Jaume Terradas Serra - Ecologia viscuda

El que això vol dir per a mi és que la vida continuarà, amb o sense nosaltres, els humans, que no en som sinó una manifestació entre moltes. Això era justament el que pensava Margalef, amb un deix de tristesa, la mateixa que hom sent en entendre que la vida individual és ben poca cosa, i tan importants que ens crèiem. No us ho prengueu com que cal resignar-nos. Saber que un dia hem de morir no ens duu pas a jeure i deixar de menjar, ni a deixar de lluitar contra les malalties. Això és semblant

L’any següent a la publicació d’Ecologia, avui, el 1972, el ministre López Rodó passejava en bicicleta per Estocolm, a la cimera sobre medi ambient. Aquest gest, suposadament simpàtic, era tota la política ambiental espanyola de l’època, no n’hi havia més, i, és clar, el tipus ens semblava més cínic que simpàtic. Un any després, el 1973, començava una llarga i sonada crisi energètica, i les preocupacions ambientals dels polítics s’ajornaven en espera d’un futur econòmic millor (i molt em temo que la crisi que s’inicià el 2008 tingui efectes semblants, però cada retard a respondre als reptes ambientals els agreuja). En l’Espanya que mirava de fer-se democràtica al 1976 i 1977, la crisi va posar l’economia i les esperances polítiques contra la paret, i va caldre un esforç de cohesió entre partits que no crec que s’hagi repetit després. Tanmateix, enmig de les dificultats de tot ordre, s’anaven produint moviments en temes com la conservació de la natura i l’educació conservacionista

A final de 1975 vaig fer, en col·laboració, com tants cops, amb la Marina Mir, que era llavors la meva dona i és la mare dels meus dos fills, Guillem i Berta, amb en Miquel Monge, i amb alguns companys de primera hora de la Universitat, un treball, encarregat per l’empresa propietària dels terrenys del polígon industrial de Santiga, consistent a produir un material pedagògic per a guiar les visites escolars a un bosc de la finca. Aquest retalló de bosc s’havia conservat en uns barrancs que no eren aprofitables per a instal·lacions de cap mena (i per això s’havia conservat, no cal dir-ho), barrancs que baixen des de les terrasses del polígon cap al riu Ripoll. Van néixer a Catalunya i a Espanya, d’aquesta manera, els primers itineraris de natura. Després, d’itineraris en varem dissenyar alguns més i vam proposar instal·lacions més ambicioses, centres d’interpretació i escoles de natura Aquestes iniciatives tingueren molts seguidors, ja que hi havia força biòlegs en atur que hi veien una possibilitat de fer quelcom útil i algunes administracions ho trobaven bonic, poc arriscat i gens car. Fou l’inici del moviment per a l’educació ambiental, a la que dedicaré un capítol més endavant.

El 1976, Ramon Folch va tenir una de les seves moltes idees notables per a incidir en la cultura ambientalista i en la millora de la gestió ambiental. Va promoure la confecció de Natura, ús o abús, més conegut com Llibre Blanc de la Natura, al qual hi vàrem contribuir més de vuitanta experts, i del que se’n féu una reedició deu anys després. Aquest llibre fou, des del primer moment, una referència bàsica al país i una guia per a la Campanya per a la salvaguarda del patrimoni natural, dins el Congrés de Cultura Caalana, endegada pel mateix Folch, en Rafael Balada (que després fou director del Parc Natural del Delta de l’Ebre) i en Manel Cervera, impulsor de la Fundació Roca i Galés, molt activa des dels orígens de l’educació ambiental. Si l’ambientalisme semblava arraconat per les circumstàncies econòmiques, no era menys cert que, conceptualment, s’avançava. I, a més, canviava el panorama polític.

En efecte, mort el dictador el novembre de 1975, i després d’un temps d’incertesa, els «progres» més polítics de la meva quinta varen arribar ben aviat a llocs de responsabilitat i govern. Aparentment, s’obrien les portes a totes les esperances pel camí de l’autonomia i la democràcia. Ajuntaments i Diputacions s’anaven mostrant més sensibles als temes de conservació i la millora de la gestió ambiental. Vaig participar en alguns treballs interessants, endegats per institucions com la Diputació de Barcelona (molt especialment, el Joc de l’Aigua un material ja introbable però que encara avui crec que seria vàlid, que vam elaborar amb en Jaume Josa, la Marina Mir i en Narcís Prat); la Federació de Municipis; i la UNESCO; i, molt posteriorment, el 1986, promoguda per l’Ajuntament de Barcelona, l’exposició sobre ecologia urbana a l’hivernacle de la Ciutadella, que s’havia de dir Barcelona; ecologia d’una ciutat, i que l’ajuntament va tenir el «coratge» de batejar (jo, que n’era alguna cosa equivalent al comissari, no vaig saber-ho fins el dia abans d’obrir-la al públic!), amb el molt oportunista títol publicitari de Barcelona Funciona.. La meva relativa innocència política va patir un cop dur. Perquè em vaig emprenyar molt, és clar, davant d’una tan grollera manipulació. Tot i això, l’exposició no tenia continguts propagandístics, i espero que els 130 000 visitants que la varen visitar se n’adonessin. Del que tractava era del funcionament en un sentit fisiològic, de les entrades i sortides materials i energètiques (metabolisme) de l’ecosistema urbà.

Però no puc dir que se m’enfonsés la fe en els nous polítics amb aquella trista jugada perquè això havia succeït ja força abans, quan vaig proposar, arran del projecte de la UNESCO, la creació d’un Centre del Medi Urbà a Barcelona. De fet, s’arribà a crear, sobre el paper, un Institut d’Ecologia Urbana, a qui es pot assignar l’autoria d’unes poques publicacions. Aquella iniciativa fou trinxada en la guerra de competències entre la Secretaria Tècnica de Medi Ambient (corresponent a la Regidoria de Salut Pública), que portava el metge Josep Martí, i la poderosa Regidoria de Serveis (del difunt Josep Maria Serra i Martí), guerra que acabà amb la liquidació de la Secretaria, de l’Institut d’Ecologia Urbana i de la presència del Pep Martí a l’ajuntament.

Vaig entendre aleshores que, per a molts polítics, són molt més importants els conflictes de competències, de «territori», que no pas els ideològics, és a dir que compta més el poder en si mateix que el que es pot fer des del poder... Una lliçó fàcil de copsar per un biòleg (l’home és un animal territorial i jeràrquic), però descoratjadora per a la ingenuïtat «progre». La meva experiència posterior en altres guerres de competències en totes les administracions no ha fet sinó confirmar aquesta desoladora realitat. La Política amb majúscula existeix, però el que predomina en molts polítics de tots els colors (amb excepcions, segurament també de tots els colors, ja que el més important en aquest sentit són les persones) és la política amb minúscula, l’art d’arribar al poder i de mantenir-s’hi, marcant com més territori millor i amb la vista posada en les següents eleccions. Si hagués tingut més present Darwin i E. O. Wilson, això no m’hauria sorprès gens ni mica. I si hagués llegit abans L’educació de Henry Adams, de Henry Adams, hauria vist que ell creia que un amic en el poder és un amic perdut.

Carregar-se els polítics és fàcil, no té cap mèrit, però no crec que s’hagin de criticar com a col·lectiu. Avui està de moda entre un sector de població criticar-los i passar de votar, per castigar-los. La meva modesta opinió és que això són romanços, i que si no escollim l’opció menys dolenta, n’acabarà sortint una de monstruosa! Em penso que el que cal és mirar d’ajudar-los, si es deixen (i n’hi ha que sí), i d’empènyer-los, si es pot, a fer el que creiem escaient. Però quina pena pensar que, en el nostre darrer segle, només hi ha hagut un Prat de la Riba!

Quan, el 1983, en Ramon Trias Fargas va presentarse com a candidat de CIU a l’alcaldia de Barcelona, va tenir l’acudit d’acompanyar el seu programa amb un llibret (publicat després com Un pacte de futur) que contingués les reflexions d’algunes persones. Ens va reunir en un sopar al ia Veneto a en Ricardo Bofill, arquitecte, en Lluís Daufí, metge, la Carmen de la Torre, bromatòloga, en Fabià Estapé, economista, en Néstor Luján, periodista, l’Antoni Marzal, economista, i a mi. Ens va demanar d’escriure cadascun un capítol, amb total llibertat i com un encàrrec pagat. Cap de nosaltres, crec, militava a CIU El que ell volia, ens va dir, eren orientacions, encara que, tot i el títol del llibre, tampoc es podia comprometre a res concret. Vaig escriure la meva part, que es digué La qüestió ambiental i la ciutat educativa. En Trias va perdre, i no sé si n’hauria fet cap cas de les meves idees. Al cap d’un temps, en Pasqual Maragall em va dir que li havia agradat molt aquell capítol, però no s’ha vist que en resultés influenciat. La veritat, tot sigui dit, allò no contenia gaires propostes concretes. La locució «ciutat educativa» s’ha emprat sovint, però no crec que sigui degut al meu text. És a dir, que no va servir de res? Jo, almenys, li he agraït a en Trias que em formulés aquell repte de pensar sobre la meva ciutat, tema que sempre m’ha interessat. I, al cap i a la fi, sempre he cregut que la República platònica dels savis era una bestiesa, o potser, millor dit, una mostra d’ambició de poder que no compateixo. Són els polítics els qui han de fer política, i els intel·lectuals i tècnics no han d’aspirar a dictar-los quina política han de fer. S’han de limitar a posar arguments, dades i idees sobre la taula. Als polítics, el poble els jutjarà si, després de triar i remenar, no encerten en les que escullen. Em va doldre la mort sobtada d’en Trias, el 1989, durant un acte electoral al Masnou, tot i que no l’havia tornat a veure.