Jaume Terradas Serra - Ecologia viscuda

El 1986 vaig publicar un article al numero 1 de la nova etapa de la mítica Revista de Catalunya, represa per Max Cahner, que es titulava «Un país maltractat». En ell, hi criticava el desgavell ambiental, la manca de cultura sobre aquests temes i deia que la política ambiental, si és que n’hi havia, no funcionava, i que el nostre govern no acabava de creure en la conservació de la natura. Fixeu-vos que dic 1986, onze anys desprès de la mort del dictador. L’esperança d’un canvi ràpid en aquestes qüestions s’esvania. De tota manera, la Generalitat va crear, el 1991, un Departament de Medi Ambient. Recordeu l’ensulsiada que avortà el Pla de Residus? Fou arran d’allò, que per cert va ser com una anticipació de les postures del tipus El que és meu és meu i no m’ho prendran manifestades, per exemple, davant de qualsevol proposta de transvasament, i de No al meu pati del darrere (sigles angleses: NIMBY), que ara veiem en temes com la línia de molt alta tensió (MAT), és a dir, un ecologisme que tendeix al no per sistema (i que consti que hi ha molts casos en què cal dir no, però també hi ha sovint interessos generals i urgències que han de passar per davant d’interessos menors).

El primer responsable del nou Departament fou un destacat enginyer de camins, l’Albert Vilalta, que després fou Secretario de Estado de Infraestructuras del govern del Partit Popular. Era un independent que va mostrar intel·ligència i eficàcia, però que immediatament tingué garantida l’enemistat de part de l’aparell de la coalició en el govern (CIU), temo que precisament pel fet de ser independent. Els independents fan nosa a les aspiracions dels militants en qualsevol partit. Per desgràcia, el 99% del poble no milita, i és improbable que en l’1% restant hi hagi els millors cervells. EnVilalta obtingué unes competències insuficients (altre cop, la lluita «territorialista» dins d’una mateixa Administració), però reeixí en alguns aspectes, tirà endavant una important actuació en temes de depuració d’aigües i sanejament i creà certa sensació de confiança entre un ampli ventall de gent. El Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN), presentat el 1992, tot i les seves considerables limitacions, va ser una declaració d’intencions necessària.

No és el moment de fer un repàs de l’acció del Departament de Medi Ambient durant i després de l’era Vilalta, i la situació ha evolucionat molt, per més que aquest departament, en raó de la seva transversalitat, ha continuat patint pressupostos baixos i conflictes de competències, a banda que ha hagut de navegar difícilment entre les pressions desenvolupistes, el baix grau d’interès de molts per la qüestió ambiental i, per dir-ho tot, a cops un enfit d’ecologisme fonamentalista. En els darrers temps, el Departament ha passat a ser de Medi Ambient i Habitatge, i també el Ministerio de Medio Ambiente ha passat a dir-se de Medio Ambiente, Rural y Marino, amb el govern Zapatero. Aquests canvis fan pensar en una pèrdua de força política del tema, quan els senyals d’alarma mundial per la situació ambiental no paren de créixer. D’altra banda, subsisteixen molts problemes ambientals de país. Crec, i em dol, que aquell article de 1986 el podria tornar a publicar sense variar gaire certs aspectes de fons, vint-i-dos anys després. M’atreviré a fer una llista de problemes majors en forma de decàleg, però no feu cas de l’ordre.

• Tendència a un increment del consum d’energia (amb augment de la dependència exterior) i del transport horitzontal, i per tant de la contaminació.

• Augment del consum d’aigua (cada cop més problemàtic, degut al risc d’eixuts més llargs i severs).

• Contaminació dels aqüífers per purins, olis i altres productes, salinització d’alguns aqüífers litorals, abocaments de llots residuals al litoral.

• Problemàtica del desmantellament de centrals nuclears i l’eliminació dels residus. Això es veu agreujat per la manca de transparència en incidents com les fuites de partícules a Vandellòs el 2007, que ajuda a desacreditar l’opció nuclear entre nosaltres.

• Desestructuració socioeconòmica del medi rural en àmplies zones del territori.

• Incendis forestals catastròfics, per l’augment d’activitats de risc, pel canvi climàtic i per la pròpia política de supressió del foc.

• Un planejament territorial que no ha considerat de manera eficaç el medi ambient i la conservació com a criteris prou significatius, ni el medi natural com una infraestructura bàsica, tot i algunes accions lloables recents.

• Manca de coordinació institucional en actuacions importants pel medi ambient.

• Infraestructures que prioritzen el transport per carretera, amb molt poc paper dels trens (fins l’AVE i el desgavell de Rodalies el 2007). Sembla que hi ha alguns plans interessants sobre ferrocarrils, però de moment, fora de l’AVE, només es tracta de plans de futur incert.

• Manca de sensibilització social sobre l’estalvi en l’ús de recursos. Situacions com les sequeres de 1994, 1998, 2003 i, sobretot, la del 2007 fins l’abril de 2008 han provocat una preocupació i alguns canvis d’actitud social sobre l’aigua, però que no persisteixen passat el moment de crisi.

• Esforç insuficient en incrementar la comprensió i la vigilància dels sistemes naturals i processos ambientals, i de la innovació tecnològica adient.

• Síndrome del «not in my backyard» (NIMBY) , no al meu pati, generalitzat, enfront de polítics indecisos.

Aquests punts es resumeixen en dos, als que ja m’he referit

A. Una concepció dominant obsoleta de l’economia, basada en el creixement (més consum de recursos, més producció de residus) i en la competitivitat sobre la base de la reducció de costos (encara que sigui en detriment de l’ocupació), i amb plantejaments a curt termini, sense suficient cura de la sostenibilitat i, per tant, de les generacions futures, i sense que encara s’hagi emprès la construcció d’una estratègia adaptativa davant del canvi global.

B. L’absència d’un gran Contracte o Compromís Social per a transformar el nostre país cap a una nova economia i una nova cultura basada en la creativitat i la sostenibilitat, que, naturalment, no deixi d’atendre les urgències immediates en qüestions totalment bàsiques. Això és greu, ja que el subministrament energètic pot entrar en crisi i el canvi climàtic, segons tots els models, ens afectarà molt a Catalunya, sobretot per la via de la manca d’aigua (es poden fer dessaladores, però amb un alt cost energètic).

El grau de «consciència» ambiental de la nostra societat és baix. Però m’agradaria posar un parell d’exemples que mostren les dificultats amb què es troben els polítics, fins i tot quan volen fer quelcom de positiu en aquest terreny, tots dos relacionats amb els impostos. Un és l’insòlit moviment de resistència que es va organitzar en torn a l’augment de les taxes de l’aigua, que havien de servir per pagar l’enorme esforç de construcció de depuradores i altres actuacions que va emprendre la Generalitat a l’etapaVilalta. Insòlit perquè l’aigua no és cara, i les raons per demanar un esforç complementari de finançament eren diàfanes. Una ciutadania incapaç de piular quan els telèfons, la benzina, l’aigua envasada o els lloguers augmentaven (i continuaren fent-ho) de manera vertiginosa, fins a ser, relativament, els més cars d’Europa, va respondre amb aferrissada resistència a aquell petit esforç de recaptació adreçat a resoldre un problema col·lectiu de primera magnitud. La protesta defensava que aquell impost fos progressiu, cosa indubtablement enraonada, però no és menys cert que es paga molt poc (de l’ordre d’algun cèntim d’euro per litre) per l’aigua potable, que cal potabilitzar o depurar abans i després, i en canvi es troba natural pagar xifres enormes per altres serveis bàsics, inclosa l’aigua envasada que val cents de vegades més que l’aigua potable de l’aixeta. L’altre exemple: la furibunda reacció contra l’ecotaxa del govern balear, un increment impositiu modestíssim per obtenir recursos per tal de fer front a desequilibris molt greus, provocats pels allaus de població immigrant i nous residents. I ja veiem que les recents maniobres especulatives a la costa valenciana, tot i els advertiments de la Unió Europea, encara són considerades per gran part de la població com oportunitats de creixement econòmic, i no com una manera de degradar el territori, i això tot i els exemples precursors de Catalunya, les Illes i el litoral valencià mateix. La percepció social facilita la feina als constructors honestos però, de pas, també a les màfies més abominables.