Jaume Terradas Serra - Ecologia viscuda

Als ulls de l’ecòleg, que no són immunes a les desgràcies que tothom pot veure d’abans i de després del desenvolupament urbanístic, s’afegeix tot el que aquest urbanisme representa d’insostenible des del punt de vista ambiental. No es tracta que pensem en una espècie endèmica de papallona o en un ocell que perd el seu hàbitat, sinó que es produeix un canvi en el metabolisme del sistema, que consumeix energia i emet contaminació a dojo. El turisme de masses degrada l’entorn local, socialment i ambiental, i contribueix a l’escalfament global i altres problemes d’abast planetari. També ho fa el turisme més minoritari (però creixent) a països remots, per un increment enorme del tràfic aeri i els equipaments in situ. Sentit a la ràdio:

- I quina va ser la seva sensació, en arribar en globus des de Rússia al mateix Pol Nord?

- Bé, el primer és que varem apartar-nos una mica perquè hi havia molta gent i molt soroll!

La gent busca paradisos perduts i indrets verges. Alguns els troben, però corre la veu i aviat s’hi fa cua. L’Antàrtida s’ha posat de moda. A primers de 2009, un vaixell de turistes hi ha hagut de ser rescatat després de quedar pres en el gel. És ben sabut que cal demanar tanda per pujar a l’Everest i que el camí és ple de deixalles. Tant, que el govern xinès va anunciar que l’any 2009 es tancaria l’accés per fer-hi dissabte! I, si algú s’aparta una mica de la ruta convencional, també pot ser que s’entrebanqui amb algun que altre cadàver humà que una glacera ha alliberat recentment. El món se’ns fa petit.

Vaig escriure un poema, en un estil volgudament passat de moda, devia tenir en Costa i Llobera i el seu pi al cap (que el mestre m’ho perdoni, com diria Brassens), en record de Fuerteventura i d’Unamuno, que hi va passar un temps, exiliat. Això n’és un fragment:

... Mentre a recer del vent, com una malura,

La fam del diner s’enfila pels costers,

S’apilen damunt teu els barris matussers,

Viola el teu cos innoble arquitectura.

L’ocell marí, que des del cel t’albira,

expert en roquers, esculls, arenes i niells,

que sap que has sofert dels deus tots els flagells,

com la d’un vell temple grec ta resistència admira.

Un altre basc il·lustre, Chillida, tenia un projecte per buidar un dels petits volcans de l’illa i crear un espai amb efecte de llum. No s’ha arribat a realitzar, però no està descartat. Fins i tot els artistes pretenen foradar muntanyes... Amb Chillida o sense, els efectes de la llum sobre la superfície de l’illa, que de vegades sembla realment una pell d’elefant, són, a la posta de sòl, en el camí de Jandía a Pájara o a Antigua, l’antiga capital, un ver prodigi. No hi cal cap escultor.

Els deserts i quasi deserts m’han impressionat sempre. A l’Àfrica i a Estats Units, per exemple. Potser el que més, el desert d’Atacama, a Xile, que és el lloc més àrid del planeta, i quin escultor podria gosar fer una obra tan sumptuosa com la Cordillera de la Sal, amb els seus rosats mig translúcids? En algunes parts d’Atacama, simplement no hi plou mai i, per tant, no hi viu res, ni microbis. A la Mediterrània, el desert és a tocar. Al cap de Gata, hi cauen 190 mm de pluja l’any, un terç menys que als Monegres, així que pregunteu-vos com pot ser que aquelles terres d’Almería acullin turistes i hivernacles. La resposta és senzilla. Tot depèn de l’explotació de les aigües freàtiques, d’aportacions d’aigua canalitzada, i de molta, molta energia. Penseu en la desfilada de camions per l’AP7, molts d’ells carregats de fruita d’Almería. Cal energia per fer créixer fruits on no hi ha aigua, per mantenir-los a la temperatura adient, per transportar-los a milers de kilòmetres. I penseu en un futur a finals de segle, en què a la península Ibèrica hi plogui entre un 25 i un 50% menys, en què les temperatures augmentin alguns graus més a l’estiu i l’evapotranspiració potencial pugi a nivells saharians. I imagineu que el petroli també pugi a preus estratosfèrics. S’haurà acabat l’aigua, no es podran moure els camions. Potser no passarà. Però podria passar. No hauríem d’anar pensant en alternatives? Mentrestant, oh paradoxa, Barcelona s’ha arribat a plantejar de portar aigua en vaixells... des d’Almería!

I l’exemple que volen seguir als Monegres, la veritable ciutat de Las Vegas, que creix al mig del desert? Un lloc escollit, lluny de tot, paradís per a negocis mafiosos. Per això la va fundar, amb mal peu, ja que el Flamingo el va dur a la ruïna i fou causa del seu assassinat, Bugsy Siegel, un gàngster visionari que en el cinema va interpretar Warren Beatty (i uns quants més, no tan coneguts). Cal anar-hi en auto, en avió, les il·luminacions gegants fan de reclam d’hotels i casinos. Cada casa, la seva piscina. La ciutat que més creix d’Estats Units. Al mig del desert. Resposta: energia. Per dur-hi els jugadors i els curiosos, l’aigua, el confort. Si s’apuja la benzina, si no n’hi ha per tots, es tancaran els llums i el vent del desert xiularà entre els vidres trencats i omplirà de pols i sorra els salons, com en aquells pobles abandonats dels westerns.

Las Vegas... I aquí? L’ex ministra Narbona va dir que les temperatures a l’interior de la Península podrien pujar 6 o 8º C d’ací a finals de segle. Em direu que exagerava, però com explico al darrer capítol potser no (és clar que hi ha incerteses), potser tindrà raó. Amb aquestes temperatures i menys aigua, això voldria dir el desert. Pot viure una ciutat moderna d’uns quants milions d’habitants, com Madrid, al mig d’un desert, sense una colossal despesa energètica, que és el que ja fan les ciutats dels emirats, el que fa, per exemple, Dubai?

És clar que no. I hi haurà energia per gastar? Qui ho sàpiga, que aixequi la mà.

6. De mars i pesca

Oh Crist! El fons del mar es corrompia…

Que això fos possible!

Coleridge, Poema del vell mariner

Deixant els països àrids, potser ens vindrà bé endinsarnos en un refrescant medi aquàtic. Encara que els rius i llacs, i fins i tot els embassaments, són molt importants, deixaré aquests tema als companys de les Universitats de Barcelona i Girona, molt més experts que jo, però diré alguna cosa relacionada amb el mar, que al cap i a la fi ocupa més de tres quartes parts del planeta. Vaig passar moltes hores dels darrers dos cursos de carrera a l’Institut d’Investigacions Pesqueres del CSIC, ara Institut de Ciències del Mar i traslladat prop de les torres bessones Ars i Mapfre i de les escates enlluernadores del peix de Frank Gehry. En aquells temps era al final del passeig de la Barceloneta (avui, Joan de Borbó). Tenia una façana neoclàssica mediocre, presidida per un rètol que hi deia Acuario i, en efecte, hi havia uns aquaris considerables que menava el biòleg Pere Arqués. L’edifici dominava el punt on giraven els tramvies, acabat el seu trajecte, ben a prop del restaurant Can Costa. Per la banda oposada, des de les finestres dels laboratoris, es veien la piscina gran i les boniques estructures de fusta pintada en blanc i blau dels tristament desapareguts banys de Sant Sebastià, que tants records d’infantesa van deixar-me.

Vàrem anar-hi la Marina i jo amb la il·lusió de treballar amb en Margalef, que era investigador d’aquell centre i ens donava classes d’ecologia a la Facultat. Era el nostre professor amb més prestigi com a investigador, una personalitat en els més alts nivells de l’ecologia i l’oceanografia mundials. Les seves classes sovint eren difícils de seguir, i resultaven més suggerents que clares (això no ho neguem ni els seus més devots admiradors), però constituïen, almenys per a mi i alguns més (com mana el tòpic, hi havia algun company que llegia El Mundo Deportivo mentre ell explicava) l’estímul intel·lectual més important de què gaudíem. Quan vaig parlar-li del meu interès per l’ecologia, em va portar a un col·lega seu, el Dr. Francesc Vives, un mallorquí que estudiava el zooplàncton. Duia un bigotet prim, recte, d’aquells tan característics de l’època franquista, que li donava un inquietant aspecte de comissari, però traspuava bonhomia. Vaig quedar sota la seva custòdia. EnVives em va asseure davant d’un munt de tubs amb mostres d’amfípodes (un grup de petits crustacis), procedents d’una campanya al mar Tirrè, que estaven per determinar. Jo no havia vist cap amfípode en ma vida, però vaig posar-m’hi amb més resignació que entusiasme, i vaig arribar al llarg del curs a mirar-me tots els individus. Alguns no els podia identificar i vàrem fer venir uns gruixuts volums des de Castelló, on hi havia un altre laboratori del mateix CSIC La feina era, com passa sovint en ciència, rutinària i no poc descoratjadora, però tenia alguns rars moments emocionants quan apareixien espècimens que no quadraven amb cap descripció. D’una manera o altra, els problemes s’anaven resolent, però un dels exemplars, força espectacular perquè era el més gros de la col·lecció, semblava no aparèixer en cap llibre. Per desgràcia, en teníem un sol individu. Mai vaig saber si es tractava d’una nova espècie. Se suposava que en Vives havia de repassar la meva feina, però tenia el cap en coses que li eren més importants i urgents. M’havia donat aquelles mostres per veure com me’n sortia. Jo trobava que, com a prova, s’allargava massa i que potser estaria bé que algú me’n digués el resultat.