Vicent Torregrosa Barberà - Reformisme il·lustrat, liberalisme i model educatiu

Amb l’alçament de Riego, 175 l’l de gener de 1820, la proclamació de la Constitució i el manifest de Ferran VII del 10 de març 176 en què es deia «marchemos francamente y yo el primero por la senda constitucional», es va obrir un període històric de gran importància, malgrat la seua brevetat. El liberalisme exercí el seu poder sense el condicionant de la invasió francesa i enmig d’una forta conflictivitat política. Enfront de la monarquia absoluta s’alçà prompte una nova cultura política liberal, possible gràcies a la primera regulació de la llibertat d’impremta. 177

Al llarg del trienni constitucional, 178 en el qual es perfilaren les tendències polítiques que imperarien durant tot el segle –absolutisme, liberalisme moderat i liberalisme radical o democràtic–, es produí un segon moment del moviment en favor del disseny d’un sistema d’educació nacional. En el transcurs d’aquest període, va veure la llum el primer text legal en matèria educativa: el Reglamento General de Instrucción Pública de 1821. Encara que tingué poca operativitat, atés el breu període de temps que estigué vigent, va assentar les bases del nou sistema educatiu suggerit pel liberalisme espanyol. De fet, trobem els seus aspectes fonamentals després en la Llei Moyano de 1857. En el fons, el Reglament de 1821 seguia l’esquema de l’Informe Quintana i del dictamen de 1814, encara que amb algunes puntualitzacions.

El Reglament de 1821 mantenia els principis fonamentals del projecte de 1814: gratuïtat en tots els graus, ensenyança pública, uniforme… Matisava, però, allò relacionat amb el principi de llibertat d’ensenyament; per bé que l’article 4 deia que l’ensenyament privat «quedará absolutamente libre», 179 en els següents articles s’apuntaven una sèrie de condicions perquè aquest tinguera validesa acadèmica. En opinió de Puelles, es tracta del primer intent del liberalisme espanyol per regular i, en conseqüència, controlar l’ensenyament privat, «posiblemente porque las circunstancias políticas (recuérdese la opción de la Iglesia jerárquica por el absolutismo político) eran distintas a las de 1813 cuando todos se encontraban unidos ante el invasor». 180

Així doncs, quan es va analitzar el projecte de 1814 a la Cambra, atés el posicio-nament de l’Església, les discusions s’agruparen al voltant de tres postures: la dels partidaris de la nacionalització absoluta de l’ensenyament, la dels qui defensaven la llibertat absoluta de l’ensenyament i la dels partidaris d’una llibertat d’ensenyament subjecta a les limitacions establertes per l’Estat. 181 L’èxit d’aquesta última proposta va significar la incorporació al projecte de 1814 de diferents articles que condicionaven la dita llibertat d’ensenyament. Es va perdre, per tant, la unitat de criteri de 1814 en tot allò relacionat amb aquest assumpte; el 1821, la llibertat d’ensenyament esdevé un principi polèmic (i fins avui no ha deixat de ser-ho).

Com és sabut, el Reglamento General va disposar la divisió del sistema educatiu en tres tipus d’ensenyament, tal i com s’especificà en l’article 9: «La enseñanza se divide en primera, segunda y tercera», establint-se una estructura que avui encara és vigent. L’ensenyament primari es va configurar com la instrucció «general e indiscutible que debe darse a la infancia», i es va regular el currículum, la creació d’escoles, les obligacions dels poders públics… L’ensenyament secundari, d’acord amb l’article 21, comprenia «aquellos conocimientos que al mismo tiempo que sirven de preparación para dedicarse a otros estudios más profundos, constituyen la civilización general de la nación» i s’impartiria, segons l’article 22, «en establecimientos a los que se dará el nombre de universidades de provincia», de les quals n’hi hauria almenys una en cada província. El superior, en l’article 36, incloïa «los estudios que habilitan para ejercer alguna profesión particular». Per primera vegada, «se establecerá en la capital del reino una universidad central, en que se den los estudios con toda la extensión necesaria para el completo conocimiento de las ciencias» 182 fruit de l’aspiració a la centralització del liberalisme espanyol.

Encara que el Reglament de 1821 no va arribar a aplicar-se, podem afirmar que va assentar les grans bases de l’educació liberal que, amb les modificacions pròpies de l’evolució històrica, es reincorporaren definitivament a la nostra legislació mitjançant la llei Moyano. 183 Ara bé, la segona reacció absolutista fou molt més forta i de més llarga durada que la primera. 184 Va concloure, així, un segon moment del moviment en favor de l’educació nacional a Espanya. El Reglament de 1821 va quedar derogat i s’iniciaren els tràmits per tal de reformar l’ensenyament universitari segons el Plan Literario de Estudios y arreglo general de las Universidades del Reino, del 14 d’octubre de 1824, 185 signat per Francisco Tadeo de Calomarde. Amb posterioritat al Pla Calomarde de 1824, el 16 de febrer de 1825 es va promulgar un Plan y Reglamento de Estudios de Primeras Letras del Reino i una cèdula reial, del 16 de gener de 1826, que aprovava el Reglamento General de Escuelas de Latinidad y Colegios de Humanidades. 186

1. P. Molas Ribalta: «La razón de Estado y la sucesión española», en AA.DD.: La razón de Estado en la España Moderna , València, Real Sociedad Económica de Amigos del País, 2000, pp. 27–36.

2. J. L. Martín, C. Martínez Shaw i J. Tusell: Historia de España , Taurus, Madrid, 1998, p. 351.

3. Esp. Corr. Pol. 524, f. 246r-v, citat per J. Sarrailh: La España Ilustrada de la segunda mitad del siglo XVIII , Madrid, Fondo de Cultura Económica, 1979, p. 20.

4. J. L. Martín, C. Martínez Shaw i J. Tusell: Historia de España …, op. cit ., p. 351. J. Sarrailh: La España Ilustrada …, op. cit ., esp. pp. 155–229.

5. M. Artola: Antiguo Régimen y revolución liberal , Barcelona, Ariel Historia, 1979, p. 128.

6. Carme Pérez Aparicio: Canvi dinàstic i Guerra de Successió. La fi del Regne de València , València, Tres i Quatre, 2008, 2 vols. M. Canovas Sánchez: «Los decretos de Nueva Planta y la nueva organización política y administrativa de los países de la Corona de Aragón», en Historia de España de R. Menéndez Pidal , XXIX, Madrid, Espasa-Calpe, 1985, pp. 358-376.

7. P. Molas Ribalta: «La Administración española en el siglo XVIII», en Historia general de España y América , vol. X-2: La España de las reformas. Hasta el final del reinado de Carlos IV , Madrid, 1984, pp. 87-144. J. L. Bermejo Cabrero: Estudios sobre la administración central española (siglos XVII y XVIII) , Madrid, Centro de Estudios Constitucionales, 1982. Id .: Aspectos jurídicos e institucionales del Antiguo Régimen en España , Barcelona, Albir, 1985.

8. Per a Domínguez Ortiz les transformacions territorials anaren acompanyades de canvis administratius «no esenciales pero lo bastante importantes como para que pueda hablarse de una administración borbónica distinta de la austríaca», en M. Tuñón de Lara, J. Valdeón Baruque i A. Domínguez Ortiz: Historia de España , Barcelona, Labor, 1991, pp. 311 i 312.

9. J. L. Martín, C. Martínez Shaw i J. Tusell: Historia de España …, op. cit ., p. 351. Sobre els límits socials i polítics de la Il·lustració espanyola, vegeu Juan F. Fuentes: «Luces y Sombras de la Ilustración española», La Educación en la Ilustración Española , Revista de Educación , núm. extraordinari, Madrid, MEC (1988), 19–22.

10. Tuñón de Lara, Valdeón Baruque i Domínguez Ortiz: Historia de España …, op. cit ., p. 31.