Vicent Torregrosa Barberà - Reformisme il·lustrat, liberalisme i model educatiu

El ben cert és que per damunt de les tendències polítiques enfrontades, el poble es va convertir en el gran protagonista i en el gran absent en tot el procés iniciat el 1808. Els absolutistes, d’acord amb la seua doctrina, van entendre que la seua política era una cosa que només pertanyia a uns pocs. Els liberals, escalivats pels excessos de la Revolució Francesa, propugnaren una revolució des de dalt sense la intervenció de les masses populars. Així, la Constitución de 1812, ideari dels liberals, i el Manifiesto de los Persas , recusació completa de tota l’obra de les Corts gaditanes i del règim liberal, foren elaborats per minories preparades, però de forma aliena al poble. La repetició d’aquesta situació al llarg del temps explica la manca d’arrelament popular dels textos constitucionals històrics.

El liberalisme, que aparegué com un intel·ligent administrador del ric llegat de la Il·lustració, va anar més enllà. Els liberals espanyols participaren de l’opinió il·lustrada segons la qual la decadència del país tenia raons econòmiques que només la llibertat de comerç i la indústria podrien reorientar, tanmateix, anaren més lluny en considerar que la causa fonamental era política i que, per tant, convenia realitzar una reforma en aquest àmbit que superara el mal govern del model imperant, el de l’antic règim. M. Artola sosté que el procés que portà a la reunió d’unes corts, «inevitablemente constituyentes», és el resultat d’una iniciativa de Calvo de Rozas, 142 que va plantejar la necessitat d’aprofitar les circumstàncies «para dotar al país de una Constitución, cauce político para el acceso al poder de la burguesía y para realizar la deseada transformación social». 143

En la mítica Constitució de Cadis trobem diversos principis bàsics (la centralització, el foment de l’agricultura, la indústria i el comerç, l’afirmació de la propietat lliure i individual, la reorganització de l’administració local, el somni d’un pla d’instrucció pública…) que ens recorden les idees del segle XVIII espanyol, i també d’altres que suposaven un avanç qualitatiu (el dogma de la sobirania nacional, el principi de la divisió de poders, la reorganització de l’exèrcit, la passió per la igualtat…). Com ens assenyala Puelles, «el liberalismo español, preocupado por las causas de la decadencia conecta con los ilustrados en la necesidad de remover todos los obstáculos al libre comercio, pero el origen de tales problemas no es ahora fundamentalmente económico, sino político». La decadència tenia, per tant, «una causa política y, por ello, la reforma para superarla era necesariamente política». 144

Es va necessitar, doncs, propiciar un canvi de règim polític basat en l’imperi de la llei, l’afirmació dels drets públics del ciutadà, la implantació d’un govern representatiu i la proclamació del dogma de la sobirania nacional. Un nou règim polític per a una nova societat fonamentada en els principis de llibertat, igualtat i propietat. La societat estamental va donar lloc, progressivament, a la societat de classes. De la posició social fixa i adquirida es va passar a la posició en funció de la riquesa. Una organització de la societat que va beneficiar directament la nova classe emergent, la burgesia.

Ja en la mateixa obertura de les Corts, celebrada a l’actual San Fernando 145 el 24 de setembre de 1810, la iniciativa va ser presa pels més liberals. En aquesta primera sessió, mitjançant decret, es van proclamar els principis dogmàtics que a continuació es desenvoluparien sense rectificacions notables: sobirania nacional i divisió de poders. Des del primer moment, les Corts plantejaren una nova concepció de l’Estat. 146 Per una part, s’atribuïren la condició de sobiranes declarant nul·la la renúncia de Ferran VII «por faltarle el consentimiento de la nación». Així doncs, la sobirania passava a residir en la nació, representada pels diputats reunits en Corts. Per altra, les mateixes Corts es reservaren el poder legislatiu, però admetien l’existència del judicial i de l’executiu. En definitiva, el primer decret d’aquestes Corts va produir, sense cap dificultat aparent, un canvi substancial en l’organització política. La construcció d’un nou ordre polític es presentà, en gran mesura, com una restauració, quan era, en realitat, una substitució de l’Estat de l’antic règim. 147

El sistema polític que la Constitució gaditana va definir té com a elements essencials, segons Artola, «la limitación del poder de la Corona» i «la atribución a la burguesía y a quienes se sumen a sus filas de un papel decisivo en el gobierno a través del control que se adquieren sobre las Cortes». 148 Sobirania nacional i divisió de poders foren, doncs, elements amb els quals es construí el nou ordre. Però també han de destacarse l’individualisme i la seua vessant més política: el liberalisme. Individualisme i liberalisme constituïren el substrat de la revolució burgesa que va fer caure l’antic règim i va obrir les portes de l’època moderna. Enfront de la tradicional societat estamental, jerarquitzada i gremialista, el liberalisme representarà la comunitat política com una suma d’individus cohesionats per la seua pròpia voluntat. Un esperit que trobem al llarg del text constitucional en aspectes com el principi de la representació política, la proclamació de drets i llibertats o en la visió econòmica. 149

D’acord amb el principi de representació política, l’individu preval per damunt de la seua pertinença a un grup determinat; els diputats representaven la nació i no les parts que la componien ni les circumscripcions que els triaven; les Corts quedaven deslligades de tot manament imperatiu i es convertien en voluntat i en veu de la nació. Encara que la Constitució gaditana no va incloure una part dedicada a la proclamació de drets i llibertats, aquests van aparéixer repartits al llarg de l’articulat (arts. 4, 131, 24, 248, 373). De tots, el dret a la llibertat d’expressió, element consubstancial al règim democràtic, és el que va tenir un significat especial. 150

La carta magna constava de 384 articles, que sintetitzaven les bases d’un règim constitucional i de la legitimitat democràtica; organitzava, en el mateix sentit, el règim municipal, a excepció dels alcaldes de capital de província; introduïa elements de democratització enfront dels aparells d’Estat tradicionals, com la Milícia Nacional; i creava una institució original, la Diputació Permanent de Corts, que exercí les funcions d’aquestes en l’interregne de les seues sessions. 151

El text de la Constitució de 1812, encara que conté aspectes del binomi tradiciórevolució, és clar que s’inspirà en els mateixos principis que havien fet possible la Revolució Francesa –sobirania nacional, divisió de poders… Això no obstant, el sistema polític resultant va ser bastant diferent per l’especial configuració de l’estructura socioeconòmica del país, la qual cosa el va privar del recolzament social necessari per a l’establiment definitiu del canvi. 152

Les Corts desenvoluparen també un ampli contingut legislatiu coherent amb el text constitucional en camps com la llibertat d’impremta, l’abolició dels senyorius jurisdiccionals, els gremis, la Inquisició, la tortura… Com ja hem apuntat, les reformes socials no només implicaren la desaparició dels privilegis de noblesa i clero, sinó també la creació d’un nou ordre social. Així, des de la primavera de 1813 a la de 1814, diverses disposicions escalonades 153 establiren una nova concepció de la propietat basada en la idea de la llibertat absoluta, de la desaparició dels gremis i del Concejo de la Mesta, de la dignificació del comerç i de la llibertat de contractació dels treballadors. En consonància amb les noves propostes, les disposicions fiscals suposaren la desaparició de les immunitats. Per al problema del deute públic, que havia crescut de forma vertiginosa al llarg de l’etapa bèl·lica, es trobà la solució de la desamortització. No hi van haver dificultats amb la propietat comunal, municipal o de realenc, però sí amb l’eclesiàstica. 154