Vicent Torregrosa Barberà - Reformisme il·lustrat, liberalisme i model educatiu

Bé, el conjunt de perspectives que defineixen i expliquen el desenvolupament d’aquestes qüestions en un cas concret, específic, il·lustratiu, important, ajuda a comprendre temes decisius de la nostra història educativa en general. El treball ajuda a reconstruir, i aquesta és l’altra aportació estimable que insinuava abans, mecanismes i processos socials; permet identificar actors, estaments i classes, així com llurs particulars comportaments; permet també precisar identitats culturals, ritmes històrics, uniformitats i diferències.

Les qüestions o les claus de l’assumpte queden clares. Per una banda, veiem que el discurs pedagògic i el desenvolupament legislatiu del reformisme il·lustrat intenten racionalitzar la incipient organització institucional i la tradicional pràctica pedagògica, i ho fan per a reglamentar la intervenció pública en aquest terreny i per a millorar, sens dubte, la condició de l’anomenat arte de enseñar .

Igualment observem un temps i un propòsit –continuació o recuperació de l’esperit gadità de 1812– a través dels quals vol obrir-se pas la definició del paper dels poders públics en matèria educativa, intervencionisme i protecció, promovent amb açò l’inici d’una certa política escolar, carregada –això sí– d’insuficiències, irregularitats i inestabilitat. No podia ser altrament. Es tractava d’atendre el camp de la instrucció, considerat com «el más principal ramo de la policía y buen gobierno del Estado», segons reconeixia la Reial Provisió d’11 de juliol de 1771. Per altra banda, en allò tocant a la distribució, només es parlaria de procurar la major igualtat possible. Recordem, un moment, Narganes de Posada, que l’any 1807, encara escrivia així: «La necesidad de instruirse es como todas las necesidades del hombre: pan grosero y algún alimento ordinario basta a las clases ínfimas de la sociedad para satisfacer la necesidad de sustentarse; las medianas necesitan alimentos menos comunes y más variados, y las superiores han menester manjares más exquisitos y más regalados condimentos » .

I apareixen nítids, igualment, els desigs. Desig, doncs, de normativitat política i pedagògica que procurés mesures i solucions per a fer front a la descura institucional, l’escassa competència dels mestres, la falta de bon mètode, etc. Desig, per altra banda, de dirigir l’educació cap a la virtut i el patriotisme, de vincular-la amb una eficaç qualificació per a les arts i els oficis. I, amb tot això, altres intencions i altres realitats; aquelles que relacionen l’educació, posem per cas, amb la transmissió de pautes i pràctiques socioculturals homogeneïtzadores i legitimadores.

Sí, també és temps, certament, de contraposicions que cal no perdre de vista: la universalitat dels ideals i les limitacions dels interessos socials en joc, el finançament problemàtic de les reformes i la incoherència, la fragilitat, les vacil·lacions, els conflictes i les resistències presents en la tasca política. El combat, en fi, entre els discursos teòrics i les pràctiques, entre l’impuls de la utopia pedagògica i el fre dels trets particulars que caracteritzen el projecte de canvi social.

Ja en el segle XIX els signes són també clars: recordem el Dictamen de la Comisión de Instrucción Pública de 7 de març de 1814, que assenyalava el «tan importante como descuidado objeto, el triste cuadro que ofrece hoy día este ramo, quizá el más importante para la felicidad de una Nación», el desconcierto i descuido que pateix la nació en aquest camp de la instrucció, el decisiu paper d’una recta educación nacional com a «sostén y apoyo de las nuevas instituciones» que tracten d’obrir-se pas. La situació era, en principi, poc feliç. Altres crides insisteixen a reafirmar i subratllar la competència per a controlar o supervisar, l’ordenació de continguts i mètodes, la necessitat de l’ensenyança primària, la formació per a les obligacions civils.

Per altra banda, durant aquesta mateixa etapa, ens situem davant una diversitat de principis concurrents, davant les persistències i les resistències que es fan presents també en l’esdevenir de la nostra peculiar «revolució» liberal o en la marxa de les seues transformacions. Observem, en fi –amb ajuda del llibre que presentem–, els motius per a construir un sistema educatiu nacional, les circumstàncies que acompanyaren el procés, el trànsit cap al sistema educatiu estatal, el triomf definitiu d’una concepció que propugnava el caràcter estatal de l’educació.

No oblidem, tampoc, que els canvis estudiats des de la perspectiva educativa constitueixen també el complex procés de construcció de l’Estat; hem de tenir en compte l’evident i necessària funció del sistema educatiu com a element decisiu d’integració social i política. Per acabar, recordem els assumptes i el propòsit que expressava Quintana en 1822: l’objectiu de vincular la generació present a «los dos mayores bienes del hombre civilizado, la instrucción y la libertad». La igualtat era un altre assumpte.

Hi ha molts motius, conseqüentment, per a rebre amb satisfacció aquest text, per a llegir-lo amb atenció i, segur, amb gust i profit, per a felicitar Vicent Torregrosa i encoratjar-lo a prosseguir el trajecte i el treball.

ALEJANDRO MAYORDOMO PÉREZ

Catedràtic d’Història de l’Educació Universitat de València

PRESENTACIÓ

El present treball queda estructurat en cinc grans seccions. La primera, titulada «Del llegat educatiu de la Il·lustració al de les Corts de Cadis», pretén ser una breu contextualització històrica i, també, una reflexió que busca identificar les principals variables que expliquen les propostes socioeducatives del moment. El projecte educatiu il·lustrat, el final del reformisme, el punt de vista educatiu del primer liberalisme i el context socioeconòmic i polític de cada moment en són els blocs de contingut.

A la segona i tercera, en dos grans apartats diferenciats, estudiem la incidència del reformisme pedagògic il·lustrat a San Felipe (Xàtiva). Al primer, que comprén la secció segona, abordem l’estudi del procés de gestació, aprovació i desenvolupament del «Plan de Estudios » que Antonio Mateo Pueyo, «Síndico Personero i Procurador General de San Felipe » va presentar en maig de 1788 davant el Consell de Castella per mitjà del fiscal de la Reial Audiència del Regne de València. A partir d’una anàlisi prèvia del context i de la situació dels ensenyaments públics de la ciutat durant els dos primers terços del XVIII, ens centrem en la tramitació administrativa seguida, durant més d’una dècada, fins a l’aprovació de dit pla, en un breu estudi de les variables més significatives del contingut de la reforma educativa i en els diversos moments que va travessar el procés d’aplicació, des de la inauguració dels Nuevos Establecimientos de Estudios de San Felipe, el 26 de juliol de 1799, fins a la consecució d’una institució educativa d’elit, el Seminario Patriótico de Educación de San Felipe, uns anys després.

A la secció tercera, sota l’epígraf «El Seminario Patriótico de Educación de San Felipe», veiem les iniciatives posades en marxa a finals del XVIII (1799) per la Junta d’Educació de San Felipe amb l’objectiu d’aconseguir la creació d’un centre educatiu dirigit «a todas las clases pudientes del vecindario de la Governación de San Felipe y sus adyacentes» conformen el segon bloc d’anàlisi de la incidència del reformisme illustrat a Xàtiva. Aquesta anàlisi comprén la contextualització d’aquest tipus de centre i l’estudi dels estatuts de la institució educativa (objectius del centre, alumnat, professorat, currículum, instal·lacions, exercicis literaris, pla econòmic…), l’evolució i la tasca pedagògica del centre, la solemne inauguració, el 13 de febrer de 1806, i els primers anys de funcionament, la crisi originada pel litigi entre el director general i els catedràtics dels ensenyaments públics de llatinitat, l’inici de la guerra i del procés revolucionari, el trasllat a Ibi l’any 1808 i la vida del centre educatiu durant dues etapes històriques ben diferents, els anys de la guerra del Francés (1808-1814), amb l’aprovació de la Constitució liberal de 1812, el canvi polític i una profunda transformació social, i els anys de la primera reacció absolutista (1814-1820).