Vicent Torregrosa Barberà - Reformisme il·lustrat, liberalisme i model educatiu

Com que la Constitució havia restituït la seua llibertat al pensament i els seus drets a la veritat, la nació havia recobrat l’exercici de la seua voluntat gràcies a la revolució política, i la guerra amb el francés havia destruït els antics establiments educatius o els havia deixat sense acció, en l’informe s’afirmava que quedava expedit el camí per a procedir a la reforma, és a dir, per a completar l’obra política «bajo el influjo inmediato de la instrucción, y por lo mismo la organización de un sistema de instrucción pública digno y propio de un pueblo libre», sota l’influx d’una formació que «enseñándonos cuáles son nuestros derechos, nos manifiesta las obligaciones que debemos cumplir: su objeto es que vivamos felices para nosotros, útiles a los demás».

Així doncs, els principis polítics que presidiren la concepció educativa de la nova societat liberal van ser: la igualtat, la universalitat, la uniformitat, la gratuïtat i la llibertat. La instrucció havia de ser tan igual i completa «como las circunstancias lo permitan» i, a més, distribuir-se en igualtat de mitjans, horaris i edats per tot el territori. Igualtat, doncs, davant les llums. La igualtat implicava una instrucció universal, és a dir, que s’estenguera «a todos los ciudadanos». El primer ensenyament, estimat com el més important, el més necessari, «aquel en que el Estado debe emplear más atención y medios», va tenir la consideració d’universal. El segon ensenyament, dirigit a preparar l’entrada «en el estudio de aquellas ciencias que son en la vida civil el objeto de una profesión liberal», va rebre de la Junta de Instrucción Pública la valoració de general, atés que «de su buena y completa organización dependía en gran manera la mejora y progresos de la instrucción pública en el reino». El tercer ensenyament, és a dir, «aquellos estudios que son absolutamente necesarios para diferentes estados de la vida civil», es considera particular (respecte de la «universalidad de la primera [ensenyança] y de la generalidad de la segunda, puede considerarse particular»), donat que «a proporción que se sube en la escala de la instrucción se va haciendo menos general y se extiende a menos individuos».

El pla d’ensenyament públic havia de ser també uniforme, amb la mateixa qualitat per a tots, atés que «lo contrario sería dejar la instrucción nacional y la formación de la razón de los ciudadanos al capricho y a la extravagancia». A pesar de mostrar-se partidari d’adaptar els mètodes i malgrat estar obert al progrés de la ciència, el pla considerava que havia de ser una «la doctrina en nuestras escuelas y unos los métodos de enseñanza» i una la llengua, «la castellana», tot i dir també que «la lengua nativa es el instrumento más fácil y más a propósito para comunicar uno sus ideas, para percibir las de los otros, para distinguirlas, determinarlas y compararlas».

D’altra banda, l’ensenyament havia de ser públic, ço és, «que no se dé a puertas cerradas ni se limite sólo a los alumnos que se alistan para instruirse y ganar curso». Escola oberta per a tots. Però al mateix temps, ensenyament gratuït («es donde se proporcionan al hombre aquellos conocimientos que, siendo necesarios a todos, deben ser comunes a todos; y por consiguiente, hay una obligación en el Estado de no negarlos a ninguno»).

Finalment, havia d’anar acompanyat de llibertat: «Es preciso que tenga cada uno el arbitrio de buscarlos en dónde, cómo y con quién le sea más fácil y agradable su adquisición», es deia. Consagrant-se així la llibertat d’elecció de centre, perquè «no pudiendo el Estado poner a cada ciudadano un maestro de su confianza, debe dejar a cada ciudadano su justa y necesaria libertad de elegirlo por sí mismo». 166

L’Informe Quintana va ser una excel·lent formulació de l’ideari educatiu liberal, però utòpica, atés el context en què es va elaborar, en plena guerra contra el francés i amb una hisenda a la vora de la fallida. Tanmateix, s’ha d’assenyalar amb Puelles que «todo proyecto auténtico de transformación social lleva anejo un horizonte de utopía» i que per a fer efectius els principis de llibertat i d’igualtat, irrenunciables en el liberalisme democràtic inicial, calia que l’educació fóra pública, universal i gratuïta. Sols així es faria efectiva la pedagogia per a la democràcia sense la qual la nova proposta política no aconseguiria els seus objectius. Una vegada més, la ideologia va precedir l’estructura social i econòmica del país.

En setembre de 1813, el govern va remetre l’Informe Quintana a les Corts perquè fóra debatut. La Comissió d’Instrucció Pública, presidida per Martínez de la Rosa, va emetre dictamen, el 7 de març de 1814, que ratificava la fe en l’educació i la necessitat dels principis d’uniformitat, gratuïtat i publicació de l’educación, el de la llibertat de l’ensenyament, del primari per «su extrema importancia» i del secundari perquè la seua mancança era «la principal causa del atraso en que se halla la educación en nuestra monarquía». 167 El dictamen de la Comissió, fortament influït per l’Informe Quintana, va portar a l’elaboració del «Proyecto de Decreto para el arreglo de la enseñanza pública», 168 del 7 de març de 1814, que en la pràctica es va limitar a donar forma articulada de la proposta.

Com ja s’ha ressenyat, la tornada de Ferran VII suposà la paralització de tots els projectes educatius dels liberals. 169 El decret del 4 de maig de 1814 va declarar la Constitució i les disposicions legislatives de les Corts «nulos y sin ningún valor ni efecto, ahora ni en tiempo alguno, como si no hubiesen pasado jamás […] y se quitasen de en medio en el tiempo». 170 En conseqüència, l’ensenyament va tornar a la situació en la qual es trobava durant l’antic règim, és a dir, a mans de l’Església, atés el seu recolzament a l’absolutisme i la consideració d’educadora natural que li dispensava el poder. De fet, per a consolidar encara més la influència eclesiàstica, es va decidir el restabliment de la Companyia de Jesús. 171 Va concloure així, a Espanya, una primera fase del moviment a favor de l’educació nacional.

El colp d’Estat fou acompanyat de diverses mesures repressives envers dos sectors: els afrancesats i els revolucionaris. La repressió política 172 constituí un tret essencial del període polític que s’iniciava; condemnes a presó, desterraments o purificació de funcionaris van caracteritzar els primers anys de la Restauració. Reaparegueren els consells i desaparegueren les diputacions i els ajuntaments constitucionals, la totalitat de la premsa, l’organització fiscal gaditana i s’intentà la restauració de la societat estamental, encara que, com ens diu Artola, «el sistema político resultante no responde, pese a todo, al modelo constitucional del Antiguo Régimen». 173 El 1815 es va formar una Junta d’Instrucció Pública encarregada d’elaborar un nou pla d’estudis que estiguera en consonància amb els principis de l’absolutisme polític. En el nivell universitari, es va tornar inicialment al Plan Caballero de 1807. Prompte, però, es procedí a derogar-lo i es decideix retornar al pla de 1771.

La forma de govern posada en pràctica per Ferran VII augmentà els mals existents i aviat començaren a fluir les conspiracions contra l’absolutisme, amb el pronunciament com una forma freqüent d’actuació. Els pronunciaments d’aquesta època es caracteritzaren per ser moviments urbans, poc organitzats, dirigits de vegades pels comandaments, i molt freqüents, de manera que la repetició dels fracassos no esdevingué un factor dissuassiu, sinó la prova que s’alimentaven d’un descontent generalitzat i que compartien una geografia perifèrica. Sense oblidar la fallida econòmica de l’Estat, el motiu essencial dels pronunciaments fou, però, la pugna psicològica entre els qui controlaven el poder i els qui pretenien accedir-hi. 174