Ferran d'Antequera - Documents de la pintura valenciana medieval i moderna IV

I això malgrat els esforços dels consellers valencians per a agradar al famós predicador, perquè després d’ordenar la construcció dels tres primers entremesos o «roques» –els de la «Divisa del Senyor Rey», de «les Set Cadires» i de «les Set Edats»–, el 25 de gener li afegiren un més amb «la visió que veeren sent Domingo e sent Francesch ab les tres lances denotants la fi del món», 11és a dir, la visió apocalíptica que havia empentat sant Vicent a iniciar la seua predicació itinerant, la representació de la qual seria endavant anomenada al nostre llibre de comptes com «Lo entramés de mestre Vicent». 12Es tracta, sens dubte, d’una de les més insòlites mostres de devoció cap a un personatge religiós viu que podem trobar en aquesta època, i hi podem intuir un desig de congraciar-se amb l’influent paisà que tant d’ascendent tenia sobre el rei, en un període especialment confús i perillós.

Més endavant veurem com es va plasmar concretament aquest panegíric del dominicà, però abans volem destacar una altra peculiaritat de l’entrada de Ferran d’Antequera, que consistí en una arenga o discurs al rei, que li va ser encarregada a l’advocat de la ciutat, Joan Ferrando, el 13 de març de 1413. 13Malauradament no sabem quin va ser el contingut d’aquella dissertació, i l’escarit encàrrec del consell no dona cap pista sobre si el to devia ser reivindicatiu o encomiàstic, però és interessant el concepte de diàleg, de comunicació d’un missatger al nou sobirà, i el mateix apel·latiu d’«arenga» que recull el manual de consell fa pensar en una mena de recordatori al monarca dels seus deures, que no tornarà a repetir-se mai més en posteriors recepcions. 14

Tampoc no podem pensar, per altra part, en un discurs massa «agosarat», quan comprovem que les autoritats municipals valencianes van ser molt més submisses amb Ferran d’Antequera que amb els seus antecessors. Contrasta fins i tot l’actitud dels consellers davant Martí l’Humà, a qui li demanaren en 1402 que concentrés en un sols dia la seua entrada i la de la seua dona per estalviar despeses, amb la carta que li enviaren a Ferran I quan estava a punt d’eixir de Barcelona, informant-lo dels seus desitjos de fer tres entrades successives: el primer dia per a ell, el següent per a la reina i el tercer per al primogènit. 15Les condicions econòmiques, per descomptat, no havien canviat tant en deu anys, però sí les polítiques, que ara obligaven a guanyar-se especialment el favor del visitant. No caldria tampoc oblidar les mateixes circumstàncies internes de la ciutat, que molt probablement aconsellaren donar cabuda a totes les faccions en els llocs més destacats de la processó cívica, es a dir, portant els bordons del pal·li de l’hoste reial en el lloc més important de cada seguici. Així tres pal·lis, amb dotze bordons cadascú, equivalien a trenta-sis personalitats locals satisfetes, i a més possibilitats d’esquivar els enfrontaments en una ciutat on encara les bandositats ensagnaven els carrers.

Es va decidir, per tant, confeccionar aquells tres dossers portàtils de draps imperials en tres colors carregats de simbolisme: el del rei seria vermell, emblema del poder monàrquic; el de la reina blanc, de la puresa femenina; i el del primogènit verd, del futur i l’esperança. 16Tots tres costaren 2.595 sous, mentre els regals en forma de vaixelles d’argent a la família reial suposaren altres 50.353 sous i 4 diners, quantitats realment importants, que caldria afegir al cost dels entremesos, el qual pujà a altres 65.377 sous i 6 diners. 17L’obsequi als monarques degué ser vist per tant com una inversió rendible per a la ciutat, i el caire reivindicatiu va restar confinat a altres escales menors i un tant sorprenents. Per exemple, quan pel gener de 1413 el consell municipal va demanar el concurs dels diversos oficis de la ciutat en la recepció, els barbers respongueren que es vestirien i tractarien de fer un entremès «dients que són artistes i no menestrals». La cerimònia de l’entrada era aprofitada així com un aparador ideal on reclamar un nou estatus gremial per al col·lectiu davant tota la multitud i el mateix rei. 18

Junt als barbers-cirurgians, altres dos corporacions plantejaren la possibilitat de construir els seus propis entremesos: els argenters i els pellissers, aquests últims «ab qualque ajuda de la ciutat», però no sabem si finalment portaren a terme les seues intencions. En tot cas, el gruix del seguici cerimonial va estar planificat i subvencionat pel municipi amb la intenció d’escenificar un missatge coherent. Pel que sembla, hi hagué un «cap pensant» que va donar les pautes per a les escenes dels entremesos, literalment, segons diu el llibre, els va «ymaginar», alhora que va escriure les cançons que devien entonar els fadrins que hi anaven pujats: es tracta del prevere mossèn Joan Sist, a qui li pagaren pels seus serveis 330 sous, 19i en qui hem de veure a ú d’aquells clergues, normalment anònims, que van ser els veritables artífexs intel·lectuals de les obres artístiques del gòtic, valent-se dels seus sòlids coneixements teològics i de grans dosis de fantasia.

Sist, o els mateixos dirigents locals, devien conèixer molt bé en tot cas l’afició per l’emblemàtica, especialment religiosa, del nou monarca, i hem de suposar alguna connexió amb els organitzadors dels alambinats espectacles que es desplegarien davant d’ell durant la seua coronació a Saragossa l’11 de febrer de 1414. O bé segurament tots coneixien de sobres la parafernàlia simbòlica que més agradava al d’Antequera, perquè la temàtica dels entremesos va ser molt semblant en ambdós casos, i és impossible parlar d’imitació quan els dos portaven molt de temps preparant-se. D’altra part el tràfic d’informació entre ciutats per a l’organització d’aquests esdeveniments, amb la cort reial com a mitjancera de vegades, està de sobres provada, quan per a aquesta mateixa coronació el rei va demanar al consell de València part de l’ atrezzo dels àngels de la processó del Corpus. 20

Es fa, en tot cas, extraordinàriament difícil a partir de les disperses dades que donen els comptes saber amb precisió com eren aquells entremesos, i fins i tot és complicat esbrinar quants i quins desfilaren. Com ja s’ha dit, la proposta inicial del consell va ser que es construiren tres d’aquests carros, 21als qual més tard es va afegir el de «Mestre Vicent». Tanmateix les anotacions de despeses fan referència a tota una sèrie d’escenificacions diferents –«La Roda dels VII Planetes», «La Torre», etc.– que poden portar a error, i que feren afirmar per exemple a Francesc Massip que es construiren sis entremesos. 22En realitat, la forma més fiable de saber quins elements van compondre realment l’entrada és a través de les planes del llibre que recullen els dies concrets de l’entrada, on s’enumeren les representacions mòbils que circularen pels carrers de València i fins i tot les persones que tiraren d’elles. Doncs bé, segons aquestes anotacions no van ser ni quatre ni sis els entremesos, sinó cinc, concretament els del «Verger»; la «Torre»; les «VII Cadires»; les «VII Edats» i el de «Mestre Vicent».

Així, el primer que crida l’atenció és l’aparent desaparició de l’entremès de la «Divisa del Rei». Tanmateix sí que existeix almenys una al·lusió a ell en el nostre llibre quan s’encarregaren per a la seua construcció diverses peces metàlliques al ferrer Jaume Alòs. Què va passar doncs? El projecte inicial de dedicar un d’aquests cadafals rodants a la «Divisa» del nou monarca ens endinsa en l’univers cavalleresc i romàntic de les corts baixmedievals, i es relaciona amb una de les peces que va lluir en la festa de la coronació de Ferran a Saragossa: l’«Entremès de la Gerra de Santa Maria». Aquest ingeni constava d’una gerra giratòria amb lliris blancs, símbol de la puresa de la Mare de Déu, i un griu, animal imaginari dels bestiaris, meitat àliga (el cap i les ales) i meitat lleó (el cos), que ajuntava així les dues reialeses, la del cel i la de la terra, i encarnava també la ferocitat contra els infidels. Ferran d’Antequera havia instituït aquests dos elements com la seua divisa personal el 1403 a Medina del Campo, remuntant-se a un vell orde cavalleresc fundat per Garcia Sánchez III de Navarra en 1044, i per tant eren uns emblemes coneguts per tots abans de l’entronització d’aquest poderós personatge, i que cercaven sacralitzar-lo a través de referències religioses i al·legòriques. 23