Jaume Terradas Serra - Ecologia viscuda

La lluita de trinxeres es mantindrà cada cop que una administració miri de fer un pas positiu en la mitigació o l’adaptació al canvi, i les crisis econòmiques perjudiquen les polítiques col·lectives i de futur. No em sorprendria que molts negacionistes fossin dels que, en canvi, accepten fàcilment aquell vell adagi que diu que si vols evitar la guerra l’has de preparar. Però, mentre que armar-se «preventivament» pot acabar duent a la temptació de fer servir les armes en cas de conflicte (sobretot, fan por les armes en mans de certs règims i individus i en situacions extremes), preparar-se davant del canvi climàtic no pot provocar el canvi. Pot, això sí, empènyer noves tecnologies i moure noves forces econòmiques, cosa que és desitjable. És clar que té inconvenients: els diners que es gastin en això no estaran disponibles per a altres coses. Però almenys s’obriran camps nous d’activitat econòmica. I potser ens estalviaríem molts problemes.

L’ecologia és una ciència que procedeix de l’antiga història natural, mentre que el medi ambient és una gran part de la realitat vastíssima, difícil d’acotar. En principi, tot el que no és el subjecte és el seu medi ambient. Si el subjecte és la societat, el medi ambient és quelcom que l’envolta i la penetra per tot arreu. El medi ambient és, i ho reconeix gairebé tothom, un tema que no es pot considerar sectorialment sinó que té caràcter transversal. Per aquesta raó, sempre ha estat difícil trobar la fórmula per encaixar-lo en l’organització de les administracions. No és només que hi hagi aspectes relatius al medi ambient en quasi qualsevol segment de l’activitat social. És que el medi ambient, i les decisions que es prenen sobre el medi ambient, són decisius en camps com ara la salut, l’economia, la justícia social o les relacions internacionals i la seguretat.

Aquest llibre vol explicar quatre coses sobre quina mena d’activitat tenim els ecòlegs (els terrestres, sobretot, ja que conec menys directament la manera de treballar dels ecòlegs marins) i, en el camí, farem moltes referències a qüestions ambientals. S’han anat produint en la teoria ecològica, durant els darrers 25-30 anys, avenços que han portat a una manera de veure les coses notablement diferent de la que predominava a mitjan segle XX. Alguns d’aquests canvis obren les portes a noves maneres d’entendre la gestió i la conservació. He viscut part d’aquest canvi, i miraré d’explicar-lo.

3. Sobre la petita història recent, personal i local

La veritat de demà es nodreix de l’error d’ahir

Antoine de Saint-Exupéry

És un fet indiscutible que massa literatura que es publica és conseqüència de l’embadaliment dels autors davant del mirall, amb resultats d’escàs interès general. Però, tot i ser-ne conscient, com que les meves opinions són en gran part resultat de les meves experiències, penso que el lector les entendrà millor, i en veurà millor els defectes, si les exposo emmarcades en la meva petita realitat.

Segon fill, i últim d’una família entre la petita burgesia i el proletariat de coll blanc (el meu pare era gerent d’una petita botiga de roba d’home de la GranVia, quasi a tocar del Passeig de Gràcia, la mare va morir als trenta anys, quan jo en tenia dos), sóc d’aquella generació que passà per la Universitat els anys seixanta, i encaixava força amb el clixé de «progre». És a dir, que em sentia motivat per allò social, per la cosa pública, per la Política amb majúscula, l’art de portar els afers públics cap a un millor servei de la comunitat. I creia necessari un canvi polític cap a més llibertat i més justícia social. No vull presumir de gran lluitador antifranquista. No m’hi vaig distingir en aquesta lluita, però sabia de quina banda vindrien els canvis necessaris i vaig actuar ni que fos molt modestament. Vaig interessar-me per l’ecologia des d’un punt de vista intel·lectual, pels reptes que planteja la comprensió del funcionament dels sistemes complexos que mantenen la vida. Això es degué sobretot a la influència de Ramon Margalef. Deixeu-me que en digui alguna cosa.

El 1967, fa més de quaranta anys, Margalef va esdevenir el primer catedràtic d’ecologia de tot l’estat. Jo havia acabat la carrera l’any anterior, però ja ens havia donat classes. Era fascinant. Tenia l’habilitat dels genis de veure les coses sempre donant la volta als plantejaments dels altres. I tenia, a més, una visió molt global del món i de la vida. Quan ens explicava l’ecologia, tot i fruir del cas concret, donava interpretacions que anaven molt enllà i s’apropaven a la llei general. Fou una de les persones al món que més s’han esforçat per dotar l’ecologia, si no de lleis, almenys d’algunes regularitats sobre les quals basar una ciència que, habitualment, sembla perduda entre la casuística més desmesurada de l’estudi individual de qualsevol dels milions d’organismes que habiten el planeta i la consideració dels processos gegantins que abasten el planeta sencer. Ell semblava disposar d’una brúixola per a situar-se sempre enmig d’aquest maremàgnum de casos, problemes i escales diferents, gràcies a l’ús de conceptes com diversitat, informació, energia i altres, a una enorme erudició i a la capacitat, segurament innata, de mirar-se les coses des d’un angle inhabitual.

La seva visió conceptual em captivà. Com que jo tenia la preocupació social, no podia sinó interessar-me també pels aspectes ambientals. L’any 1971 vaig publicar el primer llibre en català que tractava d’ecologia i medi ambient (Ecologia, avui, Ed. Teide), que també tingué edició en castellà. Era divulgació per a gent amb formació universitària o pre-universitària. Duia un breu pròleg, preciós, d’en Margalef. La primera part de l’obra era un resum d’idees generals d’ecologia de l’època. Diuen que només es fa bona divulgació quan se’n sap molt. Jo penso que mai més no m’ha sortit un treball divulgatiu millor, escrit quan no sabia quasi res més que el que vaig emprar-hi. I és que no es pot fer cas dels tòpics. Al llarg de vint anys se’n van fer diversos tiratges i dues edicions reals, i se’n van vendre uns vint mil exemplars, un èxit dels que no et fan ric (el llibre era petit i barat, de butxaca), però un èxit en la migrada producció divulgativa d’aquells anys. La part dedicada al medi ambient tenia un to sermonejador i un xic apocalíptic del que mai n’he estat del tot exempt, encara que he procurat no exagerar la nota. De vegades m’han demanat d’escriure un altre llibre com aquell, actualitzat. No es podria fer. L’ecologia ha esclatat en massa direccions i seria quasi impossible fer una síntesi de teoria ecològica tan senzilla com aquella. Potser per això he optat per explicar ací «coses d’ecologia», fragmentàries però que crec d’interès força general i en les quals tinc experiència.

Cap al 1980, vaig traduir al castellà, un clàssic de l’ecologisme, Nature, Resources, Environment, de Paul i Anne Ehrlich. Encara que aquest llibre és més moderat que el precedent dels Ehrlich, The Population Bomb, se li notava l’empremta jeremíaca que els hi han criticat sovint (en alguns punts, amb raó). Al Paul, un investigador distingit, introductor de la molt important idea de coevolució que és una de les que m’han servit de suport per a la meva Biografia del Món (2006), no el vaig conèixer personalment fins el 1999, a Stanford. En el moment que escric, amb setanta cinc anys, és un home encara ple d’idees i d’energia, un lluitador que ha escrit molts llibres, alguns molt populars a Estats Units, que li han valgut premis importants [entre altres, el Premi Internacional Ramon Margalef, 2009], mogut per una intensa preocupació ambiental i social. Jo compartia força els seus punts de vista, de vegades tremendistes. Ara penso que potser s’ha de mirar tot plegat com ho feia el director de cinema Billy Wilder: La situació és definitivament desesperada, però no realment seriosa Una frase similar surt en un film recent de Claude Chabrol, L’embriaguesa del poder, amb la gran Isabelle Huppert: Res no és seriós, però tot és tràgic