Jaume Terradas Serra - Ecologia viscuda

La visió sectorial, fragmentària, reduccionista de la realitat que suposadament tenen científics i tècnics ha estat incriminada com una de les grans culpables de la crisi ambiental. Sovint, es fa una anàlisi purament econòmica i només es consideren els valors que tenen una traducció en diners, deixant de banda coses que no tenen un preu de mercat però que afecten a la qualitat de la vida. Aquesta mena d’argumentació porta a la defensa de la interdisciplinarietat i a reclamar un punt de vista integrador, holista. És el punt de vista que s’atribueix al metge de capçalera o a la medecina xinesa, en contra dels metges especialistes. El públic mig informat creu que l’ecologia, una ciència que ha portat la bandera de les ciències ambientals, és una ciència holista, que mira els sistemes que estudia en el seu conjunt, com a totalitats integrades.

Aquesta percepció es fonamenta en que el concepte bàsic en el paradigma dominant a l’ecologia durant els anys 1935-1970 era el d’ecosistema, un conjunt d’espècies i de variables físiques i químiques de l’entorn que interactuen de manera complicada, mitjançant fluxos d’energia i materials. Allò que es mirava en aquests ecosistemes no eren els comportaments individuals de les espècies, sinó certes propietats macroscòpiques que en descrivien el funcionament global, com la producció, la biomassa, la taxa de renovació, la diversitat, la connectància, etc. El sistema ecològic es veia com un nivell propi d’estudi (s’ha definit alguna vegada l’ecologia com la biologia dels ecosistemes). En aquest nivell era possible establir algunes regles de funcionament. Aquesta mena d’aproximació holista fou molt criticada des dels anys setanta pels mateixos ecòlegs, i l’ecologia, després, ha crescut força parant més atenció a mecanismes més «elementals», com ara l’estudi de les poblacions d’una sola espècie, l’ecofisiologia o, fins i tot, aspectes moleculars. Alhora, també s’ha continuat fent estudis sobre ecosistemes sencers, o de processos que tenen lloc a escala regional o global. L’holisme i el reduccionisme coexisteixen en ecologia, com no pot ser altrament.

Ja fa anys que es parla de la hipòtesi Gaia, de James Lovelock, que veu la biosfera sencera com una mena de macroorganisme que ha estat capaç de crear condicions que li permeten prosperar, i que té capacitat per a regular aquestes condicions amb mecanismes homeostàtics complicats. La hipòtesi de Gaia, un cas extrem d’holisme, té interès científic, però també projeccions metafísiques: sectes religioses i polítiques la reivindiquen. No és estrany que entre els científics produís reaccions de repugnància, que, en part, subsisteixen. Lovelock hi ha ajudat una mica, amb la seva tria d’un llenguatge «políticament incorrecte» en ciència: parla de la Terra com d’un ens viu, com en el seu llibre La venjança de Gaia Lovelock, un gran científic, considera el desastre inevitable, perquè passats certs llindars, hi ha processos, com l’escalfament, que s’auto-acceleren. Esperem que l’erri, i que siguem a temps d’introduir mecanismes reguladors. En tot cas, la ciència del planeta Terra ja és una part important de la ciència actual. L’ecologia, que va començar estudiant fenòmens que tenien lloc en petites superfícies o petits volums d’aigua, ha anat ampliant el focus a paisatges, regions i a la terra sencera. Ara es fa, a més de l’ecologia de poblacions o comunitats i l’ecofisiologia, ecologia d’ecosistemes i fins i tot ecologia global, com un component bàsic de la ciència del planeta Terra. Hi ha processos planetaris que ens és urgent de comprendre. En aquesta nova disciplina, els ecòlegs s’uneixen a geòlegs, climatòlegs, oceanògrafs, però també als científics socials, com ara economistes o sociòlegs.

2. La qüestió ambiental, idees bàsiques

Si el coneixement pot crear problemes, no és amb la ignorància que els resoldrem.

Isaac Asimov

Si un ecòleg vol tenir certa audiència en la societat (per raons de mer civisme o per una certa vanitat oportunista o, com és més probable, per una barreja confusa d’ambdues motivacions), ha de parlar de medi ambient. A més, considerant la gravetat dels problemes ambientals, i que l’ecòleg és un ciutadà que, sovint, disposa d’informació rellevant sobre aspectes d’aquesta problemàtica (sempre massa ampla per a una sola persona o disciplina), crec que té alguna obligació moral de parlar de medi ambient.

Alguns voldrien que els ecòlegs anèssim al davant de tota mena de moviments ambientalistes, i no entenen que els ecòlegs tenim una feina específica (a més, enorme: comprendre el funcionament dels sistemes ecològics, i el de les espècies, inclosa la nostra, dins d’aquests sistemes), que no permet passar-se el dia fent campanyes cíviques. Hi ha ecòlegs, en canvi, que creuen que parlar de problemes reals de la societat, o treballar-hi, és perdre la puresa virginal del científic, postura igualment extrema. En curt, certs moviments volen atraure el prestigi, real o no, de la solvència dels científics a llurs interessos polítics, mentre que alguns ecòlegs prefereixen romandre a la tòpica torre d’ivori. Però, finalment, el fet és que hi ha ben poca gent que sàpiga qui som els ecòlegs i encara n’hi ha menys que s’interessi per nosaltres fins al punt d’esperar-ne res. I tant que es parla d’ecologia...

D’altra banda, els fets i tendències demostrats pels científics no són sempre acceptats per la resta de ciutadans. Ni de bon tros. Polítics, periodistes i gent del carrer es permeten opinar, talment com si les dades no existissin. Posem el cas del canvi climàtic. N’hi ha molts que diuen que no n’hi haurà. Manifesten una fe religiosa en les nostres capacitats d’inventiva tecnològica per a superar les dificultats i es tiren a l’esquena les advertències més greus. Hi ha també campanyes interessades a minimitzar els riscos. Es parla de dubtes i divergències entre els científics, fins i tot quan no n’hi ha de divergències, o quan són extremadament minoritàries i marginals. Un cop introduït el dubte, es pontifica sobre el que cal fer, prescindint de les dades reals. Per què s’opta per una posició aparentment tan irracional? En essència, per mantenir el «business as usual», per por que fer una altra cosa tingui repercussions econòmiques greus.

Els que neguen o minimitzen el canvi climàtic empren mètodes semblants als dels que neguen l’evolució darwiniana o l’holocaust. Fomenten el dubte sobre els fets i l’acceptació universal de la «teoria» en qüestió, es queixen del suposat poder mediàtic del «pensament oficial», emfasitzen algun fet mal explicat, presentant-lo tendenciosament, etc. Sovint, per desgràcia, han tingut molt més poder que tots els científics del món junts. La majoria estan ara passant a la defensiva, encara que la crisi econòmica els ha revifat. Rere les reiterades crítiques que hi hagué al Nobel (de la Pau, no pas científic) concedit a Al Gore, a qui és fàcil atribuir intencions polítiques o incongruències entre el què diu i com viu, hi havia una clara voluntat de restar importància al canvi climàtic. S’atacà en Gore perquè no es gosà criticar els 1300 científics autors i 2500 assessors de l’IPCC (Comissió Intergovernamental del Canvi Climàtic, de Nacions Unides) que, en essència, ens deien el mateix que Gore. Alguns dels més importants membres de l’IPCC així ho van manifestar, expressant la seva satisfacció per compartir el Nobel amb algú que ha ajudat a difondre la idea que hem d’actuar ja.

Vivim en una societat amb poca memòria, i que va molt perduda davant els fenòmens de propaganda de masses, tan sovint muntats sobre la mentida sistemàtica i, si cal, la cacera de bruixes. Una carta meva a La Vanguardia contrària a un article anti-Gore va tenir una resposta enfurismada del comentarista, que al·legava «grans discrepàncies» entre Gore i l’IPCC. S’agafava a un ferro roent, tergiversant les coses. En Gore deia en el seu documental que, si s’arribés a fondre tot el glaç de Groenlàndia i de l’Àrtic (el documental no deia en quant de temps, i en això era alarmista), el mar pujaria 6 m, cosa que és certa, i potser es queda curta, sempre que es donin aquestes circumstàncies. L IPCC parlava d’una pujada d’un pam a mig metre com a previsió concreta per a finals de segle (sense comptar amb el previsible augment de la velocitat de les glaceres, ja que, si s’hi compta, cal admetre que el mar pot pujar fins 1, 5 m, i les estimacions més recents van en aquesta línia). El comentarista en qüestió feia servir la discrepància aparent per desqualificar en Gore, i a mi de pas per defensar-lo. Crec que mirava, també, d’introduir dubtes sobre el canvi climàtic. Abans, aquest senyor i molts d’altres deien que el canvi climàtic no existia, i ara diuen que no surt a compte gastar-hi un duro, i parlen amb menyspreu dels qui es preocupen més pels ocellets i el canvi climàtic que pels problemes reals de la societat... Com si el canvi climàtic no fos un problema social i econòmic de primera magnitud!