Vicent Torregrosa Barberà - Reformisme il·lustrat, liberalisme i model educatiu

L’interés per les ciències naturals, per l’educació tècnica 96 i pels ensenyaments pràctics i útils, 97 la formació en assumptes relacionats amb l’agricultura com a instrument de dinamització econòmica del país, 98 la valoració del treball, 99 les iniciatives dirigides a combatre l’ociositat, la vagància o la pobresa, 100 les accions encaminades a la consecució de la felicitat, 101 la prosperitat i el benestar de la nació… 102 són mostres patents del plantejament econòmic de la reforma educativa. 103 Com assenyala Elorza, són evidències de la intenció de millorar el funcionament de les unitats productives 104 en interés, com ja s’ha apuntat amb anterioritat, dels sectors privilegiats de la societat, els quals foren afavorits per l’augment de la producció.

Els plantejaments religiosos marcaren la línia d’orientació educativa, l’acció de les institucions pedagògiques i els conflictes polítics i ideològics del segle XVII. El nostre segle XVIII es caracteritzà, en canvi, com assenyala Escolano, per la predominant atenció prestada a tots els assumptes de l’economia i per la inclinació economicista que va imprimir a totes les realitzacions. 105

Amb l’objectiu de la racionalitat, de fer realitat la circulació de les llums i augmentar la rendibilitat social, es féu necessari, com hem comprovat, popularitzar i universalitzar una certa impregnació educativa, 106 especialment a partir de 1759, amb l’accés de Carles III al poder i amb una gran coincidència de punts de vista entre els equips reformistes del govern i els il·lustrats. 107 Tant la noblesa com el clericat són convocats a col·laborar en la tasca d’instruir el poble invocant la seua missió de caritat, la seua obligada participació cívica o la seua influència i el seu exemple. 108 Aquest serà el paper a desenvolupar per la minoria selecta però heterogènia, com ja hem vist amb anterioritat en J. Sarrailh. 109

Atesa la importància tant social com política de la noblesa, la voluntat reial d’instrumentalitzarla fou palesa. Considerat el seu nivell d’influència econòmica, social, política i cultural, el nombre –quasi mig milió dels deu i mig habitants, segons el cens de Floridablanca (1787)– i l’escassa preocupació mostrada per les qüestions relacionades amb les arts, la ciència i la cultura en general, una part important de l’esforç es va dedicar a la formació d’aquest grup social. 110 Amb plena confiança en els avanços de la tècnica i de la ciència, i, en definitva, en els assumptes educatius, aquest tipus d’accions es dirigiren també, de forma paral·lela, als capellans, perquè foren alhora mestres en qüestions temporals. 111

La preocupació il·lustrada per la formació i la instrucció dels diferents grups socials, 112 amb la finalitat d’aconseguir la prosperitat i la felicitat públiques, no exclou, tanmateix, la relació entre posició social i model pedagògic. 113 Cadalso, per exemple, ens dirà:

el que nace en la ínfima clase de las tres, y que ha de pasar su vida en ella, no necesita estudios, sino saber el oficio de sus padres en los términos en los que se lo ve ejercer. El de la segunda ya necesita otra educación para desempeñar los empleos que ha de ocupar con el tiempo. Los de la primera se ven precisados a esto mismo con más fuerte obligación, porque […] han de gobernar sus estados, que son muy vastos, disponer de inmensas rentas, mandar cuerpos militares […]. 114

El model pedagògic il·lustrat va estar limitat, però, pel seu mateix projecte de societat estamental racionalitzada i progressista, 115 molt més general. De fet, va trobar els seus límits, com ja hem apuntat anteriorment, en l’equivocada pretensió de fer una reforma cultural sense danyar els privilegis de classe, és a dir, respectant les estructures econòmiques i socials de la societat estamental. 116 Sobre aquesta consideració, convé recordar també el punt de vista de Ruiz Berrio en el sentit que el plantejament econòmic de la reforma educativa proposat pels nostres il·lustrats formava part de la visió general que van tenir del problema espanyol global. Partien, ens diu, del fet que Espanya estava en crisi política, i amb la convicció que la felicitat de la nació s’aconseguiria a través de la felicitat dels particulars, buscaren solucions econòmiques per a la seua regeneració. 117 En opinió de Puelles, els il·lustrats espanyols pensen que el poble és objecte especial de la política, però no té preparació per a ser subjecte actiu. A més, donat que es considerava que les causes econòmiques de la decadència només podien anul·lar-se mitjançant la llibertat de treball, de comerç o d’indústria, es va optar pel liberalisme econòmic, però no pel liberalisme polític. Per a la reforma econòmica es plantejaren dos mitjans: poder regi i instrucció pública. 118

Des del govern es va mostrar disposició a pactar amb determinats sectors de l’Església i de la noblesa, amb la finalitat que fos l’Estat qui dirigira i ordenara l’educació; es volia aconseguir la uniformació de mètodes i llibres, i la creació d’establiments educatius mitjançant els quals es propagaren i transmeteren uns valors, coneixements i habilitats nous en consonància amb els punts de vista il·lustrats. Per primera vegada, l’Estat passà a monopolitzar la legitimitat educadora a pesar de les resistències de la noblesa, l’Església o els gremis. 119

Encara que les contradiccions internes del projecte de la minoria il·lustrada van impedir emprendre una reforma educativa sistemàtica o la construcció del sistema educatiu que el país necessitava, 120 la política reformista va contemplar la promulgació d’un cos legislatiu que permetera la necessària organizació de l’àmbit escolar institucionalitzat i l’execució de la tasca educadora. 121

Així, es feren palesos principis teòrics fonamentals com ara són l’extensió de l’oferta o el reconeixement dels drets i deures de l’Estat en matèria d’educació. En la pràctica, es promogueren, com veurem amb més detall en apartats posteriors, iniciatives legislatives com l’ordenació del magisteri 122 (RP 11-VII-1771, RP 22-XII-1780, RC 15-V-1788, RC 25-XII-1791), l’organització d’escoles públiques a Madrid (RP 3-X-1763, RP 11-V-1783), el nomenament d’inspectors de les escoles reials (RO 1-IV-1802), la creació a les capitals de província de juntes d’exàmens depenents del Consell Reial (RO 3-IV-1806), les resolucions que obligaven pares i magistrats polítics a donar «educación conveniente y oficio o destino útil» als xiquets o joves per tal d’intentar acabar amb la mendicitat, l’ociositat o la vagància (RC 12-VII-1781, RC 3-II-1785), o la demanda a corregidors i alcaldes majors perquè informaren sobre la situació escolar de viles i aldees (ROC 6-V-1790). 123

Va haver, doncs, interés per racionalitzar el procés d’ensenyament, per millorar els aspectes metodològics i curriculars, per ordenar i organitzar els assumptes relacionats amb el professorat, les escoles, la inspecció i el control, per definir les obligacions de pares i autoritats respecte de facilitar educació adient, ofici o col·locació útil de xiquets i joves, o per incentivar o protegir propostes renovadores com el moviment de San Ildefonso o el procés d’introducció i difusió dels mètodes pestalozzians. 124

En aquest sentit, com ens apunta Viñao Frago, l’actuació dels poders públics i eclesiàstics al llarg de la segona meitat del segle XVIII va produir accions valuoses, però aïllades, irregulars i desiguals en el temps. I tot això, sense bases financeres estatals i sense un pla o propòsit global, ateses les limitacions imposades per les estructures feudals i estamentals de l’antic règim i la realitat d’un país en el qual l’alfabetització no era considerada instrument de control i proselitisme massiu, perquè hi existien altres mitjans més eficaços i menys perillosos per a l’ordre establert. La influència de les accions desplegades va quedar circumscrita al medi urbà –arribant més als homes que a les dones–; per al camp, les províncies i localitats aïllades del trànsit comercial i el sexe femení, no existiren ni Il·lustració ni Llums. 125