Vicent Torregrosa Barberà - Reformisme il·lustrat, liberalisme i model educatiu

L’enrobustiment del poder de l’Estat i de l’autoritat reial aportats per la nova monarquia borbònica permeteren la realització de part de les reformes preconitzades pels il·lustrats. Malgrat el tall amb el passat i l’obertura a nous rumbs que significà l’any 1700 en l’àmbit de la història política, no va tenir gran transcendència, tanmateix, pel que fa a l’evolució intel·lectual i a la realitat social, perquè el procés envers la Illustració fou molt lent i es produí amb decennis de retard respecte de la resta d’Europa. De tota manera, s’hi hauria donat igualment, ja que com ens diu Domínguez Ortiz «España, aunque un tanto al margen, era parte del área cultural europea». 10

Els anys que van de 1680 a 1715, que Paul Hazard 11 assenyala com a extraordinàriament decisius per a l’Europa moderna, Manuel de Puelles els qualifica, en referència a Espanya, com d’«abulia y mediocridad», ja que sols després de transcorregut el primer quart del segle XVIII va començar a tenir lloc «la aparición de una élite que preparará la obra de la Ilustración» amb personatges com Luzán, Mayans o Feijoo. Per al mateix Puelles, l’últim d’aquests, Feijoo, va ser un precursor de la Il·lustració i en la seua obra crítica va considerar prefigurat l’ideal reformista posterior, és a dir, la passió per les ciències útils, l’afany per promoure el comerç i impulsar la marina, la crítica a l’ociositat de la noblesa i la lloança del treball, la reforma dels estudis i l’organització dels ensenyaments i la preocupació pels nous sabers. Domínguez Ortiz considera, però, que Feijoo «tocó muchos temas sin profundizar en ninguno; fue más bien un divulgador que un espíritu original» i afirma que Gregori Maians i Siscar (1699-1781), encara que amb menor popularitat, va tenir «mayor envergadura» i va ser, «según se mire, el último de los grandes humanistas o el primero de los grandes ilustrados, porque su larga existencia le permitió servir entre dos épocas». 12

La utilització del poder reial com a instrument de reforma, iniciativa pròpia dels nostres il·lustrats, va necessitar un període de maduresa abans d’introduir-se en les altes esferes del govern, fase a la qual historiadors com l’esmentat Domínguez Ortiz anomenen preil·lustració . El regnat de Ferran VI va obrir una època qualificada de transició. Amb Carles III s’arribà a la plena Il·lustració, caracteritzada en Espanya per dos grans temes, com apunta el mateix autor. En primer lloc, «la reforma política debía de ser a la vez una reforma social; no cabía hablar del interés del Estado como desligado del interés de la Nación». I d’altra banda, aquesta reforma, tutelada per l’Estat, havia de ser integral. És a dir, no ser ni purament intel·lectual, ni anar dirigida en exclusiva a les elits, sinó que havia d’abraçar tots els aspectes i totes les classes socials: els plans d’estudis, des de l’escola primària a la universitat, la millora de les estructures agràries, la dignificació del treball manual, la recuperació social dels marginats, la purificació de la vida religiosa, les relacions Església-Estat, l’eficàcia administrativa, la supervisió estatal duta a tots els àmbits… 13

Aquesta reforma integral tutelada per l’Estat, però, va tenir els seus límits, com ja hem assenyalat. El creixement econòmic basat en el progrés tècnic predominà sobre el desenvolupament recolzat en la transformació de les relacions de producció. Així, l’estructura social estamental es va imposar sobre qualsevol temptació de canvi social. 14 L’eficàcia administrativa es va fonamentar estrictament en l’enrobustiment de l’absolutisme, i el moviment cultural es va subordinar a les necessitats d’una nova cobertura ideològica per tal de propiciar l’adhesió al sistema, mantenir la pau social i exaltar les consecucions del reformisme que patrocinava la monarquia. 15

La conjuntura econòmica expansiva, que de manera tímida començà a manifestarse en els últims anys del segle anterior, es reafermà al llarg del segle XVIII. L’expansió, però, no fou uniforme; algunes regions de la perifèria se’n van beneficiar més que les interiors, la qual cosa va produir una sèrie de desigualtats regionals que es van llegar al segle següent. 16 Sobre això, Gonzalo Anes ens assenyala que el reformisme borbònic, causa per a alguns historiadors del desenvolupament econòmic d’Espanya durant el segle XVIII, no és altra cosa que «el aprovechamiento y orientación de fuerzas productivas ya existentes y en acción, pero que consagran las diferencias de desarrollo entre centro y periferia». 17

El progrés econòmic, encara que modest, es va estendre a totes les branques de la producció, especialment a l’agricultura, 18 sector decisiu de l’economia de l’antic règim. 19 Per al seu foment, il·lustrats i govern plantejaren una triple línia d’acció: el camí de les innovacions tecnològiques, la creació d’estímuls a la producció i la millora de la situació dels llauradors amb projectes de reforma agrària. 20 Davant una població que havia crescut considerablement, es recuperaren per al conreu les terres abandonades, es van rompre nous camps i es buscà augmentar la productivitat per mitjà de l’ampliació del regadiu (un bon exemple el tenim en l’execució de l’obra del canal Imperial d’Aragó) i la disminució dels guarets. 21 Tot això generà la dinamització de la resta dels sectors, producció manufacturera i intercanvis comercials, especialment al llarg del primer període, comprés entre el 1750 i el 1808, i el ràpid augment de rendes i preus. En paraules de Gonzalo Anes, la major demanda de productes agrícoles provocada per l’increment de la població afavorí l’agricultura «en cuanto aumentaron los precios de los productos agrícolas, sobre todo, en la segunda mitad del siglo XVIII». De fet, l’augment dels preus dels productes agrícoles va benefeciar, especialment, els venedors, és a dir, «los grandes propietarios territoriales: la nobleza y el clero». 22

Els propietaris de les terres conreades, nobles i clero, i tots aquells que rebien ingressos derivats de la producció agrícola, prompte van dirigir l’atenció cap a mecanismes que pogueren facilitar la possibilitat de millorar els rendiments de l’agricultura, de la manufactura i dels intercanvis comercials. L’augment de la població i de la demanda així ho aconsellaven. Millorar la producció agrícola i manufacturera mitjançant la instrucció adient d’agricultors i artesans, i intensificar els intercanvis comercials, eliminant les traves que els obstaculitzaven mitjançant les corresponents mesures liberalitzadores, 23 en foren algunes de les iniciatives.

Es donaven, doncs, a curt termini almenys, les condicions per a la col·laboració de nobles, eclesiàstics, burgesos, camperols i treballadors de les ciutats en l’intent d’augmentar la producció i d’aconseguir una certa liberalització reivindicada per la burgesia emergent. De fet, en les ciutats marítimes de la perifèria i en alguns nuclis urbans de l’interior s’havia anat consolidant una burgesia dedicada principalment al comerç i la producció manufacturera, i les mesures liberalitzadores adoptades pel govern 24 durant la segona meitat del segle XVIII «podrían ser consideradas como fruto de la lucha reivindicativa de una burguesia emergente». 25

Un conjunt de mesures que, com la liberalització del comerç de gra el 1765 (la pragmàtica de l’11 de juliol declarava la lliberat de comerç i preu, i renovava totes les disposicions «que prohíben los monopolios, los tratos ilícitos y los torpes lucros»), 26 el permís a diferents ports per a comerciar amb les Índies, la dignificació dels anomenats oficis vils el 1783 (RC de 18 de març de 1783), 27 l’ajuda d’una política econòmica intervencionista, 28 o la creació de «Sociedades Económicas del País» 29 es convertiren en canals del procés.