Ferran d'Antequera - Documents de la pintura valenciana medieval i moderna IV

D ocuments de la pintura valenciana medieval i moderna

.IV.

Llibre de l’entrada de Ferran d’Antequera

f onts històriques valencianes

57 .

D ocuments de la pintura valenciana medieval i moderna

.IV.

Llibre de l’entrada de Ferran d’Antequera

Edició a cura de

María Milagros Cárcel Ortí

Juan Vicente García Marsilla

f onts històriques valencianes

Directors de la col·lecció Antoni Furió i Enric Guinot

© María Milagros Cárcel Ortí i Juan Vicente García Marsilla, 2013

© D’aquesta edició:

Universitat de València, 2013

Disseny de la col·lecció: J.P .

Il·lustració de la coberta:

Detall del «Retaule de l’arquebisbe Sancho de Rojas»,

obra de Juan Rodríguez de Toledo. Catedral Metropolitana de Toledo

Maquetació: Inmaculada Mesa

ISBN: 978-84-370-9323-9

Edició digital

Albira el dia 30 de juny de 1412. Un missatger acaba d’arribar a València des del castell de Casp, on estaven reunits els compromissaris aragonesos, catalans i valencians a la recerca d’un nou sobirà. Són bones notícies. La Corona té un nou propietari: el poderós Ferran d’Antequera, regent de Castella. Una multitud, encapçalada pel Parlament del Regne i pel bisbe Hug de Llupià, es reuneix a la catedral i entona com a acció de gràcies un Te Deum . Doblen les campanes, ressonen trompetes i tota mena d’instruments, i la bandera del candidat victoriós és alçada mentre el poble mostra la seua alegria ballant pels carrers. 1

Aquesta va ser, almenys, l’afalagadora imatge que els regidors municipals de València li oferiren al nou monarca en una carta en què el reconeixien com a «nostre ver rey, príncep e senyor». Una carta en la que no deixa de traspuar tanmateix una certa prevenció davant l’elecció d’un aspirant al tron que no havia estat, precisament, el favorit de la majoria de la població, però del què esperaven ser «sàviament regits, benignament tractats, justament senyoreciats e legudament prosperats», i al que tot seguit invitaven a visitar la ciutat per a prendre possessió d’ella i jurar els Furs.

En novembre d’aquell any Ferran d’Antequera feia la seua triomfal entrada com a rei a Barcelona, l’altra ciutat que havia presentat més reticències a l’entronització del castellà, i que, això no obstant, el va rebre amb tot un desplegament festiu i bells entremesos dels què se’n feien ressò els consellers valencians poc després. 2Allò va acabar de convèncer els jurats de València que ells també devien preparar al Trastàmara una recepció que no deixara dubtes sobre la fidelitat de l’urbs a la nova dinastia. Així, pel mes de desembre es prenien les primeres decisions per tal d’organitzar la solemne arribada del rei Ferran, dedicant en exclusiva la drassana que es trobava a l’interior de la ciutat –aproximadament on avui hi ha el jardí del «Parterre»– a la construcció dels entremesos que havien de participar en la festa. 3Tres setmanes més tard, ja començat l’any 1413, el Consell de la ciutat nomenava Jaume de Celma, ciutadà, com a dispenser al càrrec de totes les despeses ocasionades per l’entrada del monarca, i entre les seues obligacions hi hauria la de portar els comptes dels diners que passaren per les seues mans, i sotmetre’s finalment a la inspecció del racional, l’autèntic auditor de la institució municipal.

El resultat d’aquella gestió és el llibre que ací rescatem i transcrivim, l’original del qual es troba a l’Arxiu Municipal de València dins la sèrie Claveria Comuna, Llibres de Comptes , amb la signatura O-6. Es tracta d’un gruixut volum de 250 folis dedicat tot ell als afers de la recepció de Ferran d’Antequera, la seua dona Elionor d’Alburquerque i el primogènit i duc de Girona, el futur Alfons el Magnànim. Segueix la praxi que s’havia iniciat amb l’anterior entrada reial, la de Martí l’Humà, quan per primera vegada el municipi es va encarregar directament de l’organització dels cerimonials, sense delegar en els oficis com s’havia fet abans, i constitueix alhora el reflex d’una experiència creixent en l’organització d’aquests esdeveniments solemnes. 4En efecte, front al llibre de comptes de l’entrada del rei Martí, que es va publicar amb el número II a aquesta mateixa col·lecció, 5el del seu successor immediat presenta una ordenació més senzilla i clara, disposant al capdavant els ingressos registrats per Jaume de Celma, sobretot per assignacions dels clavaris municipals, i a continuació les despeses, primer en salaris dels artesans que hi treballaren, i després en materials –fusta, claus, draps, peces de ferro, pigments per als pintors, etc.–. Al final, un quadernet solt, escrit per dues mans diferents, recull les àpoques o rebuts de les principals despeses.

En tot cas, allò que resta ben palés és que l’organització de la festa va ser un afer exclusivament municipal, dissenyat i subvencionat per la ciutat de València, que fou la que decidí oferir-la al rei obrint-li les portes de l’urbs i acceptant-lo com a sobirà. Els monarques fins i tot solien desconéixer almenys una part dels actes que les ciutats els anaven a brindar, en tant l’efecte de sorpresa era molt important per tal de delitar els regis visitants. Així doncs, és molt discutible, com ja han raonat alguns autors, que aquests cerimonials es puguen considerar com a pròpiament reials, i Miguel Raufast arriba a preferir per a ells la denominació de «pràctiques de recepció urbanes» més que la tradicional d’«entrada reial», donant així el protagonisme als veritables arquitectes de tota la tramoia festiva, que eren els dirigents locals. 6És per això que, a poc a poc, les ciutats anaren creant la seua pròpia tradició cerimonial fent servir l’experiència de passades recepcions per a futurs esdeveniments semblants. Es crearen així autèntiques consuetes tal i com les ha anomenades Vicente Adelantado, que codificaven detalladament com devien fer-se aquestes celebracions. 7Però sobre aquesta base de tradició municipal no devem oblidar que en cada arribada d’un nou monarca, o d’un personatge de la família reial, les circumstàncies polítiques, la conjuntura en definitiva, era distinta, i que el protocol específic que s’acabava pactant, en absolut innocent, era conseqüència de l’equilibri puntual de forces entre corona i ciutat, i de la negociació que s’establia entre ambdues parts. 8

En el cas concret que ens ocupa, la tensió d’un estat de guerra civil oberta que havia estat el període posterior a la mort del rei Martí, el conegut com a «Interregne», va marcar el tarannà de la visita del nou sobirà elet. Els jurats de València sentiren la necessitat de «guanyar-se» al d’Antequera escenificant tot un acte d’exaltació de la seua persona, i hagueren de fer-ho en un ambient no del tot favorable al castellà. Notem, per exemple, que aquesta és l’única ocasió en què el consell va haver d’amenaçar en una crida pública amb penes pecuniàries de dos-cents florins –tota una fortuna– a aquells que no volgueren participar en les «alegries» per l’entrada del monarca. 9La dita crida es va publicar el 22 d’abril de 1413, estant a València el gran valedor del Trastàmara, sant Vicent Ferrer, que acabava de predicar els seus famosos sermons de Quaresma. Tanmateix, a penes cinc dies més tard, el dominicà se’n va anar, segons sembla molt decebut dels resultats de la seua campanya pro-Ferran d’Antequera, fins al punt que la tradició, posada per escrit al segle XVII per Francesc Diago, afirma que va prometre no tornar mai més a la seua terra, pronunciant la frase «Ingrata pàtria, no tindràs el meu cos!», i espolsant-se les espardenyes per tal de no endur-se’n ni la pols de la ciutat. 10