Vicent Torregrosa Barberà - Reformisme il·lustrat, liberalisme i model educatiu

Les poblacions, sobretot a la Corona d’Aragó, perderen part de la seua autonomia a mesura que anà avançant el procés de centralització i racionalització administratives. Això no obstant, seguiren tenint moltes atribucions en matèries com ensenyament, sanitat i abastiment, administraven les terres comunals, disposaven de béns de propis, recaptaven els seus propis arbitris… Com a conseqüència del Motín de Esquilache del març de 1766, que va posar en evidència el descontent popular contra la gestió dels municipis, es crearen els càrrecs populars i electius (mitjançant un sufragi universal de dos graus), inicialment per un any, ampliat després a dos, dels diputats del comú (quatre en els pobles de més de mil veïns i dos en els de menys, encarregats de la política d’abastiments, administració de béns de propis, quints…) i del síndic personer del comú, responsable de la defensa dels veïns enfront dels abusos de corregidors i altres autoritats locals. Lògicament, els nous càrrecs trobaren l’hostilitat i el menyspreu de les oligarquies tradicionalment usufructuàries de les regidories vitalícies. 60

L’eficàcia administrativa pretenia d’aconseguir una hisenda sòlida. Si amb els decrets de Nova Planta s’incorporaren els impostos tradicionals a la Hisenda Reial i es va implantar un nou gravamen –el qual havia de resultar equivalent en quantitat a les rendes provincials castellanes–, concebut com l’instrument per a pal·liar la desigualtat contributiva entre els diferents estats, a partir de 1749, el marqués de l’Ensenada va intentar, seguint l’exemple de José Patiño per a Catalunya, una única contribució, una reforma tributària basada en un cadastre que recollira tots els béns i rendes dels habitants de Castella. La caiguda del ministre i les resistències trobades feriren de mort el projecte, el qual, encara que es va reprendre en l’època de Carles III, finalment va quedar arxivat. Com a conseqüència, s’optà per una reforma que implicava rebaixar els drets imposats sobre productes de primera necessitat i simultàniament gravar les rendes de les propietats rústiques i urbanes, els rèdits dels censos i altres fons de riquesa que fins aleshores no tributaven, la contribució de fruits civils. 61 La mancança d’una reforma fiscal més profunda comportà, a les acaballes del segle, la fallida de la Hisenda Reial, fallida que unida a altres fets contribuí a la crisi de l’antic règim. 62

A l’exèrcit, es reorganitzaren les unitats, es promulgà una normativa de caràcter general, s’instaurà un nou sistema de reclutament i es van nacionalitzar i multiplicar els efectius. A la Marina, una vegada constituïda l’Armada Reial (1714), creats els tres departaments marítims de Ferrol, Cartagena i Cadis (1726), i instaurat l’Almirallat (1737), la reforma es va dirigir a la construcció de vaixells de guerra als arsenals, la formació de l’oficialitat, encomanada fonamentalment a l’Acadèmia de Guàrdies Marines de Cadis, i la dotació adient de tripulacions, declarant obligatori el servei a la marina de guerra per a la gent de mar. 63

Per altra part, si les relacions entre Església i Estat 64 van estar presidides pel seguiment de l’orientació regalista ja perfilada pels sobirans de la casa d’Àustria, 65 la política internacional dels Borbó es va organitzar en diferents fronts: la revisió del tractat d’Utrecht, la defensa de l’imperi ultramarí, la política mediterrània davant les potències musulmanes i l’expansió per les costes occidentals d’Àfrica i el Pacífic, utilitzant com a instrument diplomàtic l’aliança dinàstica amb França i com a instrument militar el nou exèrcit i la nova marina. 66

El regnat de Carles IV, caracteritzat pel bloqueig de l’economia, la recrudescència de la protesta social, l’agudització de les contradiccions polítiques al si de les classes dirigents, l’explosió de la controvèrsia ideològica a l’interior, la successió dels enfrontaments militars a l’exterior, amb la consegüent fallida de la hisenda, 67 i els primers signes del moviment d’emancipació a l’Amèrica espanyola, pot considerer-se el primer capítol d’un procés que va conduir a la crisi. Crisi que posà fi a l’antic règim i que illuminà l’Espanya contemporània. 68

Tamisant, desenvolupant i aclarint l’herència de segles anteriors, 69 va tenir lloc a l’Europa occidental, al llarg del segle XVIII, el naixement i desplegament d’un moviment de reforma i renovació que ho discutí, analitzà i agità tot, la Il·lustració. 70 La llum de la raó de l’esperit il·lustrat permetria a l’ésser humà, ens diu Hazard, dissipar les ombres que envoltaven la Terra, tornar a trobar el Pla de la Natura i, seguint-lo, recobrar la felicitat perduda. 71 Un corrent que, en el fons, implicava portar a la praxi les idees i les il·lusions dels homes del Renaixement, per part especialment dels empiristes i els racionalistes del segle XVIII –Descartes, Locke, Bacon, Galileo, Hobbes, Leibniz. 72 L’original del moviment il·lustrat no van ser, però, els continguts propis de les seues doctrines; la novetat rau essencialment en la forma de pensar i de posar en pràctica les idees.

Com encertadament ens assenyala Enrique Guerrero, la Il·lustració, mitjançant el racionalisme empíric, continuà l’esforç de les ciències per explicar el perquè d’alguns fenòmens naturals. A més, li donà al saber un caràcter més sistemàtic, que es traslladà a totes les facetes de la vida material i social. L’Enciclopèdia se’ns presenta com un bon exemple. Tanmateix, va ser més important encara aplicar la mateixa metodologia a la consecució del coneixement de l’estructura i el funcionament de la societat. 73

La utilització per part dels il·lustrats de l’anàlisi racional com a instrument de crítica social i política, el posicionament discrepant amb l’organització política de la societat, l’actitud d’oposició a la concepció del món i la ideologia dominant comportaren el naixement d’una nova consciència en determinats sectors de la societat. Es tractava, doncs, com apunta Herminio Barreiro, de dissenyar un nou Estat (Montesquieu). Un Estat que requeria una organització política nova (Montesquieu, Voltaire, Diderot, Rousseau), una educació i una cultura noves (Diderot, Rousseau, Helvecio, D’Holbach, Voltaire i, més tard, Condorcet i Tayllerand) i del qual sorgiria un nou tipus de ciutadà i un home nou (Rousseau). 74

Es tractava d’una proposta transformadora, de canvi per a la millora social, que podria implanter-se políticament mitjançant un procés revolucionari. Exigia, però, per a la seua consolidació, una millora en l’educació dels joves i dels ciutadans, 75 i la intervenció de l’Estat. Es va recuperar així la vella idea de Plató: l’educació ha de funcionar com un sistema al servei de l’Estat. 76

Ara, al segle XVIII, el projecte comptava amb el recolzament dels interessos de sectors amplis i creixents, d’una classe burgesa emergent i amb poder econòmic, i tenia perspectives de convertir-se en realitat. A més, va comportar el naixement de la primera consciència contemporània d’allò que més tard serà l’educació pública. L’objectiu essencial fou la proposta d’un sistema educatiu que permetera la implantació i el manteniment de l’estat burgés que es dibuixava. La revolució política necessità anar acompanyada, doncs, d’una revolució educativa paral·lela. L’educació començà a ser considerada una palanca de transformació de primer ordre i, amb la publicació de l’ Emili de Rousseau (1762) i l’ Assaig d’educació nacional de La Chalotais (1763), s’obrí un procés històric lent i profund, de llarga durada, que no culminarà fins després de la Segona Guerra Mundial «y en muy contados paises». 77