Ferran d'Antequera - Documents de la pintura valenciana medieval i moderna IV

En el seu equip figurava el seu germà menor Miquelet, un aprenent, Galceran –qui apareix sovint com a «lo fadrí d’en Moreno»–, però també un nombre de pintors més reputats, que podien en un moment donat enfrontar-se a pintures figuratives, com el mateix Mateu, Gabriel Martí o també per exemple Joan Esteve, pintor sense obra reconeguda però de qui sabem que, malgrat que la seua activitat es va centrar en la decoració d’escuts, draps mortuoris, cadires de cor o la mateixa tenda d’Alfons el Magnànim, també va contractar almenys tres retaules, i ací el tenim cobrant cinc sous diaris. 46Un altre cas interessant és el de Domingo Adzuara, conegut sobretot com a miniaturista, però que ací trobem des de desembre entre els pintors, al mateix nivell que Mateu o Esteve, encara que en algun cas fent tasques més pròpies de la seua professió inicial, com tenyir papers. 47A més figurava a l’equip un rellotger, Jaume Gil, segurament per a construir els mecanismes interns de la roda, i hi van ser assignats també fusters i entalladors.

Encara estava per arribar, però, a la «factoria municipal», la gran figura artística del moment, que va fer una aparició tan rutilant com breu. Es tracta de Gonçal Peris Sarrià. Ja en l’entrada de Martí l’Humà havia participat aquest pintor amb un salari equivalent al de tot un Marçal de Sax, de vuit sous, i sols inferior al de l’italià Starnina, que en rebé nou. 48Sarrià havia estat de fet l’únic que treballà fins a l’entrada mateixa dels reis, però ara, dotze anys més tard, desapareguts els grans mestres estrangers i mort Pere Nicolau, la seua primacia en l’ambient artístic valencià havia de ser ja absoluta. Primer va aparèixer uns pocs dies en el grup de Moreno, però entre el 31 de març i el 9 d’abril de 1414, va encapçalar un grup d’elit que rep en els comptes l’apel·latiu de «los de pinzell», segurament per les tasques especialment delicades que els van ser assignades, i que al cap i a la fi era tot un reconeixement de la seua major perícia per als detalls pictòrics. Sarrià continuà cobrant vuit sous diaris, més que ningú, de cap ofici, en tots els comptes, i anà acompanyat d’un «fadrí» que guanyava altres dos. Evidentment aquesta posició de privilegi en dates tan primerenques implica que devia ser ja aleshores un mestre al cim de la seua carrera, on continuaria durant més de trenta anys.

Al seu costat aquest selecte grup es completava amb Bartomeu Avellà, Miquel Gil i Vicent Valls, mestres que rebien cinc sous diaris cada ú, Bartomeu Ça-Coma i Bartomeu Pomar, oficials que en cobraven quatre, més els aprenents de Sarrià i d’Avellà. Un equip novament jerarquitzat i amb salaris alts que deu estar lligat de forma directa a la figura del mestre, perquè quan ell desapareix ho fan també els seus ajudants. Estem probablement davant d’una de les famoses «quadrilles» de pintors més o menys estables, que hem de suposar que actuarien de forma conjunta en més ocasions. No es tracta, però, del que entenem com a «taller», perquè els altres tres mestres tenien també els seus propis obradors oberts amb aprenents treballant hi. 49Més es tractaria d’un grup de relacions que actuava més enllà de l’espai físic del taller, potser amb una certa continuïtat i coherència, i que podria permetre a Sarrià descarregar les parts més repetitives dels retaules que contractava en els altres mestres. Perquè, pel que sabem d’aquests últims, no eren en absolut superiors a altres que no s’inclouen en el grup, sinó que novament es tractava bàsicament de pintors decoratius. 50Podria ser, en tot cas, una suggestiva hipòtesi de treball el considerar aquesta xarxa professional com a una de les claus de l’important domini del mercat artístic valencià que va exercir Gonçal Sarrià en aquest primer terç del Quatre-cents, el qual, al seu torn, podria explicar la breu presència de l’equip en les obres municipals: tenien massa feina amb els encàrrecs privats que portaven entre mans. 51

A més dels pintors, però, hi apareixen altres artistes, en el sentit modern de la paraula, entre la mà d’obra dels entremesos, com els argenters, presents no sols en la confecció de les vaixelles que es regalaren a la família reial, obrades per Bernat Daries, Lluís Bernés –o Bernuç– i Joan Talamanca, sinó també com a entalladors, fent probablement algunes parts dels decorats que anaven recobertes de metalls preciosos. 52Tasques semblants devien estar reservades per al morellà Bernat Santalínia que, amb el seu germà fuster Bartomeu, havien participat molt activament abans en els entremesos de l’entrada de Martí l’Humà. Ara de nou van ser cridats, desplaçant-se els dos a València, l’argenter fins i tot des de Barcelona, on estava treballant en aquells moments, però finalment no van ser contractats, desconeixem les raons, i el municipi hagué de pagar-los una indemnització de 275 sous.

També hi jugaren un paper important els «entretalladors de flors», encarregats de les delicades parts de paper. Al principi destacaren sobretot dos preveres, Joan Marres i Miquel Soriano, però més tard es van afegir alguns dels més importants miniaturistes laics de la ciutat, com el ja citat Domingo Adzuara, que tant figura en aquest grup com en el de pintors, segons els dies; Pere Crespí, membre de la més famosa nissaga d’il·luminadors de la València medieval –era germà de Domingo i oncle de Lleonard Crespí– i també algun pintor especialista en petits detalls, com Nicolau Querol. 53

Aquest mosaic d’oficis, al que encara caldria afegir algun ferrer o sastre per a actuacions més concretes, o fins i tot cuiners quan calia fer més intensiva la jornada dels obrers, era controlat i minuciosament reflectit en els comptes gràcies als capatassos de l’obra, els «sobrestants», i especialment a un d’ells que va exercir alhora com a escrivà: Andreu Ferri. Els seus esborranys diaris, on s’apuntaven puntosament els artesans que treballaven cada dia i si algú arribava tard, «a hora de tèrcia», «al cor de Déu» o «quan acabà el sermó de mestre Vicent Ferrer», serien la base per a la compilació del llibre que ací presentem. Autèntic professional de l’escriptura, també li van ser encarregades les còpies de les cobles que devien cantar els que anaven en els entremesos, als quals ell mateix va repartir el vi i les viandes que els van ser donades els dies de la festa.

Els apunts de Ferri s’afegirien sobre la taula de Jaume de Celma a tot un munt d’àpoques i rebuts del seguit de proveïdors que unes obres tan llargues i complexes van necessitar. La segona part del llibre està dedicada precisament a aquestes compres, enormement variades, que fan reflexionar sobre l’extensa gamma de materials de què feia ús una societat preindustrial que, òbviament, desconeixia el plàstic i les fibres sintètiques. Des dels pergamins per a fer «ayguacuyta» –cola de pegar– a les cues de cavall per a fer barbes i cabelleres; de les cordes de cànem al safrà per als colors groguencs, passant pels milers d’ous que es van despendre per a la tempera dels pintors, i que proporcionaven les dones «ovateres» del Mercat i la plaça de Santa Creu, tots els regnes de la natura semblen haver-se posat al servei d’aquells afaenats artesans per tal d’impressionar al monarca.

Moltes vegades van ser els mateixos artistes que laboraven a la drassana els que proporcionaven petites quantitats de fusta, guix o motles per triturar pigments, però va ser l’ample i complex mercat local el que va subministrar la major part dels materials. Botiguers, com Francesc Barceló, i especiers-boticaris com Vicent Amalric, van proporcionar amb regularitat les substàncies colorants necessàries per als pintors –adzur d’Alemanya, carmí, vermelló, verd d’aram, safrà, etc.–, i les gomes, vernissos, etc., per als acabats, moltes de les quals arribaven a la ciutat a través del port i constituïen autèntics productes de luxe. 54Per la seua part els ferrers abastien les «roques» de peces de les més variades formes per a les estructures i els mecanismes: cèrcols, alfardons, «rodanxes» i milers de claus de tots els tamanys eren comprats quasi a diari. La fusta era proporcionada tant pels fusters que la descarregaven en la Rambla del riu com per carreters que la portaven de més lluny, i en una ocasió els jurats hagueren d’enviar un dels seus «verguers» per a tallar oms en diversos llocs de l’horta, els habitants dels quals s’oposaven a aquesta deforestació. També va ser important la despesa en teles per a formar els decorats, comprades a botiguers i brunaters, i després cosides per sastres amb agulles saqueres i fil de palomar.