Vicent Torregrosa Barberà - Reformisme il·lustrat, liberalisme i model educatiu

La pervivència de l’estructura social de l’antic règim es va fer palesa també en els posicionaments davant la marginació social, camp en el qual les accions es dirigiren alternativament envers les solucions assistencial i repressiva, però sense entrar en la consideració de l’origen social de la pobresa. Aquests procediments són qualificats pels professors A. Mayordomo i L. M. Lázaro com a preventiu-correctiu i repressiubenèfic , respectivament. El primer, amb un marcat caràcter d’educació especial, era dirigit als xiquets orfes i sense empara, en general a la infància desvalguda, educada fins als deu anys en cases de pietat sotingudes amb fons públics, per a evitar l’ociositat i la vagància. El segon estava orientat a replegar, col·locar, controlar i dedicar a treballs útils vagabunds i captaires. 50

En comparació al segle anterior, la conflictivitat social es va reduir de forma substancial. L’esforç governamental per mantenir la pau social i una favorable conjuntura econòmica hi ajudaren. Alhora que s’augmentava l’oferta de terra amb una major extensió de conreu, es va buscar per mitjans indirectes d’afavorir l’accés dels llauradors a la propietat. 51 Això no obstant, al llarg d’aquest període es van produir diverses revoltes camperoles i avalots antifiscals i de subsistències, en uns casos seguint els models típics de l’antic règim 52 i en altres com a resposta a les noves circumstàncies imposades per la centralització administrativa de l’Estat absolutista en territoris forals. Entre tots els esdeveniments revolucionaris ocorreguts en l’Espanya del XVIII, destaca l’anomenat Motín de Esquilache .

El sentiment xenòfob contra la presència de ministres estrangers al govern, la dràstica imposició d’una sèrie de mesures d’ordre públic (prohibició de l’ús de la capa llarga i el xamberg), l’augment de la pressió fiscal en detriment de persones poderoses i influents, i el malestar per la mancança del blat, conseqüència de la seua liberalització i de les males collites dels anys anteriors, especialment la de 1765, van confluir perquè pel març de 1766 es produïra a Madrid un avalot, el qual es va estendre ràpidament per nombroses ciutats i províncies, on sovintejaren les demandes populars. 53

El succés revolucionari, amb evident rerefons polític a Madrid, constituí un clar intent dels grups més conservadors de la societat tradicional per tal de paralitzar les polítiques de canvi impulsades pel reformisme borbònic, especialment al llarg del regnat de Carles III. La revolta es va saldar amb el desterrament d’ Esquilache , la rebaixa del preu dels queviures, l’abolició de les mesures sobre els vestits, l’amnistia per als amotinats i la fugida de Carles III a Aranjuez.

Amb el comte d’Aranda al capdavant d’un nou govern, hom procedí a enfrontar la crisi, a restablir l’ordre públic i a investigar i dirimir la possible participació de membres dels estaments privilegiats en una pressumpta conspiració. Encara que aquest aspecte no va quedar resolt de forma clara, el marqués de l’Ensenada va ser desterrat a Medina del Campo, el marqués de Valdeflores i l’abat Gándara van ser processats i, mitjançant decret del 27 de febrer de 1767, es va procedir a l’expulsió dels jesuïtes i a la confiscació dels béns de la Companyia per provisió reial del 5 d’octubre de 1767. Amb això, se li va atorgar al moviment un clar significat polític conservador.

Com veurem més endavant, l’expulsió dels jesuïtes intensificà la política regalista i centralitzadora de l’ensenyament. És més –com ens diu Ruiz Berrio–, és possible assenyalar la data de 1767 com la «del comienzo de la enseñanza laica y estatal en España». Bona prova d’això la tenim en el contingut de l’esmentada provisió del 5 d’octubre de 1767 per la qual se subrogaven les Primeres Lletres i altres ensenyaments impartits en col·legis i cases dels jesuïtes a mestres i preceptors seculars per oposició. 54

La provisió reial deia:

De nada servirá el haber libertado estos primeros estudios del yugo y mal estado, en que los tenía la Compañía. Si la vigilancia del nuestro Consejo no procurase reintegrarles en su primitivo esplendor; restituyéndole a los Maestros y Preceptores seglares, proveyéndose a oposición estos Magisterios y Cátedras, concurriendo las ciudades y villas con aquellos mismos situados que daban a los Regulares de la Compañia, y aplicándose de sus Temporalidades ocupadas lo que pareciese conveniente, para dotar a los Maestros de tan importantes enseñanzas, como que la perfeccion de ellas es el cimiento y basa principal de los demás Estudios, que nunca son sobresalientes en los que carecen de estas sólidas nociones. 55

Pel que fa a l’ús de les temporalitats dels jesuïtes, malgrat les aspiracions de Campomanes («pretendió con excesivo optimismo, cambiar esta realidad social cuando creyó tener en sus manos una fuente inagotable de riqueza»), la lentitud, la indecisió, les freqüents contradiccions i la falta d’una política clara i decidida del Consell de Castella impediren que s’obtingués, de l’administració de les dites temporalitats, una compensació pedagògica i cultural que pal·liara el buit deixat per l’expulsió de la Companyia. 56

Com ja s’ha apuntat, el reformisme il·lustrat, que seguí el model francés, va significar en el nostre cas la centralització tant de l’acció política com de l’administració, mirant de trobar l’enrobustiment del poder de la monarquia absoluta i l’eficàcia. En aquest sentit, els Borbó tractaren d’uniformar el sistema institucional en perjudici de les constitucions particulars dels distints estats que composaven la monarquia hispànica. Instauraren un nou sistema de govern concentrant les decisions polítiques en la Secretaria d’Estat; per mitjà de la figura de l’intendent, controlaren de manera ferma les províncies; afirmaren de forma més enèrgica la superioritat de l’Estat sobre l’Església, augmentant la tendència regalista de la dinastia anterior, i a partir d’una Hisenda més eficaç, destinaren la major part dels ingressos obtinguts a la potenciació de tots els instruments de la política exterior amb l’objectiu de conservar l’imperi. 57

Per mitjà dels decrets de Nova Planta (juny de 1707 per a València i Aragó, novembre de 1715 per a Mallorca i gener de 1716 per a Catalunya) es va instaurar en cadascun d’aquests estats un nou marc institucional que implicà un govern presidit pel capità general (que assumí les competències de comandant militar i governador general) i l’audiència, la pèrdua del dret privat propi al Regne de València, la desaparició de les institucions peculiars de cadascun dels regnes, el Consell d’Aragó i els organismes forals, la supressió de la llengua pròpia com a llengua oficial, l’abolició dels consells municipals i l’establiment del sistema de corregiments (s’imposà la designació de tots els càrrecs per l’autoritat reial i la figura del regidor vitalici a les principals ciutats) i la transferència de la gestió fiscal als intendents, els quals van assumir els ingressos corresponents al monarca, els percebuts per les institucions forals i els nous impostos, creats per a equiparar la càrrega impositiva a la castellana, anomenats equivalentes o catastros . La figura de l’intendent, que se superposava a la dels corregidors, amb territoris més amples, tenia com a principal objectiu reforçar la centralització i l’eficàcia administrativa. L’ordenança de 1718 li va conferir atribucions en matèries d’hisenda, milícia, justícia, govern i supervisió de les autoritats i organismes de menor rang. 58

El 1721 es va implantar un nou sistema de govern mitjançant la creació de les secretaries d’Estat en les quals es concentraren les decisions polítiques: Estat, Gràcia i Justícia, Hisenda, Guerra i Marina i Índies. Més endavant, encara que durant un breu període (1787-1792), les secretaries s’integraren en un òrgan superior, la Junta Suprema del Estado, que era presidida pel titular de la primera secretaria. Malgrat tot, es mantingueren els consejos . Des del Consell de Castella, fiscals com Pedro Rodríguez de Campomanes –que amb posterioritat n’aconseguí la presidència– o José Moñino –que rebé el títol de comte de Floridablanca–, prestigiats pels seus propis mèrits i comptant amb el recolzament reial, impulsaren les polítiques reformistes. 59