Vicent Torregrosa Barberà - Reformisme il·lustrat, liberalisme i model educatiu

L’etapa constituent va clausurar les seues sessions el 14 de setembre de 1813. Dotze dies després, s’obriren les sessions de les Corts ordinàries, que comportaren la majoria absolutista –Wellington va establir la proporció entre amdós sectors (liberals i absolutistes), indicant als seus superiors en Gran Bretanya que era d’un a dos, «aunque los últimos jamás han tenido el valor o la inteligencia para realizar sus planes»– i la multiplicació d’enfrontaments entre aquests i els liberals. La fi de la guerra i el retorn de Ferran VII va permetre als absolutistes donar la volta a la situació.

En resum, les Corts de Cadis portaren a terme una doble tasca de forma successiva. En primer lloc, al llarg del període 1810-1812, el canvi del règim polític i, a continuació, entre 1812 i 1814, una profunda transformació social. 155 Amb la tornada del monarca al març de 1814, els acords van ser declarats nuls i sense cap valor ni efecte.

Com ja hem assenyalat, el liberalisme espanyol va ser hereu de la Il·lustració i del llegat doctrinal de la Revolució de 1789. Això explica que els liberals compartiren amb els il·lustrats la fe en l’educació bàsica i comú per a tots els homes (la conveniència de la gratuïtat total de la instrucció elemental, la necessitat d’un pla general…) i que, com a fills dels grans principis revolucionaris, l’educació adquirira en la nova societat liberal connotacions pròpies. En aquests anys, els nostres liberals superaren feliçment la contradicció dels il·lustrats espanyols i tractaren d’implantar el liberalisme econòmic i el liberalisme polític al mateix temps. 156

La fe en el progrés, heretada del segle XVIII, apareix lligada al desenvolupament de la instrucció. La llibertat va passar a conceptuar-se com a filla de la igualtat, de la igualtat davant les llums, davant la instrucció. Llibertat que només era possible per l’educació. El raonament va continuar amb la consideració que la desigualtat cultural atemptava contra la llibertat, ja que no era lliure aquell que per ignorància col·locava el seu destí en mans d’un altre. Així, la instrucció fou concebuda no sols com a instrument de reforma social o de prosperitat de la nació, sinó també com a element essencial d’una pedagogia de la democràcia. 157

Per als liberals gaditans, l’educació 158 apareixia, doncs, com un element de progrés, però també com un instrument bàsic del nou règim polític. Com es deia al Dictamen sobre el proyecto de Decreto de arreglo general de la Enseñanza pública del 7 de març de 1814:

Sin educación es en vano esperar la mejora de las costumbres; y sin éstas son inútiles las mejores leyes, pudiéndose quizá asegurar que las instituciones más libres, aquellas que más ensanche conceden a los derechos de los ciudadanos, y dan más influjo a la Nación en los negocios públicos, son hasta peligrosas y nocivas cuando falta en ellas razón práctica, por decirlo así, aquella voluntad ilustrada, don exclusivo de los pueblos libres, y fruto también de una recta educación nacional. Con justicia, pues, nuestra Constitución política, obra acabada de la sabiduría, miró la enseñanza de la juventud como el sostén y apoyo de las nuevas instituciones; y al dedicar uno de sus postreros títulos al importante objeto de la instrucción pública, nos denotó bastantemente que ésta debía ser el coronamiento de tan majestuoso edificio. 159

El títol IX de la Constitució de Cadis, 160 dedicat a la instrucció pública, reconeixia clarament el deute amb els il·lustrats i incorporava principis fonamentals d’extraordinària influència posterior. Encara que els articles 366 i 367 es limitaven a respectar l’estructura educativa existent –només els ensenyaments elementals i universitaris, perquè els secundaris no existien de forma independent–, aparegué ja l’obligatorietat per a l’Estat d’establir escoles de Primeres Lletres, «en todos los pueblos de la Monarquía se establecerán escuelas de primeras letras» (art. 366), en definitiva, el manament constitucional de la universalitat de la instrucció primària. L’article 368 contemplava un dels objectius del liberalisme espanyol en matèria educativa: la uniformitat de l’ensenyament en tota la monarquia: «el plan general de enseñanza será uniforme en todo el reino» (art. 368), característica que va marcar tota la legislació liberal posterior. Mitjançant l’article 369 es va crear un òrgan específic d’inspecció dels ensenyaments públics, la Dirección General de Estudios (art. 369), cosa que indica una clara voluntat política de l’Estat d’assumir responsabilitats públiques en matèria educativa. Aquest aspecte quedà complementat amb l’article 370, que concedia la màxima competència en instrucció pública a l’assemblea legislativa i no al govern: «cuanto pertenezca al importante objeto de la instrucción pública» correspondrà a les Corts (art. 370). Finalment, en l’article 371 quedà establerta la llibertat d’impremta, la llibertat d’expressió (art. 366) que, com afirma Puelles, va aparéixer en l’apartat dedicat a la instrucció pública, per l’íntima connexió que per al pensament liberal existia entre aquesta i l’educació. 161

Els liberals espanyols van fer de l’educació un assumpte d’Estat, reconeixent-ne el vessant públic i la seua importància per tal «que el carácter sea nacional». Així, en el famós discurs preliminar de 1811, llegit per Agustín de Argüelles a les Corts, quan la Comissió de Constitució en presentà el projecte, es diu:

El Estado, no menos que de soldados que la defiendan, necesita de ciudadanos que ilustren a la nación y promuevan su felicidad con todo género de luces y conocimientos. Así que uno de los primeros cuidados que deben ocupar a los representantes de un pueblo grande y generoso es la educación pública. Ésta ha de ser general y uniforme, ya que generales y uniformes son la religión y las leyes de la Monarquía española. Para que el carácter sea nacional, para que el espíritu público pueda dirigirse al grande objeto de formar verdaderos españoles, hombres de bien y amantes de su patria, es preciso que no quede confiada la dirección de la enseñanza pública a manos mercenarias […]. El poderoso influjo que ésta (la instrucción pública) ha de tener en la felicidad futura de la nación exige que las Cortes aprueben y vigilen los planes y estatutos de enseñanza general, y todo lo que pertenezca a la erección y mejora de establecimientos científicos y artísticos. 162

Una vegada promulgada la norma bàsica, el primer objectiu va consistir a dissenyar una llei d’instrucció pública que desenvolupara els principis constitucionals. En març de 1813 es creà una Junta de Instrucción Pública a la qual se li va encomanar l’elaboració d’un informe sobre la reforma general de l’educació nacional. El 9 de setembre del mateix any, la citada Junta presentà l’ Informe para proponer los medios de proceder al arreglo de las diversas ramas de instrucción pública , 163 en l’elaboració del qual va tenir un paper fonamental el poeta Manuel José Quintana. 164

L’informe, inspirat en el Rapport que Condorcet presentà a l’Assemblea Legislativa Francesa el 1792, va ser el primer document important en el qual quedaren plasmats els principis més purs del liberalisme espanyol en matèria educativa. Com bé ens indica Puelles, en el dit informe, igual que en el de Condorcet, la «instrucción es considerada como un deber del poder público, y, en ambos, recibe los adjetivos de pública, universal y gratuita, y en sendos casos se percibe una buena carga de utopía». 165

Així mateix, s’hi van posar en evidència algunes de les contradiccions i les limitacions del programa educatiu il·lustrat: mancança de coherència; accions esporàdiques en el camp educatiu en funció del projecte del personatge il·lustrat de torn al govern; resultats contraposats en les concrecions –grans diferències entre centres educatius, execució de projectes singulars amb establiments educatius modèlics enfront d’escoles sumides en la més absoluta precarietat, contrasentits en els mètodes–; governs oposats de manera instintiva al progrés i la voluntat de perfeccionar les facultats intel·lectuals dels seus súbdits; l’influx de la Inquisició i la prohibició d’impremta.