Ferran d'Antequera - Documents de la pintura valenciana medieval i moderna IV

Si aquesta era la divisa del monarca, 24tals motius deurien per tant estar presents a l’entremés valencià. I efectivament als nostres comptes hi ha diverses referències a un griu, o millor dit a dos, un de grans dimensions per al que foren necessaris fins a cinc oripells –pells daurades– i que devia anar recobert de plomes, portar una bandera i estar ubicat sobre un setial de color blau. I un altre menut, de cera, obra personal del pintor Vicent Çaera, que li devia ser presentat dins d’una copa al «rey del entramès», es a dir, a l’actor que personificava al monarca en aquesta representació teatral ambulant. També es parla de les gerres o «terraçes», fetes de cera i per a les que es compraren papers argentats i verds que imitaven les flors.

Semblen elements suficients per a pensar que els emblemes del rei van estar efectivament presents a l’entrada, i potser un dels citats pagaments al ferrer Alòs ens dona una pista sobre com ho feren. Concretament ens diu que uns perns de ferre que li compraren eren «per a l’altre entramés o cadafal de la «Divisa del Senyor Rey». Hi havia doncs dos carros amb aquest tema? Creiem que no, i que més bé es tractava d’una mateixa escena que circulava sobre dos bastiments distints, però d’alguna manera relacionats. I si en comptes de l’entremès «de la Divisa del Senyor Rey», trobem un «del Verger», del que es diu que «fa l’exercici» amb un altre dit «de la Torre», és molt probable que aquests últims compongueren junts l’enigmàtica representació dels emblemes reials. En tot cas, si estem encertats i aquests dos desconeguts cadafals eren, junts, el de «la Divisa», hem de pensar que l’argument que s’hi desenvoluparia deuria ser més complex que la simple presència de la Gerra i el Griu. Probablement el «Verger» constituïa una mena de representació d’un « Hortus Conclusus » presidit per una Mare de Déu coberta amb un mantell blau i envoltada per àngels músics. Un lloc en tot cas ben adient per tal d’explicitar la simbologia mariana de la Gerra, des del qual un dels àngels era enviat a la veïna Torre per tal de lliurar un «collar de les Terraçes», es a dir, el de l’orde de la Gerra, al monarca, que també rebria, com hem vist, un griu en miniatura. La Torre degué ser una estructura complexa, amb una muralla i quatre torretes anexes, que refulgiria per l’efecte dels milers de pans d’argent que la recobrien, entre els que destacaria la seua porta groguenca. També se’ns parla d’un raig que segurament la travessava o sortia d’ella, probablement un símbol del poder diví, i de què anava ornada amb roses daurades i ocells. En algun lloc d’aquesta arquitectura surreal deuria anar el «doble» del rei assegut en un tron daurat, prest a rebre les ensenyes de la seua divisa.

Dos entremesos més giraven al voltant del número faust per excel·lència, el set, símbol de la perfecció, que Massip relacionà amb el Setenario d’Alfons el Savi de Castella i amb les set virtuts que ornaven al pare d’aquest, Ferran el Sant, avantpassat i homònim del d’Antequera. 25Un era el de les «VII Cadires», les quals sabem que anaven enganxades a una roda, i és possible que foren ocupades per personificacions de les Virtuts, donat que en algun cas aquests personatges apareixen citats i es compren materials per als filacteris amb missatges moralitzants que portaven, i per a diversos elements que les identificaven, com uns pitxers argentats, una carabassa «per a fer fochs» o una cota negra de fustany. 26

Formant part de la mateixa composició, i no com altra diferent, aniria «Lo Entramés dels Set Planetes», perquè efectivament no va tindre altres bastaixos distints que tiraren d’ell, i perquè en una ocasió es cita una «roda de les set cadires del entramés de les set planetes», la qual cosa fa pensar que cadires i planetes compartien un mateix bastiment. 27Tanmateix, també hi trobem referències a una altra roda on anaven les «Set Cadires dels Fills del Senyor Rey», els famosos «infants d’Aragó» que tant anaven a participar en la vida política de Castella des de llavors, els quals serien representats a l’entrada per set fadrins vestits tots iguals, amb mànegues verdes i calces vermelles. És més lògic, en tot cas, per la temàtica, que aquesta composició formara part d’un altre entremès, bé el de «La Divisa» que hem comentat abans, en relació amb el seu pare Ferran, o bé el de «Les Set Edats», del que sabem que era el més gran i pesat.

Aquest últim tenia com a motiu principal una nova roda on figuraven les set edats de l’home, des del naixement a la mort, simbolitzant el seu gir el tarannà efímer de la naturalesa humana, tema literari molt recurrent en aquesta època. 28A la roda hi hauria set cadires amb set personatges caracteritzats amb els trets típics de cada període de la vida, cada ú vestit amb una cota de diferent color i portant cabelleres postisses i, els últims, barbes. Tots duien filacteris o «títols» en les seues mans amb missatges referents al moment de la vida que representaven i dalt de tot, en la «Cadira Major», presidia l’escena un «Déu lo Pare» envoltat de raigs, com a principi i destí del continuum vital.

Per últim restava el famós «entremès de Mestre Vicent» que tractava de reflectir, com s’ha dit, la visió iniciàtica de la seua predicació itinerant. 29Les dades disperses que proporcionen els comptes situen l’escena en un claustre ornat per cortines i cobert per una teulada del que sobresortia una «alcubla» sobre pilars, es a dir, un element cobert per una volta o cúpula d’inspiració islàmica. 30Potser aquest seria el lloc ideal per a situar novament a Déu Pare, que apareixia proveït de tres llances amb les quals estava disposat a acabar amb el món. El cel i la mar que es citen amb freqüència en aquest entremès formarien segurament part del paisatge d’aquell planeta que estava a punt de sucumbir. 31

Malauradament no s’han conservat els «guions» dels misteris o petites obres teatrals que es desenvoluparien sobre aquests escenaris rodants però, com podem comprovar, la complexitat de la tramoia i els elaborats missatges que s’hi trobaven remarca la importància que aquestes peces tingueren en un cerimonial amb una enorme càrrega política. Carros decorats com aquests serien més tard utilitzats per a la processó del Corpus, la festa gran de la València medieval, i seria la seua recarregada ornamentació la que acabaria donant-li el nom que fins ara ostenten, el de «Roques». Perquè, front a altres explicacions, algunes bastant peregrines, l’anàlisi d’aquests comptes sembla deixar clar l’origen d’aquest curiós nom. De fet, aquesta paraula no s’aplica com a tal als entremesos en aquest llibre, sinó que es parla de «les roques dels entremesos», en relació inicialment als paisatges ficticis que es feien sobre els carros amb draps cosits i pintats. Fins i tot s’arriba a derivar un verb d’aquesta escenografia, quan en una ocasió es compren llenços «per enrocar les roques dels entrameses». 32És cert, no obstant, que la paraula «roca» apareix amb certa freqüència, i sembla que, per metonímia, començava a aplicar-se ja a tota estructura de fusta o cartró-pedra que anava sobre els carretons. El següent pas seria simplement denominar «roca» al conjunt sencer que es desplaça, la qual cosa arribaria poc després, segons sembla cap a la dècada de 1430, i ja en el context propi del Corpus, quan, a més, es va decidir conservar-les d’un any per a un altre en la coneguda com a «Casa de les Roques», prop de la porta dels Serrans. 33

La construcció d’aquests carros al·legòrics va suposar, en tot cas, un enorme esforç per a la ciutat, no sols econòmic, sinó també organitzatiu i de gestió, per tal de mobilitzar de la forma més eficient possible l’entramat artesanal de València. En aquest sentit els comptes de Jaume de Celma constitueixen una autèntica radiografia de l’univers dels oficis presents a una gran urbs medieval, i de l’ampli i estructurat mercat de matèries primeres, béns i serveis que aquesta constituïa, capaç de donar una resposta satisfactòria a una demanda peremptòria i exigent com era l’arribada del rei i la seua cort.