Ferran d'Antequera - Documents de la pintura valenciana medieval i moderna IV

Encara que aquesta demanda es va caracteritzar pel seu ritme extraordinàriament espasmòdic, en funció de les notícies més o menys contrastades que arribaven sobre la vinguda del monarca. Així les obres s’iniciaren el 31 de desembre de 1412 i continuaren de forma ininterrompuda fins al 27 de maig de 1413, però en aquell moment s’aturaren els treballs davant l’evidència que el rei, enfrontat a la revolta de Jaume d’Urgell a Balaguer i als problemes amb el Cisma, havia ajornat sine die la seua visita a València. No es tornarien a reprendre fins el 12 de febrer de 1414 i amb equips d’artesans sensiblement menys nombrosos que abans, els quals el primer que degueren fer va ser llevar la pols dels entremesos, refer les parts que s’havien trencat pel pas del temps, i tornar-los a envernissar. Fins el 23 d’octubre no aplegaren notícies de moviments del rei per a acostar-se a València, ja que en aquest dia es diu que partia de Montblanc en direcció al sud, la qual cosa va accelerar els treballs, procedint els jurats a reconéixer les balconades o «envans» dels carrers per on havia de passar la desfilada, per tal de determinar quines devien ser enderrocades o retallades. Però no serà fins a mitjan desembre quan els treballs s’acceleren davant la imminent arribada del sobirà. Es contractaren aleshores més artesans i molts hagueren de continuar treballant durant la nit a la llum de candeles de seu i dormint en llits de palla d’arròs improvisats a la mateixa drassana. Així es féu fins la nit anterior a l’entrada de Ferran, i encara després, per tal de reparar algunes peces que havien restat malmeses després del primer dia de festa i que devien servir per a les entrades successives de la reina i el primogènit.

En tots aquests períodes intermitents de feina dos oficis van ser, amb diferència, els més importants per a la construcció d’aquestes grans mostres d’art efímer: els fusters i els pintors. Els primers, encarregats de l’estructura dels entremesos, van ser, naturalment, els primers en posar-se mans a l’obra, al principi d’una forma molt modesta, amb Joan Oliver, el fuster al qual es va fer el primer encàrrec dels entremesos, treballant amb el seu fill i un soci, Genís Clot. 34Però poc a poc la nòmina de fusters anà creixent, primer fins a sis, i més tard fins a onze, alhora que el seu treball es diversificava. Algunes tasques que necessitaven d’una perícia especial per a esculpir la fusta foren encomanades a «entretalladors de fusta» o «entalladors» –el que ara anomenem tallistes– que cobraven més que els simples mestres fusters. Per a finals de gener de 1413 aquests formaven ja un grup diferenciat, més qualificat, al que s’unia de forma episòdica algun mudèjar, perquè sembla que els musulmans locals eren els més reputats fabricants de fustes tornejades. 35Així un tal Muça va ser l’encarregat de «tornejar certs pilarets de fusta per a la roda de «Les Edats» i Alí Omar, «moro tornejador», féu els perns de les politges que movien diversos mecanismes de la tramoia.

La reputació de què gaudien alguns entalladors forans va fer fins i tot que el racional de València insistira a fer venir a la ciutat a dos mestres de Xàtiva, els germans Jaume i Nicolau Esteve, que es farien càrrec de l’entremès de «la roda de les Edats». 36De fet, les diferències en el salari cobrat entre uns membres i altres d’aquest ofici van ser importants, entre els grans mestres entalladors com aquests, o com Jaume Espina o Nicolau Alamany, que cobraven jornals de cinc sous; els simples mestres fusters, que rebien quatre sous i mig; els oficials, que guanyaven tres; o els mossos i fadrins que acompanyaven els mestres i s’acontentaven amb un sou i mig diari. 37I això sense comptar amb la mà d’obra esclava, nombrosa en aquest ofici, i que es «llogava» als seus amos sobretot per a serrar grans troncs de pi i xop que baixaven pel riu Túria i s’acumulaven davant el monestir de Predicadors. 38

Però si hi ha un ofici jerarquitzat entre els presents en els comptes aquest és, sens dubte, el dels pintors. El seu concurs començà una mica més tard, el 30 de gener, i acabaren conformant dos equips. El primer treballava a l’interior de la drassana i tenia al front a Vicent Çaera, un mestre amb experiència en aquestes obres –ja havia participat en la confecció dels entremesos de Martí l’Humà i ho faria novament en 1423 en l’entrada d’Alfons el Magnànim–. Devia tractar-se d’un pintor decoratiu que a més feia banderes i estendards, perquè en diverses ocasions apareix com a «perpunter», i va fer també els envelats per als torneigs en honor del monarca, mentre la seua dona, Úrsola, féu els cordons de seda per als cavalls dels reis i les flocadures dels penons de les trompetes. En Çaera va ser contractat a estall per una quantitat fixa de 30 florins –330 sous–, el 28 de febrer de 1413, i des d’aleshores encapçalà el llistat dels pintors. Encara que degué ser molt més que això, ja que es parla dels «entramesos d’en Çaera», i va ser el protagonista d’una bona part de les compres de materials, no sols pictòrics, sinó també de fusta, draps, cordes, i fins a les pells dels moltons que serviren per a vestir als «hòmens salvatges» que eixien en la desfilada. 39Se suposa també que el seu germà, Joan, va treballar en algun moment amb ell, quan en una ocasió Jaume Mateu y Francesc Vidal hagueren de peritar el treball que havien fet en els entremeses i els «paraments de júnyer» els «Çaeres». 40

El seu grup el formaven alguns reputats pintors decoratius de la ciutat, com la saga dels Porto. El pare, Domingo del Porto, havia estat representant de l’ofici dels freners a la fi del segle XIV, i cobrava cinc sous diaris, a més de ser ajudat per un mosso, Joan Gascó, al que donaven 2 sous i mig. Per la seua part els fills Vicent i Jaume, que després treballaran amb freqüència per als oficials reials pintant escuts, en aquest moment van percebre 4 sous i mig el major i 3 sous i mig el segon. 41La resta de l’equip, més d’una vintena de persones, la majoria amb una participació intermitent, responen a noms que ens resulten fins ara bastant desconeguts, i dels que les dades amb què comptem ens parlen de pintors «de cofres» o d’escuts, com Pere Guillem, Pere Aravot, Guillem Arnau o Pere Morlans. Tanmateix està ben clar que no tots eren iguals ni la seua cotització era idèntica, quan en un dia qualsevol podem trobar fins a vuit jornals distints, el que indica les enormes diferències que hi havia al si d’un col·lectiu, els dels pintors decoratius, aparentment homogeni. 42

L’altre equip de pintors es va afegir més tard a l’obra, davant la manca de temps, amb Joan Moreno al capdavant. Van ser contractats des de l’11 de febrer de 1413, i per falta d’espai van ser ubicats fora de la drassana, «en lo porche davant l’ort», per la qual cosa ben aviat serien coneguts com «los de l’ort». Moreno es va fer càrrec de l’entremès de «la Roda de les Edats», anomenat també «l’entramés d’en Moreno», en unes condicions semblants a les de Çaera per a la resta, es a dir, controlant la compra de materials i la confecció sencera de les «roques». Tanmateix, al contrari que Çaera, aquest pintor sí que va treballar a jornal, sent el seu el més alt dels que s’havien donat fins aleshores: de 6 sous. Sorprenentment, però, no tenim notícies d’obres amb «component figuratiu» executades per Moreno més enllà de la seua participació en la decoració de l’enteixinat de la Casa de la Ciutat al que pertanyen quatre rostres de reis que es conserven al Museu Nacional d’Art de Catalunya i que és més probable que pintaren el seus socis en aquesta ocasió, Gonçal Peris Sarrià i Jaume Mateu. 43

El dit Jaume Mateu, en canvi, apareix ara formant part del grup de Moreno i cobrant un sou menys diari, encara que és veritat que va rebre encàrrecs concrets a estall bastant ben pagats, com daurar d’or fi la cadira del rei per 275 sous o el citat peritatge de l’obra de Çaera. Hem de tenir en compte, en tot cas, que Mateu, nebot i deixeble de Pere Nicolau, es trobava en aquests moments a l’inici de la seua carrera independent –el seu oncle havia mort en 1407–, 44i que pel que sembla en aquest moment Joan Moreno era ja un reputat contractista d’obres, potser més valorat per la seua capacitat organitzativa que pel seu art, i que era capaç de proporcionar pigments, bolermini, fusta o eines, però tampoc no tenia problemes de pintar a sa casa la figura de «La Mort» que tancava el seu entremès, o els bordons del pal·lis reials. 45