-ho córrer, en l’obra de Brassens costaria trobar-hi referències a l’ecologia, i les seves flors solen dur faldilles.

La beca que tenia a Tolosa era de 350 FF mensuals, però l’apartament ens en costava 450. Abans de marxar a Tolosa, havia tingut la sort de substituir temporalment el Xavier Llimona (ara catedràtic de Botànica i gran especialista en líquens i fongs), com a professor adjunt interí. Eren places que no exigien dedicació exclusiva, molt mal pagades, 5000 ptes. mensuals. En Bolòs m’havia obtingut una «generosa» beca complementària de 1000 ptes. a l’Institut Botànic, pagades per l’Ajuntament de Barcelona. Amb això, unes classes nocturnes que feia jo a l’institut de la Verneda i les que feia la Marina, vivint a casa del meu pare, havíem arreplegat algunes reserves. Vam aguantar a Tolosa fins exhaurir els estalvis, quan ja s’acabava el curs acadèmic.

En els cursos de doctorat de Tolosa havia tingut una introducció als mètodes d’estudi quantitatiu de la vegetació, un altre punt de vista al qual a Barcelona romaníem encara aliens. En Bolòs i els seus deixebles aplicaven el mètode d’en Braun, que no era quantitatiu, tot i que té grans avantatges per fer un estudi sintètic, ràpid i econòmic de l’estructura dels paisatges vegetals. Els autors anglosaxons n’havien criticat, de vegades massa durament, el subjectivisme. L’ecologia quantitativa de la vegetació es va fer important a partir d’alguns articles de finals dels cinquanta i d’un parell de llibres apareguts el 1964, que vaig demanar per a la biblioteca del nostre departament de Botànica, però que em temo que no havien atret gran interès. Per saber-ne alguna cosa més, vaig anar uns dies a Montpeller. Hi havia un centre del CNRS (ara és el Centre d’Ecologie Fonctionnelle et Evolutive CEFE, però abans es deia Centre de Phytosociologie et Écologie, CEPE), creat per Louis Emberger, que estava esdevenint el principal referent de l’ecologia terrestre a la conca mediterrània. Ben equipat, hi feien ecologia quantitativa sobretot, i estudis sobre incendis forestals. A més, hi havia gent que tenia experiència de camp al nord d’Àfrica. En Bolòs em va demanar que, si podia, passés a veure en Braun, que era ja vell, més de vuitanta anys.

Gaussen, Emberger i Braun van ser el triangle bàsic de l’ecologia meridional als anys trenta i quaranta, i també una mostra de com les misèries humanes influeixen en l’esdevenir de la ciència. Les relacions entre tots tres eren complicades. Sobretot entre Emberger i Braun, que es van enamorar de la mateixa dona. Mlle. Blanquet va preferir en Braun, i Emberger no li va perdonar l’èxit al seu rival. Encara que com a científic Emberger no havia fet gran cosa, alguns estudis bioclimàtics d’escassa transcendència, va saber promoure la creació del potent CEPE amb un edifici esplèndid, moderníssim, on hi treballaven algunes desenes d’investigadors distingits, amb força connexions internacionals. Mentrestant, Braun quedava arraconat en el seu decadent xalet, al marge de l’activa vida acadèmica de la ciutat, de llarga tradició universitària i científica. Emberger va morir el 1969, però Braun va seguir marginat per l’administració, i vivia ja vidu amb la seva germana i un fidel secretari que, quan el vaig conèixer, havia passat, també, l’edat de la jubilació. Per un noi de vint-i-cinc anys, la visita a la històrica SIGMA reduïda a una casa ocupada per tres ancians i un jardí, en el qual Braun havia deixat que la vegetació evolucionés lliurement cap a l’alzinar com a prova vivent de la dinàmica de la vegetació mediterrània en aquell país, no podia sinó ser una mica depriment. Braun em rebé amb amabilitat i, encara que li dolia que la meva fos una visita de pas per anar a casa de l’enemic, he de dir en honor seu que no es mostrà reticent, tot i algun comentari irònic. En canvi, va saltar quan vaig explicar-li que, després de Montpeller agafaria el tren cap a Stuttgart per tal de visitar Heinrich Walter. Walter era un altre científic venerable, més jove que Braun però que ja devia vorejar els setanta. Va fundar l’ecofisiologia com a ciència autònoma. Walter i Braun havien fet alguna cosa junts, però l’alemany havia seguit després la pròpia via, i sospito que tampoc eren amics. En Braun va dir que no em calia anar a Stuttgart. Tenia una biblioteca excel·lent, amb magnífiques col·leccions d’articles molt pertinents al que jo em proposava de fer, però jo ja havia quedat amb en Walter i esperava d’ell una visió personal de l’ecofisiologia de l’aigua, mentre que les idees de Braun, que coneixia pels seus treballs i per en Bolòs, es referien més a temes de composició de les comunitats.