Vicent Torregrosa Barberà - Reformisme il·lustrat, liberalisme i model educatiu

Però si els il·lustrats consideraren l’educació un instrument imprescindible per a produir i consolidar el canvi social, van entendre també que la instrucció era, igualment, imprescindible per a garantir les perspectives de progrés basades en les activitats productives. En el camp educatiu, això es traduí en una orientació utilitarista en funció de les necessitats de l’activitat econòmica. 78 Aquesta importància, tant política com econòmica, de l’educació fou posada de manifest per rellevants il·lustrats europeus, com Rousseau, Diderot, Condorcet, Humboldt, Voltaire, D’Alambert, o espanyols com Jovellanos, Campomanes…

El canvi polític proposat pel moviment il·lustrat, amb la consegüent necessitat de consolidarlo una vegada assolit, l’exigència de dinamitzar les activitats productives, amb la finalitat de facilitar el progrés i l’oposició a una concepció educativa domèstica, religiosa i particular, determinaren els suggeriments renovadors tant de continguts com de mètodes educatius. 79 La renovació metodològica vingué impulsada per aportacions com les de Rousseau, especialment en l’ Emilio (1762), i la revisió del concepte d’educació en si mateix. En aquesta obra, l’autor es va mostrar partidari d’un sistema que ensenyés el deixeble a resoldre els seus problemes mitjançant una intervenció personal. Es tractava d’establir un programa de continguts adient a la capacitat d’absorció i progressió de l’alumne. Un mètode que proposava exercitar «su cuerpo, sus órganos, sus sentimientos, sus fuerzas», tot mantenint, però, «su alma ociosa por tanto tiempo como sea posible». Considerar «todos los retrasos como ventajas». Deixar «madurar la infancia en los niños». Conéixer «el genio particular del niño» per tal de saber «el régimen moral que le conviene». 80

Malgrat la poca viabilitat del pla proposat i la impossibilitat de convertir-se en un projecte o guia d’educació pública, el punt de vista de Rousseau va posar de manifest evidents insuficiències educatives dels sistemes imperants. Amb ell, l’educació, a més d’un acte social i polític, esdevingué també un acte creatiu, generador de cultura i capaç d’aconseguir un nou model d’home. 81

Per als il·lustrats, l’educació esdevingué protagonista 82 i l’Estat, el màxim responsable de la matèria. Això va significar un sistema educatiu unificat i controlat per l’Estat. És a dir, una proposta educativa centralitzada, pública, laica i col·lectiva, que en el nou Estat havia de ser nacional . 83 La fe il·lustrada en l’educació, la consideració de l’educació nacional com una qüestió d’Estat, explica la concepció social i política de Condorcet. L’educació significarà

ofrecer a todos los individuos de la especie humana los medios de proveer a sus necesidades, de asegurar su bienestar, de conocer y ejercer sus derechos, de comprender y cumplir sus deberes. Capacitar y cualificar al individuo para el desarrollo de sus capacidades naturales y garantizar la igualdad de hecho entre los ciudadanos. 84

Sobre la concepció educativa d’aquest segle resulta imprescindible al·ludir, però, com ens indiquen els professors A. Mayordomo i L. M. Lázaro, a algunes qüestions bàsiques. Per una part, la contradicció observada entre la declaració teòrica sobre l’interés per l’home i la universalització de la cultura, i la falta d’impuls real que es produeix en el terreny de l’educació popular. (Se citen, per exemple, les posicions contradictòries d’autors com Voltaire, Diderot o La Chalotais que, junt amb el discurs laudatori de l’educació, qüestionaren l’extensió d’aquesta a les classes treballadores.) D’altra banda, tenim la consideració de l’educació com a camp d’intervenció per part dels poders públics, atés el seu vessant cívic i polític, útil per a l’Estat. 85 Sobre aquest posicionament, ja s’ha vist la concepció de l’educació com a aparell de l’Estat (en La Chalotais, Rolland d’Erceville o Zedlitz), mecanisme ideal per a l’assimilació i l’assumpció de les lleis, o com «un deber de justicia», imposat per l’«interés común de la sociedad y por el de la humanidad entera». 86 I, finalment, hi ha la tercera qüestió, la renovació propiciada per les tendències del realisme i l’utilitarisme, i pel desig de metoditzar i racionalitzar el procés d’aprenentatge. Una Il·lustració, per tant, que va estimular una educació més científica i més moderna. Una preocupació educativa que vol servir a una realitat en transformació i, per tant, a la perspectiva determinada pels qui la promouen des de posicions de privilegi. 87

Al llarg del segle XVIII no faltaren a Espanya, encara que amb el segell de les singularitats pròpies del país, alguns dels aspectes que s’han citat com a definidors de l’esperit i la mentalitat il·lustrades, dels quals podem esmentar la defensa i el recolzament de l’actitud crítica, obertura a les noves idees, canvis en el sistema de valors, secularització, adhesió als posicionaments d’optimisme i fe en el progrés i la felicitat pública, confiança en els sabers útils i, per descomptat, la consideració de l’educació com a font de rendiment i utilitat econòmica i social, com a consecució per a tots i deure d’atenció pública. Un pensament il·lustrat que, malgrat la falta d’originalitat en determinades ocasions, o de l’abundància en reiteracions, 88 de les contradiccions i incoherències, de la tensió entre el reformisme de la minoria selecta i l’immobilisme de la massa, 89 va aconseguir que el país se n’eixira durant el XVIII de la seua tradició com mai no ho havia fet abans. 90

Com ja hem apuntat, Antonio Elorza ens resumeix l’intent il·lustrat com el desig d’arribar a una societat estamental racionalitzada i progressiva, tot conservant els principis bàsics de l’estratificació social –cercant una homogeneïtat legal, econòmica i cultural per tal d’aconseguir l’eficàcia de l’Estat– i aprofundint en el procés de secularització. D’altra banda, Pierre Vilar veurà l’originalitat de «las luces españolas» en «la reflexión de España sobre ella misma». 91

En consonància amb el moviment general, els il·lustrats espanyols confiaren plenament en l’educació com a font de felicitat, com a instrument de pau o com a recurs per a conquerir la naturalesa. 92 En opinió de Ruiz Berrio, l’equació educació = virtut = felicitat sosté la utopia educativa dels il·lustrats i explica l’atenció que aquests hi dedicaren. Amb ciutadans instruïts es tindrien ciutadans virtuosos, una nació fàcil de governar i, a la llarga, s’aconseguiria la felicitat pública. Un punt de vista que justifica l’enfocament utilitarista de la instrucció i que permet impulsar la idea de fer-la universal i establir diferències en els continguts i nivells. 93

Sorgeix així l’equació educació = utilitat = benefici públic . En aquest sentit, Escolano parla de la implementació entre il·lustració i foment, de la coincidència entre les característiques del moviment il·lustrat i les noves actituds polítiques i les necessitats de la dinàmica econòmica, de la sinergia entre la ratio econòmica, el discurs il·lustrat i l’acció educativa. 94 Els coneixements útils seran bàsics per al desenvolupament de les branques del foment: agricultura, indústria, comerç i navegació. El mateix Jovellanos es preguntava si la instrucció pública és el primer origen de la prosperitat social, i assenyalava que

las fuentes de la prosperidad social son muchas, pero todas nacen de un mismo origen y este origen es la instrucción pública. Ella es la que las descubrió, y á ella todas estan subordinadas […]. Con la instrucción todo se mejora y florece; sin ella todo decae y se arruina en un estado. 95