Jaume Terradas Serra - Ecologia viscuda

Les actuals estratègies catalanes per ordenar el creixement urbanístic volen, amb raó, limitar la disseminació urbana, però com que no renuncien al creixement, donat que diuen que hi ha manca d’habitatges pels joves i pels immigrants, poden conduir al deteriorament de la qualitat de vida en les nostres ciutats mitjanes. D’una banda, hi ha molt habitatge que, com a resultat de la crisi del sector, costarà molt de vendre, així que potser no en manca tant. A més, l’esclat de la bombolla immobiliària i la crisi, que pot frenar la immigració, fan incerts els pronòstics de creixement demogràfic. Alhora, si es fes bé, el pla actual de construcció d’habitatge de protecció pública, el més important que hi ha hagut mai a Catalunya, podria iniciar la conversió cap a una construcció sostenibilista.

En resum, la nostra societat es mira les coses massa a curt termini, només pensa en créixer i no sembla, en conjunt, disposada a fer l’esforç necessari en relació al tema ambiental. Les urgències del canvi climàtic potser modificaran la situació, però de moment és el que hi ha i l’economia quotidiana, més que mai, sembla més urgent que el canvi de model.

Antoni Serra Ramoneda, catedràtic d’Economia de l’Empresa de l’UAB que va ser rector d’aquesta universitat i president de Caixa de Catalunya, ens deia fa poc que un problema que considerava greu era que tenia massa pes la macroeconomia, que ens fixàvem massa en indicadors com el PIB, la taxa d’inversió i altres. Si aquests pugen, es considera que les coses van bé. Però aquests indicadors agreguen massa coses i el seu significat sovint és poc clar. El creixement del PIB motivat per la construcció durant els darrers anys és enganyós. Si avui recalculéssim aquest creixement, considerant els preus actuals dels habitatges, veuríem que el creixement no va ser ni de lluny tan important, i que pensar que Espanya ha avançat Itàlia i que s’acosta a França és somiar truites. La comptabilitat macroeconòmica deixa de banda massa coses. En Serra recomana tornar a mirar-se més les coses des de la microeconomia. L’economia ecològica, representada a casa nostra sobretot per Joan Martínez Alier, afegeix que a la comptabilitat econòmica se li han d’afegir els fluxos d’energia i materials, per tenir presents els límits que hi ha en els recursos i en la capacitat del medi per assimilar residus (com els gasos d’efecte hivernacle). La crisi que vivim és, inicialment, financera, però té altres dimensions i ha estat possible per la miopia de fixar-se massa en els macroindicadors i per el fet de no incloure en els models les limitacions purament físiques de l’activitat social. Al final d’aquestes pàgines, tornaré una mica sobre aquests punts.

Segona part

Fent l’ofici

Secà dels Monegres

El ramat s’escampa sobre el turó,

i cada ovella sembla un matoll més,

d’un blanc trencat.

Pugen amb l’aire onades d’olor

de les mates grises, sota el cel encès,

sobre el sòl cremat.

S’estén per la vall un ample llac d’or.

Amb el vent es gronxa el blat madur,

esperant la falç,

i el pastor es mira el daurat tresor,

com les negres gralles, amb un esguard dur

de marbre i de calç.

4. Descoberta d’un país estrany i magnífic

Vàrem baixar de l’autocar i, ben aviat, formàvem una llarga columna rere el professor Enric Balcells i els dos o tres més animosos o més pilotes. Quan el cap de la columna estava ja a dos cents metres de l’autocar, n’hi havia que amb prou feines si havien posat els peus a terra i regiraven encara la bossa a la recerca d’un barret o mocador per protegir-se el cap. El sol colpejava com un martell damunt l’enclusa, en la plana desolada, i el retruny feia tremolar l’aire i les figures llunyanes. Seguíem un caminoi voltat de mates grises, herbes de fulles primes i rígides i grans pedrotes d’alabastre d’un blanc enlluernador. Poc més enllà, a la dreta, hi havia un camp de civada ressec i esclarissat, a l’esquerra, un desnivell suau de deu o quinze metres i, a baix, una superfície grisa, plana com un paviment, d’una llisor quasi perfecta, que s’eixamplava davant nostre. Aquesta plana no era sinó l’extrem de la llacuna de La Playa, l’objecte de la nostra visita. A les quatre passes, tothom es feia creus de l’aire infernalment calent i eixut, que semblava ben capaç d’abrusar-nos, i pocs pensaven segurament com n’era d’extraordinària la singularitat d’aquell paisatge.

En Balcells ens va dur fins un enorme casalot que presidia la llacuna. Només en restaven en peu les parets. La fusta i els vidres de les finestres havien desaparegut i l’interior era ple de restes dels murs i la teulada que s’havien esfondrat, entre els que creixia una vegetació empolsegada. Així que ens hi vàrem acostar, en sortí grallant un estol de corbs negres. La casa havia estat, segons vaig saber després, una caserna de la Guàrdia Civil, i no es veia cap altra construcció en quilòmetres a la rodona. Què hi devia haver fet allà la Benemèrita és per a mi força misteriós, però no semblava un destí envejable com a residència. No es veien arbres, llevat de dos o tres molt foscos, força llunyans i no gaire alts a les vores d’uns camps. Eren savines Juniperus thurifera,

«sabina albar» en castellà), únic arbre que sobreviu a les parts baixes de les planes dels Monegres. Es creia que aquest espècie no existia a Catalunya fins que, el 2007, es va trobar una població d’uns pocs milers d’individus als Pirineus. Probablement, cap botànic se’ls havia mirat abans de prop i, de lluny, havien estat confosos amb la savina mora Juniperus phoenicea). Es tracta d’un arbre, no pas d’un petit insecte, i no estava catalogat a Catalunya... No és un descobriment sensacional, però sí una evidència aclaparadora de les dificultats de catalogar la biodiversitat, fins i tot en països ben estudiats com ho és el nostre pel que fa a la flora. Als Monegres, aquesta és una espècie abundant, tot i que moltes savines i molts pins varen ser talats durant la Guerra Civil quan, amb el front estabilitzat, els duríssims hiverns requerien moltes fogueres per escalfar les tropes.

La llacuna de La Playa s’estenia, al llarg, fins a tres quilòmetres. Una part petita estava coberta per una làmina d’aigua blavosa. Just als peus del turonet on hi havia la vella caserna, emergien de l’aigua un pam escàs de murets de totxanes que formaven un conjunt de piscinetes perfectament ordenades on, quan l’aigua s’evaporava, s’hi recollia sal d’excel·lent qualitat. N’hi havia algun munt a la vora de l’aigua. Un home de cap pelat estil Iul Brinner hi feinejava, tot sol en aquella vasta extensió.

En Balcells ens va explicar algunes coses, però el martell continuava implacable. La visita no era sinó una breu derivació en un viatge als Pirineus, i aviat ens vàrem retirar com un exèrcit vençut. Arribàrem desesmats a l’autocar que ens dugué, després de nou quilòmetres de recta, a Bujaraloz, on s’aturà a la fonda Español. Recordo que hi vaig engolir amb desfici fins a tres ampolletes d’algun refresc de llimona. Tots comentàvem que mai havíem patit aital assedegament, després d’un passeig planer que no havia arribat als vuit cents metres entre anar i tornar, ni als tres quarts d’hora de romandre sota el sol. Així fou l’estrany inici de la meva llarga història d’amor amb els Monegres.

L’aridesa dels Monegres, on la mitjana anual de precipitació passa ben poc dels 300 mm, és a dir, la meitat que a Barcelona, acull una increïble diversitat d’espècies de plantes i animals d’interès extraordinari en el context europeu. N’hi ha d’endèmiques, que es donen només, ja sigui estrictament als Monegres, ja a la Península Ibèrica. Moltes més són com un destacament del món africà Algunes, sorprenents, no reapareixen fins a les estepes asiàtiques! La geomorfologia és també ben especial. En són elements característics les formes tabulars de molts relleus («mesas» és el terme castellà internacionalitzat en geomorfologia, com també s’empra «lake-playa», de La Playa, per referir-se a les llacunes poc fondes dels països esteparis), amb els glacis d’erosió en pendent suau i homogènia, els blocs de guix alabastrí, els sòls homogenis i profunds de pols guixenca, i les fondalades on, per manca de força de l’aigua d’escorriment superficial, es formen clots de poca fondària («clotas» en diuen allà), que s’embassen quan ha plogut prou. En els fondals s’hi s’acumulen les restes de plantes estepicursores, en aquest Salsola kali, una planta de tija breu molt ramificada, de forma globular. Aquesta planta cada any s’asseca, es trenca per la base, i rodola empesa pel vent, dispersant les seves llavors. És ben semblant a les que, als films sobre l’oest americà, creuen les carreteres davant els autos dels protagonistes, que s’acosten a alguna benzinera atrotinada i polsosa on els esperen terribles perills. En conjunt, el paisatge dels Monegres s’assembla prou a alguns «deserts» nord-americans en els quals també hi ha formacions molt obertes dominades per pins i Juniperus (Pinyon-juniper, en diuen a Amèrica d’aquestes formacions vegetals).